1. EL CAGATIÓ O LA JOIA RETROBADA (DEL BLOC MICROLITERATURA JMPP)

El dia de celebrar el Cagatió era un moment anhelat que, com a nen, vivia amb tanta expectació com il·lusió. A les vigílies de la Puríssima començàvem a alimentar aquell rústec tros de tronc que el meu pare havia tallat pocs dies abans i que descansava, a terra, ben abrigat sota una manta perquè no passés fred. Li donàvem  fruita, ous, verdura i altres menges que asseguressin una bona i productiva “evacuació”. A mesura que s’apropava la cita amb aquell tros de tronc màgic anava creixent l’ànsia que arribés d’una vegada aquell instant de picar amb força sobre el seu llom rígid de fusta de pi.

    Finalment, a la vigília de Nadal, tot estava preparat per cantar aquella curiosa lletra que feia gairebé miracles: 

     “Cagatió d’avellanes i torró. Si no vols cagar, et donaré un cop de bastó. El dia de Nadal posarem el porc en sal. No caguis arengades que són molt salades. Cagatió d’avellanes i torró. Si no vols cagar et donaré un cop de bastó. Neules ensucrades, galetes barrejades. La gallina al galliner i el colom al colomer” 

I de seguit destapàvem el tió per descobrir si ens havia fet cas, a la força, tot sigui dit, i omplir-nos les mans de llepolies, dolços nadalencs i alguna petita joguina per esperar l'altra gran nit de la il·lusio infantil, els reis.

      El Nadal que jo tenia 10 anys, però, recordo bé que tota aquesta il·lusió es va verure estroncada per un fet natura, però no per aixo fàcil d'entomar per un infant de tan tendra edat. Poques setmanes abans de començar tots els preparatius per a la celebració del tió va morir, molt velleta, és cert, la meva gata Baldufa. Un animalet que, per a mi, formava part de la família ja que sempre l'havia vist a casa. Per això mateix, trobar-me celebrant aquella festa familiar sense ella rondant pel tió i posant el nas sota la manta davant el somriure general, no em va resultar gens fàcil. Malgrat tot, vàrem tirar endavant un Cagatió que, potser essent conscient que acabava de patir un daltabaix emocional sever, va ser especialment generós i va "cagar" diverses vegades deixant darrere seu un rastre de dolços, torrons, joguines, galets per a la boníssima sopa de Nadal i un llarg etcètera.

JOIA

      Tot i la bona intenció d'aquell tronc meravellós, no em vaig treure la Baldufa del cap en tota la vetllada. ´Tampoc en el moment final en què, ja havent donat de si tot el que podia, era previsible que fes la pixada final. Aquest cop, però, aquell tros de fusta màgic em tenia reservada una sorpresa meravellosa. I és que quan el vaig destapar per darrera vegada va aparèixer, de sota de la manta, una gateta petitona siamesa igual que l'enyorada Baldufa. Quina alegria més gran que vaig tenir! Sí, no era la meva estimada gata, però poder acaronar aquell animal tan tendre va ser, sens dubte, el millor lenitiu a tanta pena acumulada com tenia. Un cop més el tió havia estat màgic i la nit va acabar amb un esclat de joia que em va donar el nom més adequat per una ésser tan extraordinari. La  meva Joia retrobada! 

JMPP 24-12-2012  

--[► TOTS ELS RELATS A MICROLITERATURA JMPP