EL DESPERTAR D’UN MALSON (DE MICROLITERATURA JMPP)

TENT

  Ja  fa més de dos anys que Tent, un fox terrier, va desaparèixer del nostre costat inesperadament i dura. El seu nom, com potser heu imaginat, prové de la paraula “content”. Simplement pretenia ser un homenatge al seu posat i a la seva actitud sempre vital i vitalista, de gos encara molt jovenet, que ens alegrava l’existència d’una forma difícil de descriure amb les limitades paraules humanes.

     Quan dic que va desaparèixer, en realitat em refereixo al fet que vàrem perdre tot contacte amb ell sense saber què li havia passat. Un misteri molt dolorós que, com podeu imaginar, va trasbalsar la nostra família d’una forma que mai hauríem pogut imaginar. Les meves dues filles, de 9 i 12 anys varen patir una daltabaix emocional molt gran. I és que el consideraven gairebé com un germà. A més, el fet que els desaparegués a elles, al parc del costat de casa, quan el van treure a córrer i jugar, els produïa un sentiment de culpabilitat, sobretot a la gran, que engreixava la desesperació d’una forma gairebé cruel.

    Tenallats per un sentiment d’impotència molt dolorosa, ens en vàrem adonar d’una cosa que no imaginàvem, potser perquè mai abans havíem tingut un ésser tan extraordinari al nostre costat: estimàvem profundament aquell petit ésser pelut i orellut d’una forma indescriptible. I, per això mateix, la seva sort ens preocupava i ocupava tot el dia.

     En els següents dies vàrem fer de tot per recuperar-lo. No us en faré la llista, la podeu imaginar. Simplement diré que les meves filles varen demostrar una maduresa que ens va sorprendre. La gran, Mireia, no defallia en l’intent de trobar-lo i va preguntar gairebé tothom a l’entorn del parc on la varen veure per última vegada. La fortuna no semblava la nostra aliada, i passada una setmana varen començar a aparèixer fortes esquerdes en la moral de la família. Vàrem començar a assumir que possiblement mai més no el veuríem. Ha estat un sentiment que ens ha acompanyat aquests dos anys fins avui. Pràcticament no hi hagut dia que no penséssim en ell. Mai no hem volgut comprar cap animal per substituir-lo. “Per si torna Tent, papa”, m’ha repetit la meva filla petita, Paula, milers de vegades durant aquest temps. Ella, potser per la tendra edat, és l’única que ha mantingut la moral fins avui. I us he de dir, amb un gran somriure, que ha fet molt bé.

     Sí, Tent torna a ser entre nosaltres des d’avui mateix. Ha estat meravellós retrobar-lo, acaronar-lo i fins rebre alguna extraordinària llepada seva. Ens ha reconegut de seguit. Quin moment més inoblidable per a la història de la nostra família, de veritat! Sí, entenc que us pregunteu com ha estat això. Bona pregunta, sense resposta. Simplement ha tornat. Hem obert la porta al matí per marxar cap al col·legi i era allà. Com si res no hagués passat. Com si tot plegat hagués estat un malson del que tard o d’hora acabes despertant.

         --[► ACCÉS A MÉS CONTES (MICROLITERATURA JMPP)