 |
| LILLY |
Lilly es va posar de part de forma inesperada per la resta d’habitants de la casa. Ningú s’havia adonat que la nostra gosseta cocker spaniel estava en estat. El que havia d’ésser una notícia extraordinària i absolutament nova per ella i per nosaltres, tanmateix, va esdevenir un fet molt trist i colpidor. El producte d’aquell naixement sorprenent va venir al món sense vida. La nostra gossa, malgrat tot, actuava amb normalitat i no veia, o no volia veure, la realitat fosca d’un acte tan important. Llepava aquell cos mancat de vida, i el volia disposar perquè s’alimentés de la seva llet. Tot esforç era absolutament inútil, malgrat la seva constància incansable. Finalment, no vàrem tenir més remei que fer-lo desaparèixer en un moment de distracció de l’atrafegada mare. L’enterrament d’aquell petit cos malaguanyat va estar presidit per un fort sentiment de llàstima per la nostra estimada gossa. Ens costava d’assimilar que hagués tingut tan mala sort en la seva estrena com a mare.
Algunes vegades la vida ens posa davant d’uns esdeveniments inesperats i sorprenents que s’encadenen amb una estranya lògica que escapa a la nostra comprensió limitada. Si no és així, difícilment es pot entendre que l’endemà mateix d’haver enterrat el fruit frustrat del ventre de Lilly, em trobés personalment davant d’una vivència dura, altre cop relacionada amb els nostres més fidels amics. I és que en el meu camí cap al treball, en una carretera secundària poc transitada, vaig veure un gos de la raça bóxer malferit després del que semblava clarament un atropellament. Vaig aturar-me a prop i vaig comprovar que, tot i estar malparat, escara era viu. No el podia deixar abandonat de cap manera i, malgrat que pogués tenir problemes al treball, el vaig portar urgentment a un veterinari. El gos no portava cap mena d’identificació. No vàrem saber, per tant a qui pertanyia. Possiblement era un gos perdut i vagabund.
Després d’una llarga estona d’espera, el doctor va sortir amb una notícia agredolça. Agre i lamentable perquè la gossa no havia pogut superar les ferides i havia mort. Dolça perquè poc abans de morir havia parit dos gossets en perfecte estat. Davant meu es va obrir un món inesperat i, altre cop, sorprenent. La imatge de Lilly i el seu gosset mort em va venir de seguit al cap. Podria la meva gossa fer-se càrrec d’aquells dos ésser desvalguts? Era qüestió de comprovar-ho!
 |
| Sal i Vat |
La reacció de Lilly va ser sorprenent. No sols els va fer seus de seguit, sinó que la seva actuació amb ells fou la pròpia d’una mare orgullosa dels seus fills. Realment va ser una experiència alliçonadora per tots nosaltres. La generositat d’aquell animal amb dos éssers que havien vingut al món després d’un moment tan dramàtic, era commovedora i fins emocionant. Setmanes més tard, els fills gairebé ja superaven la mare en estatura i en volum. Quina imatge més simpàtica i alhora corprenedora! Entre ells era present l’estimació especial pròpia d’éssers sobradament dotats per l’afecte. Per una vegada, la vida s’havia imposat a la mort.
JMPP 2-12-2012 --[► ENTRADA MICROLITERATURA JMPP
Comentarios
Publicar un comentario