.jpg)
Des de ben petitona vaig començar a sentir autèntica aversió als gossos. Tan era que fos un minúscul i inofensiu yorkshire com si era un temible, almenys per la fama, rottweiler, la seva presència despertava en mi un fort sentiment de por. Era una sensació molt profunda i colpidora que amb el pas dels anys es va anar agreujant i agreujant fins esdevenir una fòbia total i absoluta. Mai podia imaginar, però, que la fòbia a l’atac d’aquest noble animal fos, en realitat molt més perillosa que el propi ésser que me la despertava.
En un matí de novembre plujos, caminava en direcció al treball quan en una cantonada, inesperadament, em vaig trobar davant d’un gos gran d’una raça que no us sabria especificar amb certesa. Simplement recordo que presonera d’un terror absolutament desaforat, vaig saltar de la vorera estreta per allunyar-me d’ell pretenent salvar-me del meu propi desassenyat temor. La dissort però va fer que en aquell mateix instant passés un cotxe a gran velocitat i no pogués evitar d’impactar fatalment amb el meu cos. Un instant dramàtic en què em va semblar veure acabar la meva vida davant la mirada atònita dels vianants d’aquell carrer estret del Centre de Mataró.
Vaig entrar en un profund son que es va prolongar durant setmanes i setmanes. El fort impacte al cap va provocar danys importants i que entrés en un estat de coma que semblava irreversible. Pràcticament no hi havia esperança que tornés a la consciència. Finalment, però, moguda per una força desconeguda, vaig despertar tot i que amb una seqüela importantíssima. Havia perdut definitivament la visió.
La nova situació fou realment dura per mi, començant pel fet d’haver de deixar la feina d’arquitecta, amb un gran dolor a l’ànima. Vaig tardar molts mesos a acostumar-me a una vida mancada d’un sentit tan important. No em veia en cor de sortir al carrer i em vaig anar tancant perillosament a casa, i el que és pitjor, en mi mateixa. Poquet a poquet la meva vida va perdre sentit i em vaig deprimir profundament.
Un bon dia, mai millor definit, es va presentar a casa meva el Pere, un amic del centre de rehabilitació al qual havia assistit en els primer temps per entomar millor la nova vida en la foscor. Era cec com jo i estava realment molt preocupat per mi. Entenia que si seguia instal·lada en aquella pena confortable en què havia construït el meu món faria una mala fi. Considerava que per retornar a una certa normalitat havia de recuperar el gust per la vida i que això només ho tornaria a tenir si sortia d’aquella casa i m’enfrontava a la dura vida fora. Li va costar, però amb molta constància ho va aconseguir. Em va manar que m’agafés a ell i que em guiaria pel carrer. En realitat, però, era un engany i em va fer agafar al seu gos pigall. L’experiència, dura al principi, a poc a poc va anar significant molt per a mi, sobretot quan vaig sentir la deliciosa calor del sol a la cara. Sí, des de llavors que la meva vida ha entrat en una nova etapa. Tinc el meu propi gos pigall i junts fem llargues passejades, sovint al costat del Pere i els seu inseparable amic pelut. Afortunadament, he trobat feina i l’amor del Pere, un home meravellós. La fòbia als gossos és història. Ara només sento amor per ells, i sobretot pel meu dolç Pigall, el meu gos sentit.
JMPP 7-12-2012
Comentarios
Publicar un comentario