 |
| NINA, LA JUSTICIERA |
La senyora Puig no em va demanar cap mena d’explicació sobre el meu endarreriment imperdonable. No vaig necessitar, per tant, d’iniciar aquella relació professional contant-li dinars de duro sobre com n’era de complicada i imprevisible la meva feina de detectiu privat per justificar l’hora de retard.
-Vull que demostri qui va matar el meu marit
-Demostri? Voldrà dir “trobi”?
-No, sé molt bé el que dic. Vull que demostri que el va matar la seva amant. Aquella perduda que es va aprofitar del meu marit i quan ell li va dir que la volia deixar, el va matar.
-I en que es basa per fer una acusació tan severa?
-En el testimoni de la Nina. Ella ho va veure tot.
-Ah, això ja és una altra cosa. Podria entrevistar-me amb ella?
-Serà difícil que li tregui ni una sola paraula, perquè és una gossa.
Vaig rebre aquelles paraules amb una estupefacció absoluta. Havia begut massa burbon, aquella morenassa de cames llarguíssimes?
-Si la vol veure demanaré a la Sofia que l’acompanyi fins aquí. Està prenent el sol al jardí.
Poca estona després vaig veure arribar aquella preciosa criatura, amb un pas tant elegant que em va fascinar, com a admirador de l’espècie que sóc. Al costat d’aquella bellesa perfecta anava la gossa. Tampoc estava malament la xuixa, però sento més atracció per les criades jovenetes amb còfia. No hi puc fer més!
-Així que tu vas ser testimoni de l’assassinat, no? Diu la teva ama que va ser l’amant del senyor Puig. Què opines?
Si m’hagués vist algun del meus vells amics de borratxeres en antres foscos, hauria pensat que tant d’alcohol havia acabat tenint un efecte letal per les meves neurones. Potser tindrien raó! Certament tot aquell joc em semblava inversemblant. Si no hagués necessitat els diners per convidar la jove del ciclomotor a sopar i, més important, per reparar el 127, hauria deixat el cas allà mateix. Començava a pensar que a la viuda se li n’anava l’olla. Per si de cas li vaig demanar un petit avançament. Així podria anar portant el cotxe al taller i encarregant taula abans que la joveneta s’ho repensés.
-Amb mil passaré, per començar.
-Tingui, dos mil ara, i dos mil més quan hagi demostrat que aquella meuca va prémer el gallet.
Vaig decidir que resoldria el cas tan ràpidament com pogués. Amb vuit dels grans a la butxaca podia fins aspirar a canviar de cotxe i estrenar-lo el dia del sopar. La il·lusió mou muntanyes i jo, il·lusionat, sóc el detectiu més brillant de la ciutat.
Sense perdre temps me’n vaig anar a visitar la presumpta autora de la mort del vell ric. No hi vaig anar sol. La meva acompanyant podia jugar un paper important en aquell punt de la meva investigació. Només obrir la porta, la cara de la dona es va esblanqueir. No esperava la meva visita, és clar, però menys la de la Nina. Va semblar que la incomodava granment. La gossa, per la seva part, va reaccionar d’una forma absolutament forassenyada. Talment com si veiés el mateix dimoni, es va precipitar cap on era la dona i aquesta va fugir corrents cap al balcó. En la seva fugida agitada va pronunciar una frase que no me va passar desapercebuda.
-T’havia d’haver matat també a tu, mala pècora!
Amb la gossa trepitjant-li els talons, va pretendre saltar al balcó del veí per fugir. La mala fortuna, però, va fer que rellisqués i es precipités daltabaix del terrible vuit de quatre pisos. Cas resolt amb un dramàtic final. S’havia fet justícia, encara que m’hauria agradat més veure-la darrere d’unes reixes. Mai no m’ha agradat la sang. Com a molt a la botifarra negra.
Comentarios
Publicar un comentario