DIGNIFICACIÓ GLOBAL (DE MICROLITERATURA JMPP)

“En aquesta nit fosca, absent de lluna i d’esperança, escric paraules encadenades a la recerca d’un sentit. Un lògica a unes actituds que, per enèsima vegada, m’han mostrat la vida en la seva cara més amarga. Intento de plorar, però els meus lacrimals ja fa temps que es varen desertitzar. La meva desesperació es profunda i sense retorn. Maleeixo el dia que vaig veure la llum en aquest món sense sentit. El negre més intens em conhorta en el capvespre de la meva existència. Lluito sense fre perquè el meu moment sigui curt. La inhumanitat que alguns humans mostren amb els nostres germans menors em supera i em derrota; m’avergonyeix i m’asfixia. Un ofec que m’acomboia cap a una fi segura, que arribarà puntual, a l’hora pactada.”

     Vaig llegir aquestes paraules amb un sentiment de profunda tristor. Unes notes que varen aparèixer al costat del llit de la meva mare. Allà reposava el seu cos sense vida. Aparentment, mort natural, si a una mort a causa de la desesperació se la pot qualificar d’aquesta manera tan inconcreta. Potser sí! Molta gent mor com a conseqüència de la desesperança i la frustració. Segurament que cada cop més. 

   A l’altre costat del llit, l’estampa de la fidelitat en un dels seus més paradigmàtics i excelsos representants: Llibertat. Un pastor alemany, anomenat així per la meva mare en homenatge a tots els animals explotats, humiliats, y maltractats del món. Un meravellós ésser que a partir d’aquell moment començaria una nova vida al meu costat. No ens seria fàcil, de bon segur, adaptar-nos l’un a l’altre, però almenys per la meva part, la voluntat era d’allò més favorable. Afortunadament, el temps em va mostrar que també ell tenia aquesta intenció i, després d’un inici en què l’enyor l’arrossegava a mantenir actituds poc comunicatives i àdhuc vorejant la depressió, a poc a poc ens vàrem fer l’un a l’altre sense més contratemps.

     En els complicats dies posteriors a la desaparició física de la meva mare, van aparèixer per la casa uns escrits seus dels quals ningú de la família en tenia coneixement. Me’ls vaig emportar al pis i, asseguda molt a prop de Llibertat, i mentre anava passant suaument la meva mà pel seu cap ossut i pelut, els vaig anar repassant amb un sentiment cada cop de més sorpresa i alegria. Es tractava d’escrits, molt ben elaborats i travats, dedicats a tota mena d’animals, sobretot domèstics, però no exclusivament, en què clarament es perseguia dignificar aquests éssers sovint menystinguts. Una noble tasca que, en centenars i centenars de relats fruit de la seva pròdiga imaginació, la meva mare havia portat a terme d’una forma anònima i callada. Meravellosa troballa que havia de ser difosa d’alguna manera. Quin millor homenatge podia fer-li a una dona que va morir desesperançada en l’orgullosa, en el sentit pitjor del terme, raça humana?

      La meva pretensió primera de publicar aquella gran troballa no va tenir precisament un camí de roses. La situació precària de les editorials en format de paper, i la seva falta de valentia empresarial, va fer impossible accedir a aquesta via de publicació, sinó es tractava d’assumir el risc econòmic personalment, cosa que no em podia permetre. Sense un negoci segur eren incapaces d’apostar un euro per una aventura que no veien clara. A sobre, la complicació d’una llengua malauradament minoritària com la catalana no ajudava gens. Tampoc la via de l’auto-publicació en format llibre electrònic, aparentment més oberta i senzilla, va acabar demostrant-se bona. Qui troba un gra de sorra, per excepcional que sigui, en un mar d’arena?

     La il·lusió i la joia inicial es va tornar frustració i fins una certa desesperació. Aquella excepcional obra plena del sentiment d’una dona que estimava profundament els nostres germans animals, no mereixia restar més temps en l’ostracisme, però jo no era capaç de fer-la conèixer. Quina impotència! Finalment, en una nit que no vaig ser capaç d’agafar el son, em va venir al cap una imatge molt simpàtica que havia vist el dia anterior. La recreació de Llibertat mirant-se unes fotos de gats i gossos a la pantalla del meu ordinador, i les seves curioses reaccions, em va fer fins esbossar un nou somriure. Però, increïblement, va fer encara una cosa més extraordinària. Em va servir en safata la solució a tanta frustració: la idea de fer un bloc a internet per publicar l’herència escrita de la meva mare.

     Em vaig aixecar del llit amb una rapidesa gens habitual en mi, i me’n vaig anar a l’ordinador a iniciar aquest treball extraordinari. Una feina, no pas fàcil, però que no va tardar a donar els seus fruits, modestos al principi, fantàstics més endavant. L’extraordinària capacitat d’aquests instruments moderns va fer això possible i, d’una forma exponencial, es va anar difonent per tot el món la seva meravellosa obra. Qui necessitava ja vies caducades i d’abast tan minoritzat com el paper, si les noves tecnologies permetien de fer arribar, en qüestió de segons, la seva obra a tot el planeta. Sí, la meva mare havia tornat a la vida a través del seu magnífic llegat escrit i la seva veu dignificant del animals era ara escoltada mundialment. I el seu estimat gos Llibertat n’era un satisfet testimoni d'excepció.  

JMPP 18-12-2012                      --[► MICROLITERATURA JMPP