EL MILLOR REGAL DE REIS* (DEL BLOC MICROLITERATURA JMPP)

LEU

     L’internament a l’hospital oferia alguns moments agradables, és cert, però jo només tenia un somni: tornar a casa curat. Sí, les amistats plenes de complicitat que havia fet allà valien molt la pena, sens dubte, però tornar a dormir al meu llit, tornar a dinar a la meva taula, tornar a gaudir de la companyia dels meus pares –fins i tot amb bronques– i tornar a veure el Club Súper 3 mig estirat en el meu sofà, amb un got de llet en una mà i unes magdalenes a l’altra, no es podia comparar a viure reclòs en aquell recinte amb la nostra cruel malaltia presidint-ho tot.

     En un lloc de privilegi dins del meu record d’aquells dies de dura i complicada infantesa, es troba l’època de Nadal, amb el dia de Reis com a data més assenyalada. Per primera vegada en la meva curta vida, no estava a casa per rebre els regals d’aquells tres personatges màgics que tan feliços han fet, fan i faran als més petits de la casa, i també als més grans, clar que sí.

     El meu estat delicat, amb complicacions severes degudes a la leucèmia que patia, va fer impossible abandonar l’hospital durant les festes de Nadal. Els meus pares em van acompanyar durant bones estones i van ser fins i tot presents al gran Cagatió comunitari que van fer per nosaltres les infermeres. Sentir el seu alè al meu costat m’ajudava a que no se’m fes tan dur d’engolir el meu problema de salut, però en el fons del meu cor sentia una tristor molt profunda agreujada pel fet de desconèixer si mai més tornaria a viure aquelles festes, o cap altra, si la malaltia acabava vencent-me.  Tot i que m’ho volien amagar, sabia perfectament que podia morir, com ho havia fet el meu amic de l’ànima, en Marc, pocs dies abans de les Festes. Era realment molt dur viure amb aquella amenaça constant i la terrible incertesa que portava cruelment associada.

     Recordo bé que en la carta als reis vaig demanar dues coses que sens dubte anhelava amb totes les meves forces. No desitjava res del tot impossible, essent conscient que si els Reis no m’havien fallat mai fins aleshores, també en aquella ocasió podien complir amb els anhels d’un infant de nou anys. Justament la il·lusió generada per aquelles tres figures i l’esperança de l’assumpció dels meus desitjos mercès a ells, em va ajudar a remuntar moralment després de dies tocant fons.

     El dia de Reis em vaig despertar amb un sol esclatant que entrava per la finestra de la meva habitació. M’havia costat tant de dormir, que estava immers en un plaent somni quan, poc després de les deu del matí, van arribar els meus pares amb una caixa molt grossa que deien haver trobat “inesperadament” al menjador, al costat de la falsa llar de foc de casa. La vaig desembolicar i obrir amb una velocitat pròpia del llibre Guiness dels Récords. La visió del que contenia em va meravellar. Oh, quina blancor més deliciosa! Quin pèl més suau! Quins ulls més espectaculars, amb el seu roig intens! Quines orelles més llargues i més suaus! Quina cueta arrodonida més preciosa! Quin conillet més meravellós!

     Em vaig fondre en una abraçada gegantina amb els meus pares. Les llàgrimes van brotar atorrentades. Estava tan content! Leu –de Leucòcit– era un dels meus somnis fet realitat. Ara faltava l’altre! També aquest es va fer realitat i, en bona part, gràcies a Leu. I és que malgrat que no es va poder quedar a l’hospital amb mi, per raons d'higiene òbvies, el fet de saber que m’esperava a casa quan em posés bo va ser el millor incentiu per prendre’m la resta de dies allà amb la moral de victòria molt alta. I sí, vaig vèncer, vàrem vèncer, amb el millor regal de Reis entre els braços.

JMPP 5-1-2013

*UN RELAT DEDICAT, DE TOT COR, A TOTS ELS INFANTS I JOVES QUE PASSEN AQUEST DIA TAN ASSENYALAT LLUNY DE CASA, DINS D'UN HOSPITAL. QUE TAMBÉ ELLS VEGIN REALITZATS ELS SEUS SOMNIS!

-► MICROLITERATURA JMPP