Dins la compungida comitiva, hi havia un ésser que estava especialment sensibilitzat per aquell trist esdeveniment. Fou una de les seves darreres voluntats que ens acompanyés en aquell íntim i sentit comiat. No podíem, de cap manera, contradir la voluntat de la difunta, i menys la d’aquell animal fidel que havia estat amb ella en els darrers anys de la seva vida.
En el moment de depositar el taüt en la tomba familiar l’escena que es va poder contemplar va commoure les nostres ànimes adolorides. Leia, la gosseta de l’àvia Isabel va saltar sobre el fèretre, un cop ja dins del forat a terra, mentre llençava un terriblement colpidor i llarg udol. A la majoria dels que vàrem veure aquella escena meravellosa se’ns va posar la pell de gallina. Aquell animal extraordinari tenia molt present que dins d’aquella caixa de fusta se n’anava alguna cosa més que una persona estimada. Se n’anava part de la seva vida en comú en aquella casa estreta del bonic barri de pescadors de la Vila. Se n’anava la veu acaronadora d’una dona que els anys havien fet sàvia i sensible Se n’anava la companya de confidències i secrets ben guardats. Se n’anava, en fi, l’amiga que la tractava amb respecte, consideració i amor.
No vaig tenir cap dubte d’acceptar de fer-me càrrec de Leia, quan la meva mare m’ho va plantejar. Coneixia bé la meva devoció per aquella gossa dolça i fidel. El fet que hi havia jugat centenars de vegades en les meves freqüents visites a la casa de la difunta va facilitar que l’animal s’avingués a estar amb mi.. Tanmateix, no va resultar senzill que la gossa recuperés l’alegria d’abans d’aquella tragèdia.
Setmanes més tard d’iniciar la nostra convivència, encara es podia llegir en la seva mirada el dolor causat per la pèrdua irreparable d’Isabel. Començava a pensar que Leia no superaria mai aquell tràngol. També jo trobava a faltar les visites freqüents a la iaia i les llargues xerrades plenes d’anècdotes d’una vida curulla de vivències intenses, com havia estat la seva. M’encantava escoltar-la parlar de la Vila Joiosa de quan ella era jove. També Leia era present en els nostres enriquidors diàlegs. Ara, tanmateix, estàvem soles i molt sovint ens miràvem fixament als ulls com intentant de trobar una resposta a la fi d’una vida que per nosaltres representava tant. Tot i la pretesa superioritat i intel·ligència humanes, jo em trobava tant impotent per trobar una resposta coherent, com aquell animal inquisidor.
Un dia d’agost que lluïa un sol trencador en el cel, Leia va desaparèixer de casa. La gossa es va fer fonedissa de tal manera que ningú tenia ni la més remota idea d’on podia ser. Els avisos sol·licitant ajuda van resultar desesperantment infructuosos. La tristesa per la pèrdua de la gosseta es va instal·lar en el meu cor. En les poques setmanes que feia que vivíem juntes havia esdevingut pràcticament imprescindible en la meva vida. La soledat és com un corc que et va menjant l’alegria i ella havia aconseguit de fer-me adonar de com de malmesa estava la meva existència a causa de soledat de massa anys.
Pocs dies després de la seva estranya desaparició, vaig rebre una trucada que em va deixar atònita i alhora molt esperançada. La veu d’un home que es va identificar com a amic de la meva iaia i que em va assegurar que havia vist la gossa i que estava aparentment sana i estàlvia. La sorpresa però, va venir quan em va dir on havia vist la gosseta. Leia es trobava al cementiri. El fidel animal, després de recórrer més de tres quilòmetres havia estat capaç de localitzar el cementiri i la tomba de la nostra estimada Isabel. La seva estampa damunt del marbre de la tomba quan vaig arribar al cementiri, minuts més tard, encara és present a la meva retina. Una imatge de fidelitat més enllà de la mort.
Comentarios
Publicar un comentario