Còmodament estirat a la llitera de relaxació, Eris estava escoltant, amb delectació, aquella magnífica interpretació d’un dels grups del passat remot més estimats per ell. Realment sentia devoció pel treball de The Alan Parsons Project. Molt sovint pensava que li hauria agradat viure aquella època tan brillant des d’un punt de vista musical. Tanmateix, les notícies que tenia sobre el primitivisme humà propi d’èpoques científicament molt endarrerides el feien dubtar que s’hi pogués adaptar de cap manera.
Segons li acabava d’informar Ava, la seva dona artificial, perfectament sintetitzada a imatge de la bella actriu americana del segle XX, es complien justament cent anys de la sortida al mercat de l’obra musical que estava escoltant, Eye in the Sky. Una de les peces de música clàssica que més bé mantenia el pas del temps, segons els experts en la matèria que Eris escoltava amb fruïció en les hores de descans de la seva important i afamada clínica de curació immediata.
A Eris, potser sota la influència dels seus gustos musicals clàssics, l’apassionava la segona meitat del segle XX i la primera meitat del XXI. D’aquesta època, a part dels reportatges sobre aquest camp de la cultura, eren també els reportatges intracerebrals sobre fauna i flora que més l’entretenien i el plaïen. El sobtava veure la verdor extraordinària d’espais que ara estaven absolutament desforestats i perduts per a l’única espècie que quedava sobre la terra, la humana. També la presència a la seva ment d’imatges tridimensionals d’éssers vius, anomenats “animals” per contraposició a l’espècie dominant, en el que havia estat el seu hàbitat natural, li semblava una experiència fantàstica. Li hauria agradat veure tot allò amb els seus propis ulls, tot i que la sofisticació de les darreres generacions de transmissors intracerebrals estaven aconseguint pràcticament la perfecció.
De tot aquell elenc d’animals extingits, els que més el meravellaven eren els fèlids. Els veia córrer per aquell meravellós espai malaguanyat de la Sabana i es quedava bocabadat per la potència, la força i la bellesa que mostraven. De totes maneres, el felí que més l’atreia, potser per la seva dimensió, falta de ferocitat i gran bellesa era el gat. Li encantava acaronar el pèl suau d’aquelles bestioles, malgrat que ho fes a través de sensacions recreades electrònicament dins del seu sistema sensorial, un xic malmès per la falta d'ús.
L’obsessió pels gats el portà a encarregar la sintetització d’un exemplar com aquells que veia i acaronava intracerebralment amb gran plaer. El volia negre amb uns bells ulls maragda. L’encàrrec era car, però el gran èxit de la seva clínica li permetia disposar de moltes coses que els humans servidors, la majoria de la població, no veurien en la seva vida. Entre altres luxes, disposava d’un pis per ell en el barri de les vivendes, d’una dona sintetitzada que cobria amb escreix totes les seves necessitats i, ben aviat, del seu propi gat. Malgrat tots aquests luxes, mai no havia conegut la felicitat real.
Finalment va arribar el gran dia en què li fou entregat l’exemplar més perfecte de gat sintetitzat que mai s’havia realitzat. La seva perfecció era tal que alguns veïns d’Eris, que passaven amb escreix el centenar d’anys, s’estranyaven al veure’l i el confonien amb els exemplars reals d’aquest animal que havien vist en la seva primera joventut. La il·lusió amb que l’acaronaven i li parlaven sorprenia l’amo de Gat, tal com el va anomenar. Per ells era com retornar a aquella joventut de la qual enyoraven moltes coses, però sobretot una, la vida natural ara extingida i la felicitat que portava inherent.
Gat era un animal sintetitzat molt entremaliat que sovint arrossegava aquell home jove a fer coses que mai havia fet en la seva monòtona vida de més de cinquanta anys dedicat a la ciència mèdica i a la investigació en el camp de la farmacologia ultrarràpida. Alguns el van veure corrent pels boscos sintètics darrere de l’incansable Gat; altres se’l van trobar intentant de pujar dalt d’un arbre d’aquests mateixos boscos perseguint-lo. La sensació general és que aquell home havia enfollit, però la realitat era una altre. El sistema mental d’Eris havia patit una regressió que l’havia portat a l’essencialitat de l’individu lliure de l’encotillament imposat per aquella societat de la darrera part del segle XXI . A través de la perfecció animal de Gat, Eris va descobrir quelcom vetat a l’ésser humà d’aquella època fosca, malgrat la llum sintètica que no s’apagava ni de nit ni de dia. Eris va descobrir la felicitat, a través de l'essencialitat.
Comentarios
Publicar un comentario