TAAC (DE MICROLITERATURA JMPP)

     Quan em van nomenar directora de la presó de dones més conflictiva del país, vaig tenir una sensació agredolça. Per una banda, era una feina interessant perquè suposava el major repte de la meva vida, però, per altra banda, sabia que tenia més a perdre que a guanyar.

     A l’interior d’aquell recinte, símbol palmari del fracàs de la nostra societat suposadament del benestar, vaig trobar persones desmotivades, desil·lusionades, deprimides, amargades. Moltes d’elles mares frustrades per no poder tenir amb elles el fruit de la seva maternitat. Pràcticament no hi havia, ni en els carcellers, ni, per descomptat en les presoneres, marge per l’alegria de viure, ni per l’esperança en un demà millor. El més present, sembla lògic donades aquestes circumstàncies personals complicades, era la violència de tot tipus. Violència física i, sobretot, psicològica. Em vaig trobar, per tant, en un autèntic infern a la terra.

     Després d’una baralla iniciada al menjador entre dues recluses que havien protagonitzat sonats altercats durant molt de temps, i que va acabar amb elles dues i altres que s’hi havien afegit a la recerca de gresca, a la infermeria amb greus ferides, vaig decidir que s’havia de buscar una solució radical que no podia passar ni per més violència, ni per més càstig ni per cap mena de mesura coercitiva que s’havia demostrat absolutament inútil.

     Després de trencar-nos el cap amb els meus subordinats a la recerca d’una solució que no fos un simple pedaç, a un dels caps de sector se li va acudir de proposar d’aplicar el programa TAAC (Teràpia Assistida d’Animals de Companyia) a les recluses més conflictives i a les que presentaven un estat més complicat des d’un punt de vista mental, com ara les nombroses recluses amb depressió que hi havia al centre.

     Es va contactar amb un professional mèdic que apliqués apropiadament aquest programa. També vàrem parlar amb una gossera d’una població propera perquè ens subministrés animals per entregar a les recluses. Vàrem començar amb quatre animals que varen anar a parar, justament a les dues presoneres més conflictives i a dues més que presentaven un estat anímic molt baix, caracteritzat per una autoestima absolutament migrada.

     No vàrem tardar a notar un important canvi en l’actitud d’aquelles que s’estaven beneficiant d’aquest programa. Va augmentar la seva autoestima, va disminuir la seva angoixa, la seva agressivitat va minvar notablement i van recuperar, en fi, una certa il·lusió de viure en sentir-se útils en la cura d’aquell ésser que, en el fons, era una mica com elles. Davant del seu èxit notable, vàrem anar estenent el TAAC a altres persones amb situacions de depressió. Les més agraïdes, i les que es dedicaven amb més cura a fer feliç l’animal, sens dubte, aquelles que, essent mares, havien hagut de renunciar a la maternitat.

     Pocs mesos després d’iniciat aquest exitós programa, present en altres àmbits més propicis com ara les residències d’ancians o també en centres de salut mental, la situació d’aquella presó s’havia girat com un mitjó fins a rebre premis de reconeixement a la tasca de millora de la situació de gent i d’animals que, com nosaltres, també tenen dret a ser feliços. Per cert, ara, al meu despatx, al costat de mil andròmines i de molta paperassa inútil, llueix el pèl de Taac, el meu gos terapeuta particular. També jo el necessitava! 

-► ACCEDIR A MICROLITERATURA JMPP