PELS PÈLS 4: 12. UN COMIAT AMB SOMRIURE (© JMPP 2013) [DEL BLOC MICROLITERATURA JMPP]

 Que bé que es menjava en aquell restaurant! Ja feia temps que s’havia erigit en el seu punt de referència gastronòmica i tots els àpats de la seva tranquil·la jornada els realitzava allà. En la seva llarga i moguda vida n’havia provat altres, però en cap havia gaudit tant, menjant peix i marisc, com a cal Escamarlà. Un petit local, especialitzat en cuina marinera, situat en una preciosa cala d’una població de l’alacantina Costa Blanca, on gairebé tot l’any feia bon temps. D’un dia per l’altre, però, es va trobar la porta de l’establiment tancada definitivament. Un gran desconcert va prendre el seu ànim. Amb la seva provecta edat i amb les seves potetes curtes i panxa prominent, fruit de tan bona alimentació a base de les delicioses restes del restaurant, ja no tenia pràcticament força per desplaçar-se quilòmetres i quilòmetres a la recerca de l’aliment que necessitava.

     La vida de Moix no havia estat gens fàcil. Havia viscut moltes dures vicissituds que havia anat superant amb l’esperit d’un gat supervivent decidit a sobreposar-se i no rendir-se mai, per dur que fos el contratemps. La darrera i més terrible, dos anys abans quan després de trobar una casa digna on viure, una situació familiar molt tensa, per causa de la crisi econòmica i el desamor de la parella, la va pagar essent expulsat de la família, inesperadament i cruel. Una dura vivència que es va coronar amb l’abandonament a la seva sort en aquella cala que havia acabat esdevenint la seva plaent casa fins ara. Uns anys de tranquil·litat que semblaven clarament esgotats.

     Per primer cop a la seva vida va tenir un sentiment de derrota insuperable. La seva fortalesa mental l’havia portat a afrontar de cara situacions terribles, com quan va perdre un ull com a conseqüència de jocs infantils molt barroers, en la seva primera casa d’acollida, quan era molt jovenet. El fill petit de la casa, jugant amb petards, el dia de sant Joan, li’n va llançar un a sobre i les conseqüències foren terribles per a ell. Malgrat tot, amb l’únic ull que li havia quedat, havia estat capaç de sobreviure dignament, tot i el gran handicap que per a un felí representa perdre la meitat del camp de visió.

     Sota el sol potent de maig, a la costa alacantina, es va deixar anar sobre la sorra completament vençut per les circumstàncies. Ja no tenia esma per lluitar més. Allà va restar hores i hores; dies i dies. Els seus ulls cansats només s’obrien, molt de tant en tant, per mirar nostàlgicament com el mar batia fort contra les roques d’aquell indret on un dia va ser feliç. Ara, amb la debilitat de la inanició instal·lada en el seu cos cada cop més esprimatxat, s’acomiadava del món al ritme de mil imatges d’una vida intensa que circulaven desordenadament pel seu pensament encara fèrtil. Recordava especialment l’època més feliç de la seva vida, quan tenia una família honesta que l’estimava i el tractaven amb respecte. La vida finita dels éssers humans, però, és va imposar de forma contundent i el va portar a la solitud quan més feliç se sentia. El seu pas per una nova família va acabar amb el dur, i ja per ell conegut, drama de l’abandonament.

     Amb els primers dies de calor intensa, van arribar els banyistes més matiners a la cala. Entre aquests, una família jove d’Alacant que, en veure el gat estirat sobre la sorra, es varen apropar fins al seu costat. Les cares d’aquella bona gent es van transformar ràpidament de l’alegria que en l’humà sol crear la presència d’un representant de l’espècie felina, a la preocupació de veure en l’estat desesperat en què es trobava el Moix. En un acte de solidaritat i bonhomia immensos,  no es van conformar amb deixar anar unes paraules conformades de llàstima davant la seva visió gairebé esperpèntica, sinó que, ans al contrari, es van preocupar d’ajudar-lo. El varen recollir i se’l van emportar urgentment a una clínica veterinària. Allà el diagnòstic fou tan preocupant com contundent. El Moix estava pràcticament mort. La falta d’alimentació prolongada, i la seva falta d’interès per viure, feien d’ell un lamentable candidat avantatjat per deixar aquesta vida de forma irreversible.

     Davant d’una situació dramàtica que se’ls escapava de les mans irremeiablement, aquella gent honesta i sensible es va veure atrapada per una profunda pena. Acabaven de conèixer aquell ésser malaurat, però ja l’estimaven i els sabia molt de greu veure’l patir. Se’l sentien com a seu, i la seva desgràcia com a pròpia. Adrià, el fill de la família, un nen d’onze anys, no podia evitar d’exterioritzar amb grans manifestacions de dolor la seva llàstima infinita. Com li hauria agradat de conèixer-lo en unes altres circumstàncies i que hagués estat el seu germanet animal. Tot això, però, eren desitjos propis d’un infant reticent a acceptar la duresa de la vida. Il·lusions vanes sense cap possibilitat d’esdevenir certes davant l’estampa agonitzant d’un ésser viu a punt de perdre aquesta condició irremeiablement.

     L’Adrià no es va poder estar d’abraçar el gatet. Aquest, en un gest inesperat, va obrir els ulls lleument i el va mirar. El nen es va alegrar profundament davant la mirada sorprenent del Moix. També el gatet va sentir, possiblement, l’alegria pròpia de qui se sent estimat. Era ja tard per viure, però no per ser feliç, encara que fos en l’últim alè de la seva existència atribolada. El Moix va tancar suaument els ulls amb la imatge de la bondat impresa en la seva retina. L’Adrià se’l va quedar mirant amb un posat serè. Sentia pena, sí, però també l’alegria d’haver conegut aquell petit ésser extraordinari i d’haver-lo acomiadat de la vida amb un somriure.  

VEURE >> SARAH BRIGHTMAN -> One night in Eden (INCOMPLET)