PELS PÈLS 4: 5. EL REGAL D’UN NOU FUTUR (© JMPP 2013) [MÉS RELATS A MICROLITERATURA JMMPP]

[VIDA]

Vaig tornar del cementiri amb una profunda pena instal·lada al cor. Cada passa, cada gest, fins i tot cada nova inhalació d’aire em semblaven inútils. Segurament que si hagués deixat de respirar en aquell precís moment no hauria significat res d’importància. Només una molèstia per a qui s’hagués de desfer del meu cos escanyolit, malalt i envellit. Ningú em trobaria a faltar, ningú ploraria la meva pèrdua. Després d’una vida inútil, la mort semblava el més útil.

     En la solitud de la meva casa, el dolor es feia més patent. Trobava a faltar la companyia del meu marit, recentment traspassat, malgrat que la vellesa i les malures havien fet dels darrers anys de la nostres vides un autèntic malson. Ara, com una morta en vida, em movia per la casa sense esma, adolorida moralment, però també físicament. Em mirava cada part de la casa que havia significat alguna cosa per nosaltres. Com el vell sofà on tantes bones hores havíem passat xerrant de la vida, innocentment. Sí, parlant del que no coneixíem amb paraules aparentment doctes, però absolutament buides. La vida sens escapa de les mans sense que siguem capaços de comprendre-la ni en la més lleu essència. Ara, en la meva més absoluta decadència personal, era capaç de començar-ho a entendre.

     Durant dies i dies, pràcticament no vaig menjar i amb prou feines beure. No trobava cap significat a seguir alimentant un cos sense esperança, una vida sense recorregut. La casa, poquet a poquet, s’estava convertint en la presó d’una condemna autoimposada. El meu greu delicte? Haver nascut!

     Després de dies, mesos o potser anys, sense sentir l’impertinent so del timbre de casa, aquest va sonar, i de forma constant i insistent. No vaig tenir més remei que contestar. Davant meu va aparèixer un home alt, amb posat molt nerviós i vestit de guàrdia municipal. Em va urgir a abandonar la casa davant el perill imminent d’ensorrament del nostre vell edifici al centre de Mataró. Les obres a la casa del costat havien causat seriosos problemes en l’estructura del nostre. Vaig rebre les seves paraules amb una tal indiferència que va deixar l’home sorprès.  I és que fins em va alegrar sentir-lo. Potser la primera alegria en molt anys. Quin millor final que acabar sota les runes de la casa on un dia vaig ser feliç?

     No pensava abandonar l’edifici malgrat el que digués aquell home, o cent com ell. La meva vida havia començat allà i ara hi finiria. Així mateix li ho vaig comunicar al guàrdia. Com em temia, no li va semblar bé. Tanmateix jo em sentia en el dret de restar allà dins i no pensava abandonar aquesta postura per res del món. Acte seguit, abans que pogués fer-me fora, vaig tancar la porta amb força i la vaig reforçar amb pany i forrellat. L’home es va desesperar trucant i insistint que estava fent una bogeria. Potser sí que ho era, però qui no fa bogeries una darrere l’altra en aquesta vida? Seria el meu últim, i més sonat deliri en aquesta miserable vida.

     En mig de grans cruixits de les parets, vaig avançar amb pas cansat, però decidit, i amb una estranya pau interior, cap a l’habitació on tantes hores d’amor intens havia passat al costat del meu marit. També on el dolor s’havia fet present en la mateixa o superior intensitat. Vaig pensar que on millor em podia trobar la mort era justament allà, reposant el meu cos i la meva ment, absolutament esgotats.

     Disposada sobre ell llit, vaig fer un intent de resar. No era el meu fort, però davant el final imminent, vaig sentir una inesperada necessitat d’adreçar-me al més enllà. Un més enllà del que m’havien parlat molt de petita, però que mai havia pogut imaginar com a cert, tot i que m’hi havia esforçat. De tant en tant, interrompia les meves paraules davant del petits bocins de guix que queien dels sostre, com a presagi d’una pluja cada cop més intensa que semblava destinada a ofegar-me sense remei. Semblava imminent! Fora, al pati, mentrestant, ja s’havien produït grans despreniments de la façana interior.

     Barrejat amb aquells cruixits cada cop més intensos del sostre i de les parets, em va semblar sentir el miol desesperat d’un gat. Provenia justament del pati. Segurament que, com jo, estava essent víctima d’aquell disbarat monumental, però a diferència del meu cas, segur que valorava la seva vida i no volia morir d’aquella forma cruel. Els seus miols inacabables colpejaven la meva consciència. Segurament, l’única part del meu ésser que es mantenia en peu. No vaig poder evitar, per tant, d’acabar aixecant-me del llit i dirigir-me al lloc on el gat estava patint el daltabaix físic.

     No em va ser fàcil arribar fins on es trobava l’animaló. Pel camí, hi havia molts trossos de façana que s’havien després i s’havien apilat justament davant la porta de sortida de la casa per la part del darrere. Vaig haver de trencar el vidre de la porta per sortir. Finalment, avançant  sota una pluja de petits fragments de la casa, vaig arribar fins on era el gat. Tenia la part del darrere atrapada sota un fragment gran del mur que s’havia tombat. Amb penes i treballs el vaig poder treure. Estava estranyament quiet, però no era mort. Semblava com esgotat físicament de tant lluitar per la seva vida.

     Deixant enrere amb rapidesa tot aquell espai cada cop en pitjor estat, vàrem arribar a l’entrada de la casa. L’habitació ja no existia. La mort ja m’havia visitat, però no m’hi havia trobat. No em va ser fàcil obrir la porta, però finalment ho vaig aconseguir. Un cop fora, un bomber va venir ràpidament a auxiliar-me. Em va prendre l’animal de les mans i em va cobrir amb una manta. Estranyament i fins inesperada, em vaig sentir feliç d’estar viva. Per cert, el gat es va recuperar, malgrat quedar-se coixet d’una pota. Fa dos anys que vivim junts. Han estat anys difícils, però feliços. El vaig anomenar Vida, simplement perquè aquell dia en què es va esfondrar el meu negre present, ens vàrem regalar mútuament una nou futur.  

ESCOLTAR ► CELTIC WOMAN -> FIRST ALBUM (COMPLET)