 |
| MINIANO |
De nou és quatre de març. Toca, per tant, situar un nou número en aquest marcador que inexorablement va canviant any rere any. Havia pensat de negar-m’hi aquest cop i de prorrogar el número quaranta-sis durant un any més. Si els governs prorroguen els pressupostos quan els sembla, perquè no podré jo prorrogar l’edat que és una cosa de menys importància a nivell de país? Finalment, però, he decidit que rebrem el quaranta-set amb tots els honors i desarem el quaranta-sis en el calaix on he anat guardant tots els números que l’han precedit. Alguns, els primers, ja un xic descolorits i fins una mica arnats, però tots estimats igualment perquè formen part de la meva vida i han contemplat el meu deambular per ella compartint, amb la impassivitat pròpia de la seva condició, les meves penes i alegries. Afortunadament, fins ara, més alegries que penes, però de tot hi ha hagut, com en totes les biografies.
 |
| MINIANA |
En aquesta vida que ja va acostant-se al mig segle. (Caram! Això fa respecte! Potser sí que prorrogo el quaranta-sis!) Deia, bromes a part, que per aquesta existència que ja va fent-se llarga, han passat diversos animals, gairebé tot gats, tot i que no exclusivament. El primer de tots va ser el Silvestre. D’ell en tinc un record vague perquè va morir quan jo tot just iniciava el marcador en el primers números. Recordo, o m'han dit, no ho sé, que era un felí atigrat d’unes dimensions considerables, i que els meus germans l’atipaven sovint amb els trossos de bistecs i altres menges que amagaven durant els àpats. Veient les dimensions que sembla ser que tenia el gatot i com estaven d’escanyolits ells, ja està clar on anava a parar bona part de l’esforç per alimentar els seus fills dels meus pobres pares. Us preguntareu si jo feia el mateix. Doncs no! Jo estava una mica refetó i tenia molta gana. Estranyament desaprofitava cap aliment que anés a parar al meu plat. Per cert, al Silvestre li encantaven els croissants de Cal Miracle. Un record especial per aquesta històrica pastisseria de Mataró que recentment ha baixat les persianes. A mi, com al gatet, també m’agradava tot el que ells produïen. Quina llàstima!
 |
| BIGOTIS |
Després d’uns anys que no va entrar cap gat a casa dels pares i que va veure l’ànec Lucas i un pardal anomenat Gugú, com a exòtics hostes temporals poc afortunats en quant al temps de vida, va arribar el Miniano. Un gat sense nom que va acabar adquirint aquesta etiqueta a base de dir-li “minini”. Jo mateix, de broma al principi, vaig distorsionar conscientment el substantiu i va acabar esdevenint nom propi. El Miniano era un gat siamès meravellós. No teníem, però, una relació extraordinària perquè amb la inconsciència pròpia de l’edat li feia les mil i una. Ell no es quedava quiet i, de tant en tant, treia a passejar les seves rapidíssimes urpes pels meus braços, sobretot. La veritat és que vaig acabar fet un mapa. Jo, però, insistia en acaronar-lo sense parar, en agafar-lo a desgrat seu, a gratar-li la panxa amb devoció perillosa. Aquest preciós animal va viure uns quinze anys. Varen ser anys plens de bons records al seu costat. Un anys que em van veure fer home i que segurament haurien estat molt diferents, per empobrits, sense ell al costat.
 |
| TORRONET I MARRONETA |
Fa uns set anys va arribar a la meva vida la Miniana. No caldrà que us expliqui el per què del nom, oi? Era una gata a l’estil del Silvestre, però de dimensions menors: atigrada amb clapes blanques. Un extraordinari animal que vivia, en principi, a la casa de veí, tot i que no tenia residència definida. La Miniana visitava molt sovint la nostra caseta de recreo situada en un camp de tarongers del meu sogre. Amb ella vaig recuperar sensacions oblidades després d’anys que m’havia distanciat, per motius personals, del tracte directe amb animals. La meva família i jo vàrem viure meravellosos moments al seu costat. La vivència, però, més important que vam compartir, fou quan va parir tres fills preciosos, que vàrem batejar com a Coixet, Miniano i Marroneta.
Sí, la Miniana va portar al món la que és ara mateix la meva nineta dels ulls pel que fa als animals, juntament al simpaticot conill Bigotis, tota una altra història, poc comparable a la dels gats. Els germans varen fer les maletes i es van buscar la vida, com també va fer la Miniana, però la Marroneta s’ha mantingut fidel al nostre costat en els darrers cinc anys. Ens ha donat fruits tan meravellosos com la Twilly, i el Torronet.
 |
| TWILLY I MARRONETA |
Tirant, doncs, la vista enrere, em seria molt difícil d’imaginar la meva vida sense bon nombre de persones que han estat claus, començant pels meus pares, és clar, però també altres éssers que m’han donat el contrapunt vital que no poden donar els humans, i que és igualment ric, sinó més, en alguns casos. A tots ells, a tots vosaltres, va dedicat aquest escrit en el dia que prorrogo... perdó, que puja al marcador un nou número que, com els altres, intentaré d’omplir de contingut de la forma més digna i honesta possible en l’any que tinc per endavant. Mans a l’obra!
ESCOLTAR -> Madonna -> Animal (2011) [Unreleased Album - Full]
Comentarios
Publicar un comentario