Una dura existència, en el fons, com la de Sísif, condemnat eternament a pujar una roca enorme per una muntanya costeruda. Sí, quan per fi semblava que m’apropava a l’objectiu, descobria que tot l’esforç havia estat en debades i que, malgrat haver-hi deixat mitja vida en l’intent, res no s’havia aconseguit: per enèsima vegada, la meva pesadíssima roca vital se me n’anava de les mans costera avall.
Molt sovint em preguntava si la meva existència feixuga tenia sentit. La trista resposta sempre arribava puntual a la cita: “aquest infern em dona de menjar i fa possible que la família visqui bé”. Però, quina família? Existia ja realment la meva família, o érem uns quants estranys units per interessos econòmics? Creia estimar els meus fills, i fins i tot potser la dona, però, m’estimaven ells a mi? No ho tenia clar. De fet, ja no tenia res clar en aquesta vida. El meu cap s’havia convertit en un immens garbuix d’idees inconnexes amb un denominador comú: la incertesa.
Davant un malestar físic notable que ja no aconseguia de maquillar ni amb calmants, vaig prendre la determinació de visitar un metge de reconeguda fama. Assegut a la consulta, amb el cap absent, perdut en mig d’alguna de les mil tasques que tenia pendents i que per causa d’aquell contratemps inesperat no podria realitzar, vaig sentir una conversa, entre dos homes de mitjana edat, com jo mateix. Una conversació que va tenir la virtut d’obrir els meus ulls a una possible solució per a la meva vida desbocada.
-Sí, em van aconsellar que em comprés un gos i que l’imités...
-Sincerament, Joan, no et veig aixecant la pota per les cantonades...
-Molt graciós! No, vull dir que em fixés en les seves reaccions, en les seves necessitats bàsiques, en el seu ritme vital, sobretot.
-En el seu ritme vital? Què significa això?
-El gos descansa quan ha de descansar, menja quan ha de menjar, realitza la seva activitat física quan l’ha de realitzar i, sobretot, estima als que l’estimen, sempre! Hi ha d’haver un temps per a cada cosa...
La conversa es va interrompre sobtadament quan l’home fou requerit d’entrar a veure el metge, però la idea bàsica em va semblar extraordinària. Tan magnífica que vaig decidir d’abandonar la consulta a tota pressa i visitar una protectora d’animals que coneixia per temes professionals. Allà em van rebre amb els braços oberts i em van presentar la Cuca, una gosseta de dos anys que havien recollit abandonada no feia massa dies.
L’entrada de la Cuca a la casa familiar, a prop de l’hora de dinar, va significar una gran sorpresa per la meva dona i els fills. Curiosament, mai s’havia plantejat a la família de tenir un nou membre pelut, però la gosseta va tenir una acceptació general magnifica. Entre la meva filla i el meu fill es va establir una lluita encesa per ser el primer en abraçar-la, acaronar-la i començar a mimar-la, com a símptoma inequívoc de la tendresa que despertava en tots nosaltres aquella petita criatura.
Vaig posar en pràctica les paraules d’aquell desconegut i vaig prendre Cuca com a mestra de l’art de viure. Quina gran decisió! La meva vida va canviar totalment. Vaig aprendre a fer les coses en el moment oportú i dedicant-li el temps just i necessari, i sempre amb il·lusió. La meva salut física va millorar notablement. També mentalment em sentia molt millor. El més important, però, de tot el que ens va aportar, i aporta, la Cuca, és que ha fet possible que siguem una família unida per uns llaços d’amor profund.
Comentarios
Publicar un comentario