En Joan estimava la seva dona amb devoció. Els prop de vint-i-cinc anys de casats que contemplaven la parella eren vistos per ell com els millors de la seva vida. Mantenia encara aquell esperit ple d’il·lusió propi dels primers temps del matrimoni. Estava convençut que sense la seva Montserrat no podria ja viure. La tenia tan arrelada dins que només de pensar de perdre-la es posava malalt.
La Montserrat estimava el Joan honestament, sense escarafalls. Coneixia molt bé el seu marit i, malgrat algunes dificultats sorgides a ran de l’eterna gelosia que ell patia, i de la qual la dona n’era principal víctima, portava bastant dignament la convivència. Simplement intentava de no fer res que pogués aixecar la llebre de la sospita del seu marit, tot i que això li suposés veure’s coartada de certes llibertats individuals. Ho acceptava com un preu a pagar per la tranquil·litat de la parella. Un tòtem sagrat intocable.
Malgrat els grans esforços de la Montserrat per no aixecar cap mena de sospita d’infidelitat, la gran bellesa de la dona i la seva simpatia immensa eren vistes pel Joan com a armes perilloses en el contacte amb altres homes. Sí, tots els homes eren vistos pel Joan com a armes letals per al seu matrimoni. Creia veure en cada representant del gènere masculí que s’apropava a la seva dona una càrrega de dinamita que en qualsevol moment podia fer volar la seva relació amb la Montserrat. Tal era la desconfiança que tenia en vers la seva dona, malgrat que ella sempre s’havia mostrat franca amb el Joan. Ella ho sabia i procurava de no apropar-se massa a homes que fossin susceptibles de ser considerats un perill potencial per a la seva relació matrimonial.
Un dia, malgrat totes les precaucions de la dona, el Joan va trobar casualment un paper on la Montserrat havia escrit un nom, Tom, i un telèfon. Aquesta circumstància el va trastornar profundament i va començar a imaginar escenes secretes d’amor entre la seva dona i el misteriós Tom. Qui podia ser aquest individu? Algun estranger alt i ros que havia aconseguit de seduir la Montserrat amb els seus ulls blaus i l’accent anglès propi d’Oxford o de Cambridge. Ella sabia molt d’anglès ja que era llicenciada en filologia anglesa, malgrat que no havia fet ús del títol obligada a servir la família, com a bona dona de casa. I ben bé que ho feia, segons el criteri del Joan!
Quan la Montserrat va arribar de comprar, es va trobar el seu marit més seriós de l’habitual. Aquest, malgrat tot, no li va parlar del sospitós paper que havia trobat. Simplement va justificar la mala cara amb un mal dia de treball a l’oficina. L’home, però, va estar molt atent a tots els passos que donava la Montserrat. Volia veure si feia ús de l’anotació i trucava el Tom en algun moment del que quedava de dia. No va ser així. La seva inquietud, però, no li permetia d’oblidar fàcilment aquell episodi i va pensar de posar un micròfon ocult a prop del telèfon per gravar una possible conversació entre la seva dona i l’objecte d’aquell malson que estava començant a viure.
L’endemà, a l’arribar de treballar, la seva dona no era a casa i va poder comprovar fàcilment si el seu d’espionatge havia donat fruits. Efectivament, com sospitava, la Montserrat va establir comunicació amb el Tom durant el matí. El Joan es va escoltar la conversa amb estupefacció total.
-[...] de cap manera se n’ha d’assabentar el meu marit, eh Tom!
-Només faltaria! Tinc aquí un “regalet” meravellós per a tu! No sé per què, però crec que et farà molt feliç... hahaha
-Oh, ja no puc esperar més! Tinc tantes ganes que em donis aquest “regal” tan extraordinari. Ets fantàstic, Tom. Quan vaig veure la foto que vas posar a l’anunci del diari em vaig dir “quina bellesa! Aquesta preciositat ha d’acabar als meus braços!”
-Doncs a què esperes? Ja saps on sóc!
-Ara mateix vinc. El Joan encara tardarà a venir.
El marit de la Montserrat va rebre aquesta conversa amb una ràbia immensa. Què representava tot allò? Els seus immensos esforços per tenir la dona contenta i feliç se n’havien anat a norris. Com havia estat tan il·lús de refiar-se’n d’ella? Estava convençut que mentre estava escoltant aquelles paraules infames, el protagonistes de la conversa estarien consumant la traïció. Quina gran mentida havia estat el seu matrimoni. Quin gran dolor sentia per haver perdut el que més estimava en aquest món. Va, fins i tot pensar en el suïcidi, però el va descartar ràpidament donat que ho veia poc pràctic per fer pagar a la seva dona tot el mal que li havia provocat. Tampoc tenia pensat de causar-li cap dany físic, no era pas el seu estil. Això era propi de salvatges.
Mentre rumiava com consumaria la venjança, va sentir arribar la seva dona. No venia sola. Entrava parlant amb algú. Per un moment va entendre que la poca vergonya de la Montserrat podia arribar fins al punt de portar el seu amant dins la seva llar familiar. Ho va trobar delirant. Pocs instants desprès, es va veure cara a cara amb la seva dona i el seu amic. Immediatament, el desconcert més total va apoderar-se de l‘home. De forma inesperada, l’acompanyant de la Montserrat es va apropar prest cap al Joan i aquest el va rebre amb posat d’autèntica perplexitat.
-Què representa això, Montserrat?
-És el meu regal d’aniversari de boda per tu! Feliços vint-i-cinc anys de casats, Joan!
-Un gos?
-Sí! Per a nosaltres. Què et sembla?
Comentarios
Publicar un comentario