PELS PÈLS 4: 29. MOSSEGADA MORTAL A L’OMBRA. UNA DIADA PELUDA.* (© JMPP 2013) [DEL BLOC MICROLITERATURA JMPP)

BONA DIADA DE SANT JORDI ALS NOSTRES LECTORS!

    Aquell any esperava la data del 23 d’abril amb una especial il·lusió. Sempre m’havia semblat un moment molt important del calendari, fins i tot quan, amb pocs anys, m’havia dedicat a vendre roses darrere d’una parada minúscula al bell mig de la Plaça de les Tereses de Mataró. Érem joves i la perspectiva de recaptar prou diners per fer un viatge de fi de curs ens movia  un entusiasme que vist des de ara em sembla increïble.

      Bé, l’entusiasme per fer coses raonables i per aconseguir fites difícils ha estat una característica constant de la meva vida. Sovint he acabat aconseguint el que em proposava, malgrat que he hagut d’esmerçar molt d’esforç i, sobretot, sacrifici. Aquest era el cas, sens dubte, del camí que em va portar fins a poder celebrar la meva primera signatura de llibres en la Diada de Sant Jordi.

     Estava molt satisfet de l’obra que era motiu d’aquest moment únic en la vida d’un escriptor. La meva darrera creació, Mossegada mortal a l’ombra, pretenia ser d’intriga i, per les meves informacions, havia atrapat tothom que l’havia llegit, començant pel meu editor. Un home que havia apostat fermament per mi i que, s’ha de reconèixer veient els bons registres de vendes, l’havia encertada de ple i bé que se n’aprofitava.

     L’arribada dels primers lectors a l’espai reduït on l’editorial m’havia disposat per signar els exemplars de Mossegada mortal a l’ombra em va produir un sentiment que podríem anomenar com d’”entusiasme regalat”. Sí, un gran “entusiasme” després de molts anys d’esforç per aconseguir aquella fita, i “regalat” perquè em sentia una persona molt afortunada. Un regal que m’havia arribat quan ja començava a pensar, donada la meva edat avançada, que mai podria gaudir d’aquells moments únics de complicitat amb els meus lectors. M’he d’apressar a dir que jo no era, però, l’únic que celebrava aquell moment inoblidable amb una gran mostra de felicitat. M’havia fet acompanyar d’un ésser meravellós que també mereixia aquell reconeixement ja que havia estat durant molts anys la meva més gran i valuosa font d’inspiració. Parlo del meu petit gosset pequinès King.

     La signatura de llibres es desenvolupà en mig d’una gran calma i normalitat fins al migdia. La majoria de les persones que vaig tenir el goig de saludar em van mostrar una amabilitat exquisida, i fins emocionada en algun moment. Quina enorme satisfacció va significar per a mi poder veure els meus lectors, gairebé tots anònims fins aquell moment, i creuar amb ells alguna idea notable sobre l’obra o la vida en general.

      Dins d’aquest mar en calma en el qual es va anar desenvolupant la meva primera trobada amb lectors en un Sant Jordi, va arribar, de cop sobte, una enorme i inesperada onada, per així dir-ho, que ens va deixar a tots plegats ben xops i de cul a terra. Em refereixo a la presència d’un lector que es va mostrar, de seguit, molt hostil cap a la meva obra. No estava gens satisfet del tracte que dispensava la novel·la a la figura del gos que acabava essent l’autor del mortal atac. I, el més terrible de tot, em va amenaçar dient que si no canviava el final, ho lamentaria. Certament, em vaig quedar perplex davant de l’amenaça absolutament delirant que em va fer arribar aquell individu. Tots els que estàvem allà vàrem entendre que era una persona desequilibrada mentalment i cometérem l’enorme error d’ignorar-lo. Dic això, perquè davant de la meva negativa ben raonada a fer l’absurditat que em demanava, es va llançar sobre el meu gosset King, el va prendre entre els seus braços amb una força descomunal i va fugir corrents a una velocitat que va ser del tot impossible d’atrapar-lo i molt menys d’aturar-lo. Mentre iniciava la marxa, va deixar anar unes paraules que em van impressionar i preocupar gairebé tant com l’acte terrible que estava protagonitzant. Va venir a dir que jo no m’estimava el gossos i que, per tant, era indigne de tenir-ne cap i que ell se n’ocuparia molt millor que jo.

     La gran quantitat de gent que omplia les Rambles de Barcelona va fer absolutament  impossible de seguir-li l’estela. Una feina que immediatament va quedar en mans de la policia, un cop els vàrem alertar del rapte del meu estimat animal. Una situació absolutament difícil d’entendre i de portar amb tranquil·litat ja que per a mi era com si m’acabessin de prendre un fill. Sense el King al meu costat vaig ser incapaç de seguir la tasca proposada per a aquella jornada amb la tranquil·litat i l’alegria necessàries. Amb l’ànima a ran de terra i la il·lusió amb la que havia encarat la jornada absolutament migrada i canviada dolorosament en desesperació, vaig tornar cap a casa.

     L’exercici nocturn d’escriptura que dia rere dia havia portat a terme durant anys, va tenir aquella nit un teló d’Aquil·les molt difícil de superar. Em vaig asseure davant l’ordinador, però vaig ser incapaç d’escriure ni una sola paraula de la nova novel·la negra que tenia entre mans. La incertesa que queia sobre mi a propòsit del meu estimat gos no em deixava concentrar de cap manera. Vaig arribar al convenciment, doblement colpidor, que si mai més veia el meu estimat King seria incapaç de tornar a escriure. No en va, sempre havia estat al meu costat en aquells moments màgics en què la inspiració et revela els seus secrets.

     Amb aquest sentiment de derrota total me’n vaig anar al llit. Sí, al llit, no pas a dormir. De fet, pràcticament no vaig tancar el ulls en els següents dies. Unes llargues jornades en què no vaig rebre cap notícia positiva per part de la policia. Realment dubtava que el meu cas fos pres seriosament per ningú, donat que era tristament protagonitzat per un pobre animal.

     Afortunadament, fou el mateix autor d’aquella barbaritat que es va acabar posant en contacte amb mi. En una conversa absolutament surrealista i delirant a través del telèfon, em va demanar si ja havia decidit de canviar el final de la meva novel·la negra. Davant de les seves paraules i pensant únicament en el meu gos, vaig assegurar-li que estava disposat a fer el que ell em demanava. Volia que canviés el final i que la mossegada mortal sota l’ombra de la pèrgola del jardí, que acabava amb la vida del cuiner de la casa, no fos provocada per un rottweiller descontrolat, sinó pel jardiner de la família atrapat per un atac d’ira després de descobrir que el cuiner li havia trepitjat les magnòlies perseguint un pollastre que fugia de l’olla.

     La proposta d’aquell foll perillós em va semblar, en aquell moment, una autèntica ridiculesa sense solta ni volta, però de seguit em vaig posar, no sense una gran dificultat, a escriure el final alternatiu que em proposava. Poc després vaig aplicar aquest forçat canvi a l’edició del llibre en E-book i li ho vaig fer saber. Immediatament ho va llegir i es va mostrar molt satisfet i content amb el canvi. Fins i tot em va felicitar per la genialitat del moment final. Vaig creure necessari fingir una gran satisfacció per aquest nou final que deixava el gos absolutament net de culpa en la mort del cuiner.  Li vaig prometre, a més, que aviat donaria ordres de canviar tota l’edició de paper per una altra amb el nou final proposat per ell. Afortunadament, em va creure.

     L’endemà al matí vaig recuperar el meu gosset estimat. El segrestador el va deixar lligat en una plaça propera a casa i em va trucar. En el moment del retrobament vaig sentir una immensa felicitat. El gos havia estat ben tractat, sens dubte. Poc després, asseguts els dos davant l’ordinador li vaig preguntar si creia oportú mantenir la paraula donada a l’home que l’havia retingut i aplicar el nou final a tota l’obra. Entre els dos vàrem decidir que el nou final tenia molt de ganxo i, sobretot, molt d’humor. Una peça clau en tota bona novel·la negra. I aquella ho era, sens dubte!

KING

*Relat dedicat a la Diada de Sant Jordi i a tots el amics dels Països Catalans que celebren aquesta gran festa de la cultura (horticultura inclosa) i, sobretot, de l’amor.