La Twilly, com la majoria dels gats que viuen lliures a la partida del Secanet de La Vila Joiosa, és una gata feliç. El menjar no abunda, però entre tots els veïns i la seva immensa capacitat de caçadors eficaços davant tot tipus de presa, tenen una alimentació correcta i la seva vida és molt més plena, segur, que si estiguessin tancats entre quatre parets i anessin acumulant quilos innecessaris i molestos sota els seus suaus pèls de gats domèstics i domesticats.
Fa unes setmanes, em vaig adonar que la “meva” gateta estava patint una transformació corporal “sospitosa”. Sí, la seva figura habitualment esvelta estava, per així dir-ho, perdent la seva harmoniosa bellesa i començava a incorporar unes protuberàncies laterals i inferiors un xic irregulars que convidaven a pensar que a la seva condició de gata aviat hi incorporaria també la de mare.
En els aproximadament dos mesos que tarda una moixeta a fabricar uns exemplars d’aquest animal tan bell i extraordinari, he tingut l’immens plaer, sobretot en la segona part de l’embaràs, d’assistir al seu creixement en l’interior de la meva gateta i, sobretot, de poder tocar-li la panxa i sentir, de ben a prop, dia a dia, la presència d’aquells éssers vius únics. Intuïa que dins la seva panxa peluda hi havia un bon nombre d’exemplars. Sabia, perfectament, que d’entre les una i vuit cries que pot tenir una gata, la meva Twilly estaria més a prop de les vuit que de l’una.
Al costat, molt a prop, d’una mare entregada a la seva lloable tasca, hi havia sempre la figura de la iaia de les criatures. La Marroneta ha assistit a tot l’embaràs de la seva filla amb una actitud tranquil·la i serena. Semblava confiar plenament en la Twilly i no s’han prodigat, com sí sol passar entre mares i filles humanes, els discursos de l’experiència davant d’un fet tan únic com el de la maternitat. Ni miols, ni gemecs, ni grunyits, ni cap del centenar de vocalitzacions diferents que usen els gats per comunicar-se van ser necessaris per fer entendre a la Twilly com s’ho havia de fer per portar al món els seus fills. L’instint ho faria possible sense necessitat de cap mena de lliçó magistral.
Finalment, fa molts pocs dies es va produir el moment gairebé màgic de l’arribada al món d’uns éssers que jo, sense haver-los vist mai, tenia dibuixats en la meva ment a força de resseguir les seves belles formes amb el tou dels dits pel damunt de la suau pell de la seva mare. No vaig assistir, és clar, a aquest moment cabdal, però poques hores després que la Twilly portés endavant amb èxit el naixement, els vaig descobrir destrament amagats entre mig de les herbes i les flors que la primavera, excepcionalment plujosa aquest any, havia disposat, amb simpatia extrema cap a la nova mare, al bell mig d’un bancal de tarongers.
No va resultar fàcil, tanmateix, de localitzar el punt que la Twilly, sàviament, havia triat per tenir la intimitat suficient per portar a terme la difícil tasca amb la tranquil·litat necessària. Fins i tot diria que davant de nosaltres els humans, per molt que ens apreciï, feia voltes innecessàries per despistar els nostres vius i evidents anhels de localitzar els seus petits tresors peluts. Finalment, però, vaig ser capaç de trobar l’indret tot seguint-la des de la distància i jugant a fer el despistat.
És difícil de narrar el moment gloriós, deixeu-m’ho qualificar així, que la meva vista es va poder impregnar d’aquella essencial tendresa que despertaven el cinc, sí, cinc petits cossos peluts que la feliç mare tenia arrapats a la seva panxa a la recerca de la font, no sempre fàcil de trobar, de l’aliment dolç necessari per començar a donar les primeres passes en aquest immens món nou que els acollia.
La gateta, mentrestant, resistia pacient la invasió d’aquells cossos atrafegats i, de tant en tant, canviava de posició per facilitar-los les coses o potser, més aviat, moguda per la molèstia, i fins dolor, que les cinc boques xuclant amb energia i intensitat li produïen. La seva actitud d’obrir i tancar els dits i d’allargar la pota davantera de manera compassada i constant, sumat al seu posat facial més aviat rígid i tens, feien avinent un cert patiment físic, sens dubte. Però també es veia clar que s’entregava al sacrifici amb el gust de saber-se imprescindible en aquell moment clau de la vida de les seves petites joies.
La majoria presentaven un color de pelatge molt semblant a la seva mare. Només un trencava l’harmonia de colors atigrats i lluïa la bellesa contrastada del blanc i negre en el seu minúscul cos pelut. Una mena d’aneguet lleig, però sense ser un aneguet i, encara menys, lleig! Tots eren, tot són, preciosos, únics i irrepetibles.
Ben aviat obriran els ulls i contemplaran el món verd que els acull amb sorpresa i gran interès davant de cada minúscul o gran element natural que el forma. Segur que seran molt feliços corrent i saltant entremig dels arbres i de la vegetació. Iniciant, tot just, una vida, no sempre fàcil per a ells, però molt plena i intensa, entre jocs familiars al costat de la seva mare orgullosa. Felicitats mama Twilly!
"VIDA" E-BOOK ► ÀLBUM DE FOTOS DE LA FAMÍLIA DE LA TWILLY
"VIDA" E-BOOK ► ÀLBUM DE FOTOS DE LA FAMÍLIA DE LA TWILLY
Comentarios
Publicar un comentario