 |
| [EFFORT] |
El món de la competició esportiva té molts moments de joia si lluites i t’hi entregues amb sentit comú, gran dedicació i esforç, però també en té d’altres en què la crueltat de la realitat s’imposa i et sents derrotat, no per l’adversari, sinó per l’adversitat. Una circumstància lligada íntimament al destí de les persones que és molt difícil de vèncer, però no sempre impossible.
Vaig encarar la prova de cent metres lliços del campionat estatal amb un optimisme fora del que fins i tot en un jove positiu com jo era habitual. El meu gran rival estava en hores baixes i jo, per contra, em sentia més fort que mai després d’haver guanyat diversos campionats menors en els últims mesos. Si vencia, podia representar la meva consagració en el difícil món de l’atletisme. Podia ser jo el pròxim Usain Bolt? Per què no? D’acord que no era negre, però segons m’havia dit la meva mare, havia tingut un besavi que va sortir negre com un conguito i encara no se sap per què. Millor no investigar massa el cas. De bon segur que algun gen d’aquesta raça, especialment dotada per córrer, deu córrer, mai millor usada la redundància, pel meu cos.
D’acord que no aspirava a batre el rècord del Jamaicà a Londres 2012, els estratosfèrics 9.63, però sí que em conformava amb arribar el primer a la meta, de moment. Ja tindria temps de rebaixar la marca de l’amic Usain més endavant. Un tipus simpàtic, per cert! Amb aquest talant vaig encarar la prova el dia de la competició. Estava tens, potser més del que m’esperava, però, per altra banda, molt concentrat. Vaig fer una sortida explosiva que va sorprendre els meus rivals i que em va donar un cert avantatge que hauria estat definitiu si el pitjor dels fats no m’hagués estat esperant a pocs metres de la meta. I és que, sense poder arribar a traspassar la línia final, em vaig trencar d’una manera gairebé tan dolorosa psicològicament, com físicament. El mal físic va ser intens i gairebé insuportable, el psicològic va aparèixer més tard i amb una força inusitada i descomunal.
El pitjor de tot, però, es concretà en el diagnòstic dels professionals mèdics als quals vaig adreçar el meu cas. Tots varen coincidir en una cosa: la meva tornada a la competició era pràcticament inviable si no em dedicava a competir contra ancians amb caminadors d’un asilo. S’havien vist afectats fatalment els nervis del genoll i era molt difícil que em pogués recuperar per a la competició. Fins era molt possible que quedés coix per sempre més. L’impacte d’aquestes terribles novetats fou brutal. Mai les coses a la vida m’havien anat tortes. Sempre havia anat a favor del corrent i m’havia convençut que sempre seria així. Despertar a la realitat d’aquella manera tant brusca va ser molt dur i no vaig ser capaç de pair-ho. Em vaig enfonsar psicològicament i vaig entrar en una profunda depressió. No podia acceptar de cap manera que a pocs metres de la meva consagració com a atleta d’elit ho hagués perdut fatalment tot.
Afortunadament, vaig finalment recuperar bona mobilitat al genoll mercès a una intervenció quirúrgica d’urgència. Certament, no vaig quedar coix, però de cap manera m’aconsellaven tornar a la competició si no volia enfonsar-me més en la desesperació davant de la impotència que em provocaria no poder estar a l’altura ni dels pitjors dels adversaris.
Després d’un any i mig, va tornar certa normalitat a la meva vida. Lentament vaig ser capaç de superar aquell tràngol i d’encarar nous reptes lluny de la competició atlètica, tot i que no podia evitar de pensar-hi cada dia. Si hagués pogut parar el temps just abans d’aquella desgràcia. Però qui pot veure el futur? El destí, bo o dolent, ens espera darrere de la pròxima cantonada i avancem cap a ell com un bebè que gateja sense saber on va.
En aquella època difícil de la meva vida, passejar vora el mar a primera hora del matí em relaxava i m’ajudava a afrontar el dia amb cert optimisme. Veure sortir el sol cada matí mentre l’aigua del mar banyava aquells peus que un dia van ser tan ràpids es va convertir gairebé en una necessitat innegociable. No era, però, l’únic que semblava sentir cada matí aquesta necessitat. D’una caseta molt a prop de la platja molts cops sortia un gos que despertava sempre el meu interès per la gran velocitat amb que es desplaçava. Era un llebrer extraordinari i la seva capacitat m’admirava i alhora em feia sentir certa enveja sana.
Un dia, estranyament, l’animal no va sortir sol. El va acompanyar una jove amb accent francès, molt bella i atenta, per cert, que vaig intuir que tenia una edat semblant a la meva, entorn als vint anys. En un moment que va passar pel meu costat, no vaig poder evitar parlar-li del gos i de com m’encantava la seva gran velocitat i elegància en la carrera. Li vaig explicar que jo era un exatleta i em va sorprendre amb una confessió sobre l’animal absolutament inesperada.
-Effort és un exemple de superació increïble. Té tres anys i el van atropellar gravíssimament fa un any a ple centre de París. Mira les cicatrius que té a les potes del darrere.
-Oh, no m’hi havia fixat mai. Corre com el vent...
-Ningú donava un cèntim perquè tornés a córrer. Les seqüeles semblaven invencibles, però ell no va escoltar, o és que senzillament no els entenia, els que deien que mai més tornaria a ser el mateix d’abans. És el cas del veterinari que el va operar. I tenien raó, no és el d’abans, és millor!
-Gran història la del teu amic. Potser sí que a vegades un s’ha d’escoltar més ell mateix que els que opinen des de fora...
-Això és el que va fer “mon ami”. I mira’l ara...
Sí, mentre parlàvem, corria per la vora de la platja deixant darrere d’ell un rastre de força dibuixada sobre la sorra molla. Meravellosa imatge que em va colpir mentre pensava en la intel·ligència d’aquell animal que, amb el seu exemple, em va ensenyar una lliçó molt important.
L’endemà mateix vaig començar a córrer de nou després de molt i molt de temps. Ho vaig fer amb intel·ligència, amb tranquil·litat i sense forçar massa, pel passeig marítim. Vaig sentir unes sensacions molt especials. El següent dia vaig prémer un xic més l’accelerador. Un mes després, començava a recordar-me a mi mateix en aquelles èpoques glorioses que arribava el primer a la meta. Un any després, he tornat a la competició recentment. No pas en els cent lliços, sinó en curses de més llarg recorregut i més adequades a les noves circumstàncies personals. Segurament que no sóc el d’abans de la lesió, però les meves sensacions corrent són millors que mai. Torno a ser jo mateix fent el que més m’il·lusiona, com el meu amic pelut Effort. Amb el qual, per cert, fem bones competicions, que sempre guanya ell, davant la mirada atenta i divertida de la Nicole, una joveneta que amb la seva veu dolça i la seva mirada blau cel, m’ha robat el cor.
Comentarios
Publicar un comentario