 |
| [PREMIÀ] |
Sempre hi ha moments en la vida en què et sents derrotat, vençut, fins i tot acabat. Mires al voltant i només veus desolació enmig d’altres éssers com tu batallant contra els imponderables de la vida. Llavors t’adones d’una soledat que intuïes però que no volies creure com a certa. La paraula individu pren més sentit que mai en la nostra societat, dita moderna, però que en realitat es caracteritza per consumir-ho tot, també els valors més pregons. Sense valors estem davant la duresa d’un jungla on només sobreviu el més fort. Una selva plena d’individus que s’enfronten amb força irregular, contra la seva pròpia realitat.
En un estat de derrota absoluta, enmig d’una soledat total, mentalment i física, em va trobar l’episodi vital que vull referir-vos a continuació. Un moment important de la meva vida que podia marcar el meu declivi definitiu o bé la renaixença difícil d’unes cendres a punt d’esgotar el seu minso caliu.
En aquell primer dia de Juny de fa dos anys vaig acomiadar-me amb una enorme tristesa dels que havien estat els meus companys de treball durant els darrers deu anys. Tampoc els seus posats eren precisament d’alegria, entre altres coses perquè també ells veien perillar el seu lloc de treball i podien, ben aviat, trobar-se en la meva mateixa delicada situació. Al meu pis no hi havia ningú per consolar el meu profund sentiment de derrota vital. En aquell nefast any, que havia començat enterrant la meva mare, havia també vist com la meva dona i els meus dos fills, de pocs anys, deixaven la casa per desavinences conjugals profundes. Què em podia passar més? Quina altra realitat negra m’esperava amagada en la penombra de la ceguesa humana? Aquella realitat que tenim davant però que som incapaços de veure venir. Aquell fat que ens prepara, com a plats d’un macabre sopar, totes les indigestes menges d’una existència atribolada.
I una nova realitat crua va venir a satisfer aquell estat d’autoodi en què havia entrat. Semblava satisfet de veure com el destí colpejava ara i adés el meu ésser abandonat a la deriva d’una vida que, com el mar més profund, guardava un espai especial en les seves entranyes per albergar el meu vergonyós final. Un final, presidit per la meva incondicional rendició, que cada cop era més propera si no era capaç de reprendre el control de la meva vida, aixecar el cap i lluitar amb dignitat.
La veu rutinària d’un metge de la seguretat social em va fer saber una novetat que em temia, però que de cap manera volia acceptar. La meva vista estava perdent ràpidament capacitat i tot semblava indicar que podia acabar apagant-se definitivament en un termini de temps relativament breu. No tenia remei! Vaig rebre la notícia amb una fredor que fins va ser capaç de sorprendre la fredor paradigmàtica de l’apressat facultatiu que m’ho va anunciar.
De retorn cap a casa, en un tren farcit de gent, la casualitat va fer que pugés un cec acompanyat d’un gos pigall. No vaig poder evitar de mirar-me’l, dret vora la porta d’entrada, al costat d’aquell animal que restava esbufegant nerviosament amb la llengua fora i la panxa fent la neteja d’un terra brut. Aquella imatge em va provocar, donades les meves circumstàncies acabades de desvetllar, una enorme i espontània pena que va acabar, sorprenentment, inundant els meus castigats ulls d’unes llàgrimes que no vaig ni fer l’esforç de dissimular davant d’una massa per la qual jo no representava res. Era aquell el meu futur? Acabaria depenent d’un gos ple de puces? Com podia jo confiar la meva sort a un vulgar animal! De cap manera!
Les circumstàncies del trajecte i dels passatgers va fer que el cec finalment s’assegués al meu costat, i que el gos acabés sota el seu seient, ben prop de les meves cames. Em va sorprendre, no ho puc pas negar, el comportament d’aquell animal. La sorpresa potser venia del fet que la meva idea d’aquesta mena d’éssers estava més associada als desagradables rottweilers que sovint em trobava en les cases de senyors que visitava per la meva feina, que a animals tan pacífics i educats com el que tenia al costat. L’amo de l’animal també va resultar sorprenent a partir del mateix moment que va obrir la boca per iniciar una conversa inesperada.
-Està bé?
-Sí, gràcies! Per què ho pregunta?
-Com que fa un moment estava plorant desconsoladament. Espero que els cecs no el fem plorar.
-Bé, sí, estava plorant per circumstàncies de la vida...
-Perdoni la indiscreció, senyor. Simplement volia donar-li el meu suport, sigui el que sigui que li passa.
-Molt agraït! Però com ho ha vist... perdó!
-Els cecs hi veiem més del que la gent es pensa. Simplement és una qüestió de supervivència. Ja deu saber que explotem al màxim els sentits que ens queden.
-De fet li he de confessar que sí que m’ha fet plorar la seva presència...
-Collons! Si avui m’he afaitat amb ganiveta! Si m’hagués vist ahir!
-No, no, no m’han fet plorar vostès dos sinó el que representen. Vull dir que m’ha fet pensar que jo ben aviat puc acabar com vostè...
-Acabar? No estic pas acabat jo! Segurament que vostè i molts dels seus amics que hi veuen estan més acabats que jo.
-Segurament! Perdoni l’expressió! No tinc costum de tractar amb vostès...
-Ni que fóssim una espècie especial!
-No, no vull dir això! Millor callo que no paro de vessar-la.
-No, no calli que està resultant molt interessant.
-Sap? Plorava perquè m’estic quedant cec i ho considero una autèntica desgràcia.
-Desgràcia? Per què?
-Ho sabrà vostè millor que jo.
-Doncs deixi que li digui una cosa abans de baixar a la pròxima estació. Prengui’s la nova vida que l’espera com una oportunitat.
-Una oportunitat?
-Sí, una oportunitat de millora en la seva vida que intueixo que no el satisfà gens.
Les darreres paraules les va pronunciar mentre baixava les escales del tren ben agafat al seu gos fidel. La resta del viatge vaig estar reflexionant a l’entorn d’aquesta paraula, “oportunitat”, que m’havia plantejat aquell home tan interessant, en el poquet marge de vida que vaig tenir la sort de compartir amb ell. Una breu conversa que va resultar més il·lustradora i magistral que anys de vida al costat de la meva exdona o de convivència amb molta altra gent amb qui només podia compartir copes darrere d’una barra de bar.
Sí, vaig prendre-li la paraula a aquell cec tan clarivident i la meva vida va fer un gir inesperat darrere d’unes ulleres fosques i agafat al meu fidel gos Premià. Un nom, per cert, que li vaig posar en honor a l’amic cec, donat que és en l’estació que el vaig veure per darrera vegada. Afortunadament, no va baixar a l’estació de Montgat! Bromes a part, després d’uns primers temps certament molt complicats d’adaptació a la nova situació, ara, al costat de Premià he descobert noves sensacions que la meva vida atrafegada em negava. Tinc feina, tinc alegria i, sobretot, tinc un amic fidel de debò.
ESCOLTAR ► LOREENA MCKENNITT- AN ANCIENT MUSE
ESCOLTAR ► LOREENA MCKENNITT- AN ANCIENT MUSE
Comentarios
Publicar un comentario