-Morir és tan natural com néixer, filla meva estimada.
-No m’agrada la mort, papa! S’emporta el que més estimem i no ens ho torna. És com una lladra. S’ha emportat la meva gateta estimada i no me la vol tornar. És dolenta!
-Sí, estic completament d’acord amb tu. És dolenta, perversa, desagraïda, traïdora... i així fins a acabar tots els adjectius amb connotació més terrible i negativa de tots els diccionaris del món.
-I per què algú no mata la mort, papa? Ja li estaria bé, no?
-Molt bona pregunta, Martina! Sembla que la mort és l’única cosa en aquesta vida que, curiosament, pot fugir d’ella mateixa.
-Però tu no pots fer res contra ella, papa? Tu saps fer de tot! I ets molt fort i valent!
-Ha ha ha... oh filla meva! Sí, la veritat és que sóc com una mena de Superman casolà, però hi ha coses que encara no he aconseguit de fer. Et prometo que m’hi esforçaré... Ha ha ha T’estimo molt filla. Apa, ara tanca els ulls i dorm.
-No tinc son, papa! No puc parar de pensar en la Llebra. Me l’estimava molt i ara està allà molt quieteta i no m’escolta ni em fa cas. No ho entenc!
-Jo tampoc, nina! La força vital que la mantenia dreta, que la feia jugar, que la feia córrer, que la feia sentir alegria i que la feia miolar se n’ha anat per sempre. Jo també estic molt trist, filla meva. Què donaria jo per poder fer-li recuperar la seva energia esgotada totalment. Però no puc! Ningú pot! Només hi ha una manera infal·lible per poder tornar-la a veure córrer, jugar, miolar amb la seva veu dolça...
-Ah sí, papa! Com? Com?
-Tanca els ulls i pensa en la teva gateta estimada. Recorda aquelles llargues tardes de jocs per la casa, però borra els moment en què s’esmolava les urpes al sofà, si us plau!
-Ha ha ha!
-Recupera aquelles boniques imatges guardades a la teva memòria on tota la família gaudia de la companyia de la gateta més meravellosa que mai ningú ha tingut la sort de conèixer. Fixa’t bé en tots els detalls. Mira les cares d’alegria i impregna’t d’aquells moments meravellosos i inesborrables. La nostra gateta viu i jo tinc més cabell... Quina alegria, no?
-Sí, papa! Només per veure’t amb cabell al cap ja val la pena!
-Ha ha ha...
-Gràcies, papa! Ja sabia jo que tu tindries una solució. Ets el Superman, sí!
-Sí, bonica! Un Superman casolà que també és capaç de volar si tu vols. M’agafes de la mà i volem junts?
-Sí, papa! Som-hi!
-Doncs tanca els ulls i desplega les ales de la imaginació. Comença el vol!
Comentarios
Publicar un comentario