En aquella habitació de la nostra vella casa familiar tot era tristor, angoixa i desconsol. La llei de vida s’estava fent present sense cap mena de pudor. El càlid alè d’aquella persona generosa, única i irrepetible s’estava apagant definitivament després d’una dura batalla contra un destí sempre, malgrat tot, innegociable. En els seus darrers minuts de vida, gairebé sense força per articular paraules, ens va fer una revelació que no va passar per alt a cap dels que contemplàvem la sempre dura imatge de la mort prenent possessió d’un ésser humà.
-Tinc la clau... la clau...
-Quina clau, papa? La clau de què?
-La clau de la...
Sense pràcticament esma per desvetllar-nos quina clau tan important mereixia ser feta present en l’escena final de la seva vida, vàrem haver d’esperar uns llargs minuts fins que ens va fer avinent a què es referia.
-Tinc la clau de la... felicitat... també de la bondat...
-Què vols dir amb això?
-Que us la vull ensenyar abans de morir...
-Com papa?
-La tinc aquí, ben prop del cor.
Davant de les nostres mirades tan encuriosides com entristides, el meu pare va posar, amb molta dificultat, la mà a la butxaca del pijama i es va treure el que a primera vista ens va semblar un simple paper engroguit. La mama, coneixedora del que representava per a ell aquell tros de full rígid, gastat, espuntat i rebregat que ens donava a conèixer d’una forma tan solemne, va esbossar un intent de somriure que, de seguit, va quedar avortat per la pena tan gran que l’embargava. Ben aviat va arribar a mi aquell objecte tan important per al moribund, segurament aprofitant-me del privilegi de ser la mes gran dels seus fills.
En les meves mans tenia una fotografia molt antiga. En ella es podia veure un jovenet al costat d’un preciós pastor alemany. No em vaig poder estar d’interrogar-lo sobre aquella instantània, per altra banda certament entranyable i emotiva. Sorprenentment, el meu pare va semblar revifar-se davant d’aquella imatge de la seva joventut i fins va ser capaç d’articular un discurs menys entrebancat.
-Que té d’important aquest foto com per dir que és la clau de la felicitat i de la bondat, papa?
-Ho és filla!
-Però simplement s’hi veu un gos i un noi...
-No és un simple gos!
-Com que no? Sí està claríssim que és un pastor alemany. Preciós, per cert!
-Era un ésser extraordinari que va marcar la meva joventut i em va ensenyar a trobar la felicitat en les coses essencials de la difícil vida humana i la bondat en els ulls de la bona gent. Em va ensenyar a ser fidel, entregat, esforçat, honest, lliure, sensible, pacient i tantes altres coses... Bona part dels moments més feliços de la meva vida els dec al meu estimat Coral i al seu mestratge. Volia tenir un record... un record molt especial per al meu amic en els darrers moments de la meva... existència. Vull que aquest foto descansi... descansi al costat del meu cor per sempre. T’estimo Coral i us estimo a tots!
-I nosaltres a tu, papa. També amb nosaltres restarà part del teu Coral mentre visquem. El Coral que tu ens vas posar dins.
Comentarios
Publicar un comentario