 |
| [CLARETA] |
-¿Sabeu una cosa? Avui la dona m’ha dit que volia venir a veure’m treballar en el meu espectacle i jo m’he posat a tremolar i he començat a buscar excuses per treure-li la idea del cap com fos. Si em sent explicar els nostres draps bruts davant de tots vosaltres igual em demana el divorci... Calla, potser no és tan mala idea que vingui!
-Ha ha ha... (general)
-Per cert, l’altre dia vaig arribar alegret a casa -només eren les dues de la matinada- i me la vaig trobar tota nerviosa i disgustada. Amb una veu encesa em va preguntar si aquestes eren hores de tornar a casa. Jo li vaig respondre que qualsevol hora era bona, sobretot si l’esperava una dona bonica i encantadora. Ara enteneu perquè no tenia pressa a tornar, eh? Mare meva! Es va posar com una fura i em va amenaçar d’abandonar-me pel forner. Segons ella, l’home amassaria el seu cos com si fos una deliciosa coca de Sant Joan. Sabeu què li vaig dir? Que més aviat la deixaria com un pa rodó de quilo!
Ha ha ha... (general amb algun xiulet)
-Llavors es va posar estranyament molt tova i em va preguntar que si sabia on era la passió amorosa dels primers temps del nostre matrimoni. I sabeu què li vaig respondre? Que me n’anava a preguntar-ho a “objectes perduts”. Magnífica excusa per tornar-me’n una estona al bar a seguir la festa amb les titis.
-Ha ha ha... (general)
El que per a aquell públic begut eren simples gràcies sense més sentit que fer-los riure, per a mi reflectia un gran fracàs i una immensa tragèdia. Realment el que explicava tenia molt a veure amb la realitat, però no la present sinó la passada. Certament vaig estar casat amb una dona que estimava, però la incapacitat d`abandonar la vida desordenada em va portar a perdre-la definitivament. Ara, creia que havia arribat el moment de deixar enrere aquella etapa de la meva vida que s’havia acabat revelant com a buida i que m’havia portat a sentir-me tan sol entre la multitud. Volia començar de nou, però el llast era tan gegantí que no era capaç de veure com fer-ho sense ajut. Tot i que no era massa partidari dels psicòlegs, a causa d’alguna experiència negativa que havia tingut en l’època de casat, finalment em vaig decidir d’acudir a veure’n una que s’anunciava com a revolucionària, tant en la metodologia com en la pràctica de la seva professió.
D’entrada ja em va sobtar molt l’escenari, mai millor dit, que em va rebre quan vaig entrar en la suposada consulta de la professional de la psicologia. La sala d’espera era tota plena de gent amb animalets.
-Perdoni, però crec que m’he equivocat. Suposadament havia demanat hora per la psicòloga, però sembla que això és la consulta d’un veterinari...
-No, no s’ha equivocat. Ja descobrirà aviat perquè tothom assisteix a la consulta tan ben acompanyat. Assegui’s que ja l’avisarem...
Estava realment impressionat per la imatge d’aquella petita habitació. Una desena de persones, totes elles amb un animalet de companyia al seu costat. Sis gossos, tres gats, i un conill que realment alegraven l’estança amb la seva simpàtica presència. Mai havia tingut cap bestiola. Si no era capaç de tirar endavant amb la meva vida amb mínim èxit, menys encara de cuidar la d’una altra persona o animal.
De sobte vaig entendre que si tota aquella gent assistia al psicòleg acompanyada d’una bestiola no podia ser una casualitat. La presència de tant de pèl tenia una raó de ser i, de bon segur, tenia molt a veure amb els anunciats com a revolucionaris mètodes de la psicòloga amb qui estava a punt de creuar la mirada. El temor d’haver de carregar amb un animalet em va fer pensar de tornar a marxar. Finalment, em vaig aixecar per deixar la consulta. Quan estava a punt de passar la porta, però, varen cridar el meu nom i no em vaig veure en cor de seguir amb la fugida.
-Quin és el motiu de la seva visita, senyor Pons?
-Bé. No estic content amb la meva vida. Són molts anys arrossegant-me sense il·lusió per una existència desordenada que no m’ha portat altra cosa que fracassos de tot ordre, començant pels sentimentals. Sóc incapaç de conviure amb ningú...
-Doncs això està a punt de canviar si vostè vol.
-Vull, sí. Per això he vingut... però i tots aquells animalets de fora... què representa això?
-No es preocupi ara dels animalets. El més important per iniciar un canvi profund en la nostra vida és estar convençut d’assumir-ne els beneficis, però, sobretot, de fer front als riscos que comporta. Canviar vol dir renunciar. Vostè perdrà per guanyar. Ho ha de tenir clar.
-La veritat és que tinc poc a perdre. Pràcticament ja no em queda res. No tinc família, ni amics... Visc en la solitud i l’aïllament més absoluts.
-Com li deia abans això canviarà d’immediat. Necessita un motiu per viure. Necessita que l’esperi algú a casa...
-Sí, però no he trobat ningú que resisteixi viure amb mi...
-Què li semblaria si jo li presentés a algú que volgués compartir la vida amb vostè?
-Que també és una agència matrimonial això?
-No, no! No me’l veig pujant a l’altar amb la Clareta, la veritat... ha ha ha...
Realment estava essent una sessió sorprenent. Com excitant i corprenedor va ser el moment en què la psicòloga es va absentar un moment per retornar amb un cadell de gos entre les mans.
-Què li sembla?
-Un gosset molt bonic!
-És la Clareta. Què opina?
-Doncs que és una preciositat, però...
-Però, què?
-Que jo no sóc capaç de tenir cura d’aquest petit ésser... Ja m’ho veig a venir!
-Permeti’m que el corregeixi. Vostè no era capaç en el passat, però d’aquí, avui, sortirà el projecte d’un nou senyor Pons molt millor, d’acord?
Sí, aquella gran psicòloga tenia tota la raó. D’allà va sortir un nou senyor Pons. La Clareta em va portar sentiments i emocions que mai abans havia sentit. Cada nit, després de l’espectacle, tenia el premi de trobar-me-la a casa esperant-me, tot i que no us penseu que amb un sopar amb espelmes preparat, eh! Quina gran il·lusió. Per cert, vaig incorporar en l’espectacle algun acudit inspirat per la pròpia Clareta. Tot un èxit!
[RELAT PROCEDENT DE MICROLITERATURA JMPP]
Comentarios
Publicar un comentario