 |
| XUCK |
Aquest cop les coses no es varen torçar simplement, sinó que directament es van esmicolar a les meves mans. Poc m’imaginava, quan vaig acomiadar-me del meu fidel amic Xuck que darrera d’aquella porta m’esperava la més gran de les dissorts. Per què no vaig fer cas al meu preciós animal i em vaig quedar a jugar amb ell? No podia! M’haurien fet fora de la feina. La vida és així! Si poguéssim veure què ens espera en el futur actuaríem de forma tan diferent! Un destí que potser no està escrit, és veritat, però que està d’alguna manera latent esperant que agafem el llapis i n’escrivim una part. Però l’escrivim lliurement, o ens trobem condicionats pel propi llapis i el paper quan comencem a deixar anar les primeres frases? A voltes els condicionants externs a nosaltres acaben apoderant-se de la nostra mà i fent-nos escriure frases no desitjades dins de circumstàncies molt doloroses.
De la feina em van manar d’ensenyar un pis a un client que aparentava tenir molt d’interès en comprar-lo tot i el seu molt elevat preu. Era un home d’aspecte estrany i amb una aparença elegant un xic forçada. Les seves mans rudes, la seva parla brusca i el seu caminar animalitzat, semblant al dels simis, no casaven bé amb la seva vestimenta pròpia d’un executiu. Es mirava la casa amb molt poc interès i. en cap moment va formular cap pregunta a propòsit de res important que tingués a veure amb la vivenda. Un circumstància molt estranya que es veia acusada per unes mirades cada cop més inquietants, dirigides a la meva persona,
Finalment, quan vàrem arribar a la zona de les habitacions es va destapar el seu real interès. Aquell home bestial, en el pitjor sentit de la paraula, no pretenia aquella casa, em pretenia a mi. Ja m’heu entès! No escriuré ni descriuré els moments més escabrosos d’una circumstància tan punyent. De fet, ara en començo a recordar alguns detalls, però durant molt de temps el meu cap va bloquejar aquelles escenes terribles que em vaig veure abocada a protagonitzar de la mà de la brutalitat humana en la seva màxima expressió.
Les seqüeles d’un acte terrible com aquest són sobradament conegudes. Desconfiança, inseguretat, por, dificultats immenses de relació amb els integrants del sexe masculí em van anar apareixent puntualment en els moments posteriors a aquell acte salvatge. Em semblava reconèixer el meu violador en la cara de cada home que passava pel meu costat, que em somreia, que em parlava. Quina terrible herència comporta tanta crueltat.
Realment, els primers temps posteriors a la salvatge agressió sexual van ser els més difícils de la meva vida. Recordo com especialment durs els instants de solitud a casa. Vaig vessar litres i litres de llàgrimes entregada al desconsol i la depressió més profunda. Molts dels meus esquemes mentals van patir un fort sotrac. Vaig deixar de mirar-me al mirall per no veure en què m’havia convertit d’ençà que aquell individu em va posar la mà a sobre. Em sentia molt desgraciada i vaig entrar en un cercle viciós de desànim del qual no tenia forces ni interès de sortir.
Certament l’ajuda psicològica i el suport humà van fer molt en uns instants de profunda desesperació, però també hi va fer molt la presència de Xuck al meu costat. El suport incondicional d’un ésser noble com ell va anar apaivagant, a poc a poc, l’intens dolor dels primers moments. Les seves inacabable mostres d’amor davant les meves llàgrimes sense fi em van mostrar el camí de sortida d’aquella foscor on havia anat a raure el meu ésser derrotat. Recordo perfectament el moment d’inflexió d’aquella situació desesperada en què havia acabat instal·lant la meva persona enfonsada en la misèria.
En un episodi vital molt intens, Xuck em va fer anar amb ell cap al bany i, un cop a dins, se’m va quedar mirant amb uns ulls que em van comunicar moltes coses. Vaig entendre de seguit què pretenia, però jo no tenia encara la força suficient per fer-li cas. Vaig intentar marxar, però m’ho va impedir amb tots els mitjans que va poder. Finalment vaig desistir i, fent un esforç gegantí, vaig aixecar els ulls i em vaig mirar, al principi tímidament, al mirall. Estranyament, no vaig veure la persona derrotada que esperava trobar, sinó una dona salvatgement humiliada que, amb gest indignat, s’exigia a ella mateixa una vida lliure de temors infundats, lliure de desconfiances injustes, lliure d’inseguretats trasbalsadores. Reflectida en aquell mirall, davant la mirada satisfeta del meu encantador amic pelut, em vaig refermar com una persona capaç de sortir endavant per dur que fos el repte. M’ho devia a mi mateixa i a tots els meus ésser estimats, com ara el mateix Xuck.
Sí, davant la mirada inquieta d’un ésser magnífic com ell, vaig renunciar amb força a ser durant més temps la víctima perpètua d’un salvatge acte i em vaig erigir en l’orgullosa portaestendard del meu propi dret, i per extensió al de totes les persones damnificades per la maldat humana, a tenir una vida digna i a fugir de la pròpia presó interior a la que m’havia vist injustament abocada.
Comentarios
Publicar un comentario