Ja feia temps que arrossegava la meva vida dolorosa pels carrers de la meva ciutat. Viure en la intempèrie física és dur, però viure sense sostre psicològic és molt pitjor. En mi es donaven els dos estats d'una forma manifesta i contundent. Un estat de desnonament mental que no havia estat sempre així, ni molt menys. Ans al contrari, jo havia estat un home molt feliç, almenys aparentment. Fins i tot en aquell passat que ara semblava de ciència ficció, vaig arribar a ser considerat i qualificat com un guanyador pels molts que em donaven interessats copets a l'esquena. Un triomfador que va arribar a creure's que aquell estat d'eufòria vital al que la seva gran ambició l'havia portat seria perpetu. Està clar que malgrat la meva gran autosuficiència, no coneixia res de la vida i de la seva contundència amb aquells que desbarren moguts pel seu ego inflat de diners i de poder.
És conegut que l'alçada des de la que es cau converteix la caiguda en més o menys dolorosa. Potser per això mateix, l'impacte al terra em va deixar desmanegat i sense forces per poder remuntar el vol. El primer que vaig notar va ser la solitud del perdedor, i la gana! Oh, què terrible és passar d'omplir-se la panxa fins a rebentar a no tenir què posar-te dins la boca! Aquella sensació de defalliment pròpia d'un cos desnodrit es va convertir en la pitjor de les tortures per a mi. Vaig perdre un munt de quilos en poc temps. Aquell home engreixat en les millors taules veia ara com el seu cos es desinflava al mateix ritme que la seva autoconfiança i la seva il·lusió de viure.
És cert que vaig rebre ajuda d'entitats de suport als sense sostre, però la crisi econòmica profunda que ens va colpejar va arribar a tal dimensió que aquestes importants institucions no donaven a l'abast. No tenia altre remei que cercar aliment pel meu compte i dormir ben a prop dels contenidors de brossa dels diversos supermercats de la ciutat es va convertir en un bon recurs per omplir la panxa, encara que fos d'aliments caducats.
En la lluita diària per sobreviure vaig conèixer el Ric. Nom ple de significat per parlar d'un gos que, com jo, va acabar cercant menjar dins les brosses. En els primers moments del que acabaria esdevenint una estreta relació, més d'un cop se'ns va veure disputar agrement la propietat de safates plenes de suposats aliments. Finalment, l'amistat que va néixer, curiosament, de la nostra rivalitat va fer que acabéssim establint entre nosaltres una mena de pacte de no agressió que passava per compartir-ho tot al cinquanta per cent. Menys els ossos i la carn crua, és clar!
Confesso, sense embuts, que vaig acabar estimant aquell animal noble que, com jo, no tenia res més que la seva pròpia i atribolada vida. Per això mateix, l'estranya desaparició del meu col·lega em va omplir d'angoixa després d'un despertar convuls en mig de rígids i incòmodes cartrons. No entenia com després de dies i dies de bona companyia, el Ric s'havia fet fonedís. El comentari d'un altre rodamon em va acabar d'enfonsar en la misèria.
-Aquell gossot ple de puces està cremant-se a l'infern. Ha ha ha... Els seus vells ossos han acabat dins del camió de la brossa...
-Què dius, malparit?
-Es volia menjar la brossa i la brossa se l'ha menjat a ell! Ha ha ha...
-No pot ser...
-Sí que pot ser! El camió de la brossa és un bon lloc per a ell... Ja li està bé! No s'ha de ser tan avariciós! Ha ha ha... M'he fotut un fart de riure! Una bona fi per ell i un rival menys per nosaltres. Què més volem? Ha ha ha...
Hauria matat aquell vell borratxo, però no tenia esma ni per enfrontar-m'hi. El que m'explicava, entre grasses i provocadores rialles de foll, em semblava terrible. Davant l'evidència de la pèrdua del meu més fidel, i possiblement únic amic, vaig prendre una decisió conscientment terrible, però explicable per a una persona que se sent absolutament desesperada dins d'una vida que ja no val res per a ell.
Davant l'arribada del camió de recollida de la brossa em vaig llençar dins del contenidor convençut que estava a punt de tenir una mala fi com la del meu estimat gos. Quin millor col·lofó podia donar a una vida plena de falsa opulència? Em vaig dir jo mateix mentre sentia com aquella màquina m'aixecava en l'aire i em llançava dins el seu enorme estómac àvid d'immundícia amb una brusquedat que fins em va semblar apropiada.
Estranyament, i afortunadament, el mecanisme de trituració de les escombraries no es va posar en marxa i no vaig patir cap mena de dany, a part d'alguna contusió com a conseqüència de cops contra els ferris laterals d'aquell particular mitjà de transport. Un cop arribats a la destinació, un nou moviment brusc del camió va buidar la càrrega sobre una muntanya immensa d'escombraries. Em vaig sentir rodolar pel damunt d'aquell munt de restes, sobretot de boses, acompanyat dels altres particulars viatgers d'aquell abominable transport.
Finalment, el meu cos es va aturar, adolorit i, sobretot, desconcertat, a la insana vall d'aquell immens conglomerat inacabable de deixalles. Desfet físicament i moralment, vaig sentir com el defalliment més profund em feia el seu hostatge i una immensa son m'atrapava fins a la inconsciència. Hores més tard una estranya sensació d'humitat a la galta em va ajudar a despertar. Quan vaig obrir els ulls, la força del sol va fer que fos incapaç de veure res durant uns segons, més enllà d'una llarga ombra que em va semblar familiar. La visió de l'amo de la figura dibuixada pel sol em va acabar de despertar en sec. Era Ric, sens dubte.
Amb Ric al meu costat, enmig d'inacabables mostres de felicitat per part dels dos, la visió d'aquell indret lleig, fastigós, pudent, depriment que ens acollia em va portar cap a una mena de catarsi que em va fer sentir renéixer, potser no de les cendres, però sí del fons d'aquella immensa metàfora de la misèria humana. No érem Ric i jo, d'alguna manera, un rebuig més d'aquella societat que va amagant tot el que no li agrada?
Després de la lògica eufòria pel retrobament, em vaig començar a sentir molt i molt malament físicament. Tampoc Ric semblava trobar-se en bones condicions. Segurament que la inal·lació dels gasos generats per la brossa ens estaven passant una factura molt alta. Vaig acabar perdent el sentit sense remei. Més tard vaig despertar, desconec com vaig arribar fins allà i mercès a qui, a l'habitació d'un hospital. Abans que cap altra cosa vaig preguntar pel meu amic pelut. Ningú no sabia res d'ell. Una nova desesperació em va envair. Feliçment, després d'insistir molt, algú es va preocupar d'investigar què havia estat del Ric. Afortunadament, aquell vell company d'aventures havia estat recuperat pels seus antics amos mercès a la identificació del xip que portava incorporat sota la pell. Vaig sentir alegria per ell, malgrat l'evident ombra de tristesa que va envair el meu ànim per haver perdut la seva grata i fidel companyia. S'ho mereixia i em vaig sentir satisfet, malgrat tot.
Els següents dies no van ser menys sorprenents. Algú em va reconèixer i va informar el director de l'hospital sobre la meva presència allà. Em va venir a visitar i, de seguit, em vaig adonar que era un vell conegut amb qui havia tingut importants tractes comercials. Un gran home, amb un enorme cor, que em va ajudar a cercar feina i a recuperar una certa normalitat en la meva vida.
La sortida de la marginalitat no em va fer pas oblidar el meu pas per aquell obscur món que m'havia acollit durant mesos. A poc a poc, vaig tornar a prosperar fins a esdevenir novament una persona ben situada. Aquest cop, però, el meu antic interès per enriquir-me sense mesura ni miraments va donar pas a una voluntat ferma per ajudar els més necessitats a donar el pas cap a una vida més justa. Amb aquesta finalitat vaig crear la fundació RIC (RENÉIXER I CONVIURE). Una entitat sense ànim de lucre amb la finalitat clara de retornar el somriure als més necessitats d'ajuda i de recordar, és clar, al meu company de renaixement.
Comentarios
Publicar un comentario