Ens va mirar a tots amb aquells ulls vius, penetrants, plens de bons sentiments arrelats en una existència soferta edificada sobre moltes victòries vitals i més d’una derrota. Cent anys d’existència donen per a molt i la Maria els havia aprofitat fins a la darrera engruna. De totes les victòries en el combat diari per la supervivència, la més notable havia estat mantenir encara aquell esperit jove que la feia interessar per tot i, alhora, veure encara amb il·lusió el seu present sense pensar en un futur que, com ella mateixa deia, “quan arribi, si és que arriba, ja em preocuparé d’ell”. Sí, amb una edat tan provecta, i potser en qualsevol edat, el més important és l’ara i l’aquí. Viure intensament el present essent conscient que és l’únic que tenim cert.
En el pastís d’aniversari gairebé no hi havia espai per al centenar d’espelmes. Realment feia molt de goig veure’l flamejant davant de la mare. No tant goig, però, com feia la mateixa protagonista d’un dia que era molt especial per a tota la família començant, és clar, per ella mateixa. La Mariona era una dona emocionada fins a extrems que no havíem vist mai. Una persona magnífica que havia arribat a aquell sonat dia en un estat físic envejable. Mantenia una autonomia notable que ens va fer entendre que la seva il·lusió podia ser satisfeta sense problemes i que el regal “a la carta” que li havíem preparat seria la coronació no sols d’una jornada entranyable i molt sentida per a tots, sinó també d’una vida entregada a la seva família amb una generositat pocs cops vista.
-Vols dir que et convé menjar-te el gosset de xocolata negra del pastís, mama?
-Mira nena, si he fet cent anys ja no hi ha res que no em convingui. Fins i tot si es deixés caure per aquí el Brad Pitt...
-Mama! Quines coses dius! Si podria ser el teu nét! Ha ha ha...
-O potser el besnét... Millor dona, millor... més tendret!
-Sí, ha ha ha... Crec que t’hauràs de conformar amb un de més baixet i pelut...
-Més baixet i pelut? Ja ho tinc, nena! El Tom Cruise?
-No dona, no! Més baixet, més pelut i més juganer.
-L’Al Pacino? No, no... massa vell per a mi!
-Quines coses tens mama! Ha ha ha...
En el centenar de persones, curiosament, que contemplàvem el bon estat i el bon humor de la mare, l’alegria era molt gran perquè la vèiem feliç i amb aquell sentit de l’humor que mai l’havia abandonat. Una notable tendència a veure el costat positiu de les coses, i a treure sempre un somriure de qui li era proper, que segurament explicava, entre moltes altres coses, que hagués arribat a aquell moment vital que ben poca gent pot contemplar.
-Ara la Carla, la teva estimada besnéta, et portarà un regal de carn i óssos. I no es tracta de cap d’aquests actors que deies, però segur que fa un magnífic paper...
-Ai nena! Quina n’has feta ara? No calia! El millor regal es tenir-vos aquí a tots! Bé, a tots no perquè pel camí s’han quedat tantes persones estimades. Com el teu pare i la teva germana, que al Cel siguin. Saps, nena? Això de fer tants anys té els seus problemes...
-Bé, a part de l’artrosi estàs molt bé, mama! Millor que molts de nosaltres!
-No, no parlo del físic. Parlo que quan arribes a tan vella veus marxar moltíssima gent volguda. De la meva generació ja no queda ningú. És molt dur! Sembla que el senyor s’ha oblidat de mi!
-Va, mama! Ara no ens posarem melancòlics que la cosa anava molt bé. Que entri la Carla amb el regalet que tenim preparat per a la iaia!
-No m’haureu portat un...
-Sí, ho vas dir fa uns quants anys. Ho recordo molt bé. Vas dir que quan fessis cent anys et buscaries una bona companyia...
-Oh, si és un gosset preciós! Gràcies Carla, bonica! Oh, quina dolçor de bestiola! Molt millor que el Brad Pitt, sens dubte! I te n’has recordat del que vaig dir? Però si d’això fa cent anys, almenys!
-No tant! Ho vas dir en la festa sorpresa dels vuitanta anys.
-Però jo ho vaig dir perquè no creia que arribés al centenar! Qui hi arriba? Jo no em veia en cor de tenir un animalet a casa perquè no parava mai quieta i els gossets necessiten molt d’amor i atenció que jo no em veia en cor de donar-los. Bé, ara potser sí perquè ja no surto tant. Oh, gràcies a tots!
Quina gran satisfacció que sentíem al veure com la mare mantenia aquella joia de viure que la caracteritzava i que la portà, amb el seu bonic present negret entre els braços, a anunciar, davant el deliri general, el nom que li volia posar al gosset.
-Bé, ja tinc decidit el nom del gosset. A veure què us sembla? He pensat que així quan el cridi se’m posaran els morrets com a l’Angelina Jolie...
-Ha ha ha... mama! Ets l’hòstia! Ha ha ha...
-Sí, crec que Brad és un nom molt adequat per a aquesta preciositat! Brad, bonic, tu i jo serem molt amiguets, eh simpàtic?
-Bub-bub
-I per l’Angelina no pateixis que ho comprendrà!
-Ha ha ha... Gràcies mama per una vida tan meravellosa!
*Relat 150 de la sèrie Pels Pèls (i darrer del llibre 5è). Gràcies a tots per la lectura d'aquests modestos retalls de vida imaginada, però que pretenen ser alhora molt reals i propers al lector. Una abraçada forta a tothom! JMPP
*Relat 150 de la sèrie Pels Pèls (i darrer del llibre 5è). Gràcies a tots per la lectura d'aquests modestos retalls de vida imaginada, però que pretenen ser alhora molt reals i propers al lector. Una abraçada forta a tothom! JMPP
Comentarios
Publicar un comentario