 |
| TRUFO |
-La meva dona té un amant, n’estic gairebé convençut!
-Caram! Bon dia, abans de res!
-Perdó! Bon dia, senyor Viu!
-Bon dia, senyor...
-Bové, Carles Bové. Perdoni que l’hagi abordat d’aquesta manera, però la veritat és que és un tema que em preocupa d’una forma gairebé malaltissa, ho reconec.
-Bé, comprenc que si les coses són com vostè les veu l’inquieti en gran mesura. I en què creu que aquest modest detectiu el pot ajudar?
-No es faci el modest. Tinc unes excel·lents referències de vostè.
-La gent és molt generosa amb mi, però en realitat jo no treballo sol. Disposo d’un detectiu assistent amb un olfacte privilegiat per realitzar amb èxit la nostra feina, el Trufo...
-Trufo?
-Sí, un col·lega de quatre potes sense el qual ja no sabria exercir la meva professió. És l’alma mater d’aquesta agència de detectius.
-Molt bé! Estic disposat a pagar-los generosament la feina, senyor Viu. Simplement vull proves del que li deia en començar.
-Arribats a aquest punt em permetrà que li pregunti què li fa pensar que la seva dona té un amant?
-No tinc una evidència visual, però sí que he sentit coses...
-Ha sentit coses? Quines?
-Paraules d’amor desbordat. Confidències que només es poden fer sota els efectes d’una passió amorosa desenfrenada...
-Caram!
-Aquest que li parla ha sentit com la meva dona deixava anar frases que mai ha pronunciat dirigides a mi...
-Per exemple?
-“Oh Rodolphe, t’enyoro molt amor meu.”. “Un dia desapareixerà la distància que ens separa.” “Penso en tu nit i dia” “Ho tenim pelut, però aconseguiré que un dia vinguis a aquesta casa”, entre d’altres frases que omplen el meu cor d’una tristesa profunda.
-Caram! Sembla que li està buscant substitut, sí!
-Com creu que em puc sentir després de sentir com pronunciava ahir mateix aquests mots amb veu apassionada, a través de l’ordinador del meu despatx. Vaig arribar a casa abans del que és habitual i, sense que ella se n’adonés, vaig sentir les seves vergonyoses paraules. Ja em creurà si li dic que em volia morir. No he dormit en tota la nit. No puc acceptar aquesta situació i no permetré ser un cornut i, a sobre, pagar el veure. Em volen fer fora de la meva pròpia casa. Si us plau, faci’m evident amb proves concloents el que ara mateix sembla tan clar.
Realment, la presència d’aquell home baixet, rodanxó i nerviós en excés va trasbalsar un matí que fins aleshores havia estat d’allò més tranquil. Vaig agrair, tanmateix, que el seu cas força habitual, per altra banda, vingués a treure’m d’un estat de letargia mental fatídic per a un defensor privat de la llei i l’ordre. Amb el Trufo i una garrafa de Bourbon vàrem estar estudiant com fer front a la investigació que ens era requerida. Després d’una dotzena de copes, vàrem començar a veure les coses clares.
Aquella mateixa tarda vàrem anar a la casa del senyor Carles Bové. Amb l’excusa que el Trufo patia una sobtada indigestió vàrem requerir l’ajut de la senyora de la casa fent-li saber que érem amics del seu marit. La senyora Imma Bové ens va rebre amb amabilitat i ens va fer saber que li apassionaven els gossos, malgrat que el seu marit es tancava en banda quan li plantejava de portar-ne un a viure a la casa.
-Oh, pobrissó! Què li ha passat?
-Doncs que se li ha posat malament la lasanya. N’ha menjat massa. És gran i s’hauria de cuidar, però és un cas perdut...
-I aquesta olor com si s’hagués banyat en una bóta de moscatell...
-No en faci cas... És l’alè provocat per la mala digestió. És un gos abstemi. Bé, de fet ho som els dos.
-Fan molt bé! L’alcohol només causa que problemes. Vol que prepari una infusió digestiva per l’animalet? I si vostè en vol una altra... juraria que el seu alè desprèn una fortor semblant a la de l’animal. Podria tenir un principi d’indigestió... Val més prevenir que curar!
-No sap com li ho agrairia. Sí, té raó, em noto un no sé què aquí a l’estómac. Moltíssimes gràcies per la seva hospitalitat i per la seva amabilitat, senyora Imma!
Aprofitant l’absència de la senyora Bové, vaig iniciar una ràpida inspecció ocular a l’habitació. Em va cridar molt l’atenció que sobre la tauleta d’enfront del sofà on érem asseguts es trobés un exemplar, a mig llegir, de la coneguda novel·la Madame Bovary. Què significava que estigués llegint les aventures d’infidelitat de l’Emma Bovary? Trobava potser consol en aquelles pàgines perquè presentaven el cas d’una dona en unes circumstàncies semblants a les seves? És típic de les persones que saben que no estan actuant correctament de buscar desesperadament la constatació d’una certa normalitat en la seva conducta, mitjançant exemples propers o forans.
-Li agrada llegir, senyor...
-Senyor... Pressa.
-Préssec?
-No, gràcies, a aquestes hores no prenc mai fruita... amb la infusió en tindré ben bé prou...
-Senyor Préssec, deia...
-Ah, no, Pressa, senyor Pressa...
-Li preguntava si li agrada la lectura, senyor Pressa.
-No és el meu fort, però crec que ha de ser molt bo per a l’esperit.
-Boníssim, segur! En el meu cas em transporta a mons que a vegades no són tan allunyats del meu...
-És el cas d’aquesta lectura, senyora Imma?
-Per què m’ho pregunta? La veritat és que l’Emma Bovary i jo tenim algunes coses en comú, no li ho nego...
-Ah sí, quines? Si em permet la indiscreció.
-El nostres marits són metges i estem molt avorrides...
-I ja ha pensat com combatre aquest avorriment?
-Sí, crec que he trobat la manera, però si se n’assabenta el meu marit em crema viva!
-Com pot comprendre no és cosa meva, però no estarà pensant en combatre l’avorriment a l’estil Emma Bovary?
-Ha ha ha! Ara m’ha fet riure! Què li fa pensar que jo seria capaç de fer-li una cosa semblant al meu marit?
-Perdoni si m’he pres massa llibertat, però en l’ambient de confiança que s’havia creat... Li demano les més sentides disculpes.
-Em cauen bé vostès dos. Bé, el seu amic és molt callat, però té cara de bon jan. Veig que fa estona que es mira el moble-bar...
-Sí, li agraden molt els mobles d’estil rococó...
-Caram, quin gos més culte i intel·ligent... Per cert, vol parlar personalment amb el meu “amant”, magnífic antídot contra l’avorriment casolà?
-Com? M’ha deixat completament astorat... Si vostè ho desitja!
En aquell ambient sorprenent, la senyora Bové es va aixecar i va avançar cap al despatx del seu marit amb un somriure de trapella instal·lat en la seva boca. Després d’una breu estona, vaig sentir que parlava amb el tal Rodolphe.
-Rodolphe, amor meu, aquí hi ha una persona que té molt interès en conèixer-te.
Confesso que vaig apropar-me on es trobava la senyora Imma amb una sensació estranya en mi, però fonamentada en la tensió de veure’m ben a prop de resoldre un cas després de mesos, i d’una forma certament rocambolesca. Assegut finalment davant la pantalla vaig conèixer el propietari d’aquell nom tan particular. La sensació fou indescriptible. El tal Rodolphe, era un magnífic exemplar de bulldog francès!
Comentarios
Publicar un comentario