Ens vàrem conèixer gràcies a les noves tecnologies. No va ser en un xat, ni en una xarxa social, ni tampoc, ni molt menys, a través d'una de les múltiples empreses que es dediquen, a través d'internet, a promocionar, per un mòdic preu o fins gratuïtament, les relacions entre aquelles persones que cerquen parella. No. La manera com vàrem entrar en contacte, mai millor dit, va ser gràcies als nostres respectius mòbils d'última generació i d'una forma realment impactant. Sí, precisament això defineix bé el moment en què vàrem topar l'un amb l'altre en el curiós camí de la vida.
Caminava distret pel carrer xatejant amb un amic de Santo Domingo quan, de cop i volta i de forma inesperada vaig notar l'impacte, precedit d'un tardà crit d'alerta, amb una dona que es trobava, casualment, en el mateix camí que jo i, com jo mateix, amb un mòbil a la mà que li havia impedit, fins a darrera hora, de veure que la nostra distracció cibernètica estava a punt de causar-nos un gran mal de cap. Afortunadament, l'accident que vàrem protagonitzar no va causar danys d'importància, més enllà d'algun bony a la "carrosseria" que no va tardar en curar-se. Les seqüeles que va deixar varen ser d'un altre ordre.
Curiosament, tan la dona com jo mateix portàvem a la mà dreta la corda de la nostra mascota. en els dos casos un bonic gos de la raça cooker spaniel. Massa casualitats com perquè, un cop recuperats de la consternació pròpia de l'impacte físic, anéssim més enllà i comencéssim una conversa impagable sobre el fet que acabàvem de protagonitzar i de les nostres boniques companyies.
-Quina situació més curiosa. Perdona que ho digui així, però mai m'havia passat res de semblant. Tan ample que és el carrer i... Com es diu el teu gosset?
-És una gosseta i es diu Puça.
-Puça?
-Ara em diràs que la teva també es diu així, no?
-Ha ha ha.... No, noi! Ja seria un tema d'expedient X! Ha ha ha...Ni és una gosseta ni es diu Puça. És un bonic gosset i es diu Max!
-Max? Ha ha ha... Jo em dic Max!
-Ha ha ha.... Que divertit!
-Tan de gust, Max humà!
-Tan de gust, Puça?
-No! Ha ha ha... tinc un nom menys caní i més floral. Em dic Margarida!
-Margarida? Quina casualitat!
-Se'n diu la teva mare?
-No, però en tinc el balcó ple. M'encanten les margarides. Son unes flors molt simpàtiques! I sembla que les humanes també...
-Doncs jo trobo més simpàtics els Max, tan humans com canins... Ha ha ha...
L'alegria de la conversa, però, aviat es va torçar quan la confiança que es va generar espontàniament va portar a que la dona em contés una important notícia que tenia a veure amb la seva salut, de forma gairebé dramàtica.
-Quan em miro el meu Max em poso molt trista...
-No està bé el gosset?
-Sí, està perfectament! La que no està bé i aviat pot estar molt pitjor sóc jo.
-Collons! Què vols dir amb això?
-No estic bé, Max humà! El meu cor té una malaltia greu que ha fet de la meva vida un drama en els darrers anys. M’han de sotmetre a una operació de trasplantament i, com pots imaginar, no tinc gens clar que quan m’adormi a la sala d’operacions torni a obrir els ulls mai més.
-Oh! Ho sento molt, però hem de ser positius i pensar que tot sortirà bé. Les tècniques quirúrgiques han avançat terriblement i ara trasplanten un òrgan com el que canvia una roda del cotxe...
-Tant de bo que tinguis raó. Jo aquests dies estic acomiadant-me de les persones estimades, dels amics i també dels llocs que m’han vist els darrers quaranta anys. No se sap mai el que pot passar i el risc és gran. Són uns moments molt difícils, però saps el que més em preocupa ara mateix?
-No ho sé...
-Ell...
Amb un posat absolutament desencaixat va donar una ullada plena de dolor al seu gosset. Ell se la mirava també amb un posat de patiment, talment com si fos capaç d’entendre que la seva estimada germana humana estava passant uns moments molt complicats. Està clar que aquell dolç animal era capaç de percebre la pena que inundava els sentiments de la Marga.
-No sé que serà del meu petit Max si no surto viva de l’operació. Jo sé que ell em necessita. No conec a ningú que es pugui fer càrrec de l’animalet mentre dura tot aquest malson de l’operació i, menys encara a tenir cura d’ell en el futur si jo...
-No pateixis per això! Jo em puc fer càrrec del meu homònim caní mentre estàs ocupada en l’operació i el post-operatori. La Puça estarà encantada de tenir un amiguet en règim d’acollida. Quan estiguis completament recuperada te’l retornarem amb un bonic llacet i llestos...
-Moltíssimes gràcies, Max! Però què me’n dius si les coses no sortissin bé? Estaries disposat a fer-te càrrec d’ell per sempre?
-Mira, és una hipòtesi que ara mateix no contemplo de cap manera. L’operació anirà molt bé, tu sortiràs del trasplantament millor que mai i el gos tornarà amb tu per deixar enrere aquests moments tan difícils i viure finalment una vida feliç i sense sobresalts...
-Caram! Tant de bo! Que ets endeví?
-No, no sóc endeví però sé perfectament com anirà. La vida s’ha d’afrontar amb optimisme o sinó val més plegar. Només els covards treuen la bandera blanca a la més mínima i s’entreguen sense lluitar. Sincerament crec que has d’anar a l’operació absolutament convençuda que tot sortirà bé...
-Sí, sí, molt bonica la teoria quan la fa una persona que no s’ha hagut d’enfrontar a un situació de vida o mort...
-No ho diràs per mi? Davant teu tens el supervivent d’un trasplantament de fetge. Sé molt bé del que parlo, amiga! Fa deu anys i els que em queden encara! Reconec que quan vaig rebre la notícia ho vaig veure negre, però després vaig afrontar-ho convençut de l’èxit, i aquí estic...
-Felicitats amic. M’alegro molt que te’n sortissis molt bé. Ara em toca a mi!
-Sí valenta!
Un més després de la nostra coneixença em vaig fer càrrec del Max. Dos dies més tard va arribar l’operació delicada de la Marga. La intervenció no va començar bé i la meva amiga va tocar la mort amb la punta dels dits en més d’un instant. Un cop superat aquest entrebanc inicial, la tensió en la sala d’operacions va arribar al seu moment més àlgid quan el cor trasplantat es va mostrar incapaç de començar a bategar. La situació límit que estava vivint, però, va teenir un inesperat cop de teatre quan aquell cor que s’havia mostrat perillosament reticent a retornar la circulació de la sang per les seves venes, va començar feliçment amb els seus harmoniosos moviments de sístole i diàstole. Un inaturable torrent de vida que tres anys més tard encara continua.
Un temps després d’aquell moment crític del qual la Marga va sortir in extremis, em va fer saber que mentre dormia sota els efectes de l’anestèsia va tenir un somni molt estrany amb el Max de protagonista. En un moment donat es va sentir caure, sense forces, en una mena de mar que l’engolia sense remei. De cop i volta, però, va veure aparèixer el seu gos, va treure forces de flaquesa i es va abraçar fortament a l’animal. El Max, amb gran sacrifici, la va apropar fins a la riba. Una somni impressionant que potser tenia més a veure del que semblava amb el que s’havia produït en aquella moderna sala d’operacions.
La Marga, efectivament, es va recuperar molt favorablement d’aquest dur entrebanc en la seva vida. Contràriament al que havíem parlat, mai no li vaig retornar el Max. Vàrem considerar que era millor que vingués ella a viure amb nosaltres. No érem altra cosa que dos supervivents del quiròfan entregats amb fruïció a rebre el premi de la vida i a gaudir del nostre amor al costat d’aquells dos cookers excepcionals. Tot plegat unes quantes boniques casualitats de la vida amb un final feliç. No contemplava altra possibilitat!
Comentarios
Publicar un comentario