 |
| TRUFO |
Assegut sense esma en la sala d’urgències d’un veterinari reflexionava sobre la situació tràgica viscuda. El desconsol havia pres el meu ànim endurit a base d’anys de bregues aspres amb el pitjor de la societat. Per què no vaig ser jo qui va rebre aquell tret fatal? Si algú se’l mereixia, aquest era jo per haver arriscat la seva vida en una situació límit. Entre retrets sense fi vaig veure arribar el veterinari amb posat de circumstàncies. El pobre home feia un esforç per presentar-se amb ànim positiu, però les notícies no eren gens bones.
-El Trufo sens dubte que és un gos valent, però la seva situació és límit. Es manté viu només per un filet. Un fil de vida que es pot trencar en qualsevol moment. Hem fet i farem tot el que sigui possible, però la seva edat tan avançada i la gravetat de la ferida fa témer ara mateix el pitjor. No vull fer-li albirar més esperances de les estrictament necessàries. Qualsevol altre animal en les seves circumstàncies ja seria mort. Estic certament admirat per la seva capacitat per a la resistència.
-No és un animal qualsevol, senyor veterinari. No és un animal qualsevol! Es tracta d’un lluitador nat que ha viscut una vida molt difícil i complicada. S’ha sobreposat a més d’una batalla i no vol anar-se’n d’aquest món sense lluitar, estic convençut.
-Certament que li està presentant dura batalla a la mort, però tots sabem que l’enemic és incommensurable...
-Sí, desgraciadament!
-Vagi-se’n a casa! Qualsevol notícia que es produeixi li ho faré saber d’immediat.
-D’acord, però no sé si seré capaç de passar la porta sabent que dins no m’espera el meu fidel ajudant i amic.
-El comprenc perfectament!
Certament, l’entrada al meu despatx va estar marcada per una gran tristor. Qui m’acompanyaria ara en les llargues vespres d’hivern, amb un got de Bourbon a la mà, o en el seu defecte un tetrabrik de vi, i una bona conversa en la boca? Qui estaria al meu costat alegrant-me l’espera, a vegades eterna, d’algun nou client que posés en marxa la maquinària de la nostra modesta, però tanmateix brillant, societat d’investigació? Si la fatalitat s’emportava finalment el meu estret col·laborador la resposta era clara: ningú!
Quina tristesa més profunda va prendre el meu ànim. Estava gairebé decidit a deixar aquella professió que havia desenvolupat durant més de vint anys amb esforç i gran entrega. El sentiment de fracàs era tan gran que m’impossibilitava de veure res de positiu en aquells anys de dedicació a la meva vocació.
Buscant la companyia de persones, però sobretot de l’eterna amiga que mai m’havia fallat, una bona copa, me’n vaig anar al local d’un vell conegut.
-Ho deixo, Marc! No puc continuar!
-La beguda? No em donis aquest disgust, amic! Tu i el Trufo sou els meus millors clients!
-És possible que no vegis més el teu millor client pelut. Es troba a les negres portes de la mort!
-Collons, quin greu em sap? Algun atac? És un gos molt gran...
-Sí, certament un atac, però no pas de la seva salut sinó d’una lacra de la societat.
-Com?
-Estàvem molt a prop de resoldre el cas. El seu olfacte meravellós ens havia apropat fins la casa on vivia la culpable de l’enverinament. Una velleta respectable que ja n’havia enverinat dues més per quedar-se amb les seves possessions. Va pretendre també acabar amb la meva vida posant verí en el te que “amablement” em va servir en la nostra visita, suposadament de cortesia. El gran olfacte del Trufo va detectar la substància en la meva tassa i ràpidament la va tombar amb el seu morret per evitar que me la begués. En tocar el líquid a l’estora es va fer un forat on cabia el meu puny tranquil·lament. Ja veus què estava a punt de tirar-me coll avall! Tu no tens res de tant fort aquí, espero! Crec que hauria deixat la beguda en sec! Em va salvar la vida i jo no...
-Calma’t amic! Vols que et serveixi un Bourbon de Kentucky que acabo de rebre avui? Aquest no forada estores! Convida la casa!
-La veritat és que t’ho agrairia profundament! Fa segles que no el tasto. El darrer cop que me’n vaig prendre un jo anava amb pantaló curt i el Trufo acabava de fer la comunió...
-M’agrada veure que mantens l’humor malgrat tot!
-Val més riure que plorar, però la veritat és que estic completament desfet. És una tragèdia tan gran, Marc! T’ho he dit abans: estic decidit a tancar la barraca i dedicar-me a alguna altra cosa menys perillosa. No tindràs feina per a un vell borratxo?
-Menys perillós per a tu treballar envoltat d’ampolles d’alcohol? Crec que no et convé, i menys a mi!
-Gràcies home per la comprensió!
-L’amistat està molt bé, però jo he de mirar pel negoci. Vols una altra ronda de Bourbon?
-Faci faci...
-Aquella mala puta, quan va veure que l’havíem descobert va treure una pistola no sé d’on i va disparar a matar sobre qui l’havia delatat clarament. Després la va dirigir contra mi, però jo vaig ser més ràpid i vaig estrenar la pistola automàtica que estic pagant a terminis. Certament va bé! La dona va perdre el cap, mai millor dit! Però el meu pobret ja tenia una bala dins l’estómac. Que injusta és la vida...
-Beu, beu, t’anirà bé!
-No, me’n vaig a visitar-lo. Necessito veure’l i donar-li tot el meu suport i la meva força ara que està tan a prop de... posa’m la darrera copa, sí! Si he de plorar pel meu fidel Trufo que siguin llàgrimes de Bourbon de Kentucky!
Vaig entrar en l’habitació on es trobava el meu gosset, amb l’ànima als peus. Veure’l en aquell estat d’inconsciència de la qual semblava que no hi havia camí de retorn se’m feia del tot insuportable i inassumible. És difícil veure’m plorar, però aquest cop em va resultar impossible d’evitar de vessar més d’una i de dos llàgrimes sobre el seu pèl endurit per la vida que li havia tocat viure. Finalment, vaig haver de marxar davant l’explosió de pena que estava esmicolant el meu cor.
Vaig iniciar la marxa cap al carrer arrossegant els peus completament trastornat per la imatge tan colpidora del Trufo que encara retenien les meves pupil·les. Quan tot just passava la porta, però, vaig sentir que el veterinari em cridava amb una veu molt agitada que vaig interpretar de seguit com a portadora de novetats impactants, segurament molt trasbalsadores. Reconec que la por de conèixer el caire ben probablement fatal de la novetat m’impedia de girar-me per retornar a la consulta de l’especialista, però finalment vaig fer el cor fort davant la seva insistència.
-Miri el seu gos! Sembla un miracle! El Trufo s’ha revifat i està llepant-se el pèl com si res hagués passat! No ho havia vist mai!
-Amic meu, no és un miracle. Aquest gos meravellós no s’ha desvetllat per fer neteja. La neteja mai va ser el seu fort! No hi ha dubte que ha tornat de les portes de la mort per llepar les meves llàgrimes de Bourbon de Kentucky. Ni mig mort té remei!
Comentarios
Publicar un comentario