Hi ha, deixant de banda rares excepcions, qui ens estimi més que una mare? Difícilment es pot superar l’amor i l’entrega de la persona que ens va portar al món. Sempre està al nostre costat, mostrant una fidelitat incondicional, fins i tot quan no som mereixedors de la seva entrega total. Hi ha, per tant, alguna persona que mereixi més el nostre respecte, admiració, la nostra més profunda estimació i sacrifici? És clar que no! Això que ara veig tan clar, no sempre ha estat així, malauradament.
Aquest escrit va dedicat a tots aquells que, com jo, hem estat incapaços de retornar a les nostres mares bona part de l’amor que ella ens ha entregat durant la seva vida i li hem fallat quan més ens necessitava. Sobretot va dedicat als que encara són a temps de rectificar. Que no dubtin a deixar el seu orgull de banda, que demanin perdó i que s’entreguin en cos i ànima a fer-la feliç. No oblideu que una mare ho perdona gairebé tot. Parlo amb coneixement de causa.
Fa uns mesos vaig tenir un somni que em va impactar fortament. En la imatge onírica bàsicament hi havia dues persones: la meva mare i jo mateix. La figura de la mare era gegantina comparada amb la meva. En un moment donat, em va posar la seva gran mà sobre el cap i em va formular una pregunta bíblica que m’impactà fins al punt que em va fer fugir del somni sense respondre i amb un calfred que em va durar tota l’estona que vaig estar donant-li voltes al significat d’aquell missatge del meu subconscient.
Fill meu del meu cor, per què m’has abandonat?
El calat del missatge i de la pregunta en sí em va posar en front d’una realitat que jo mateix havia volgut modelar segons el meu gust i la meva necessitat, sense tenir en compte el desig real de la dona que em va portar al món. La paraula clau, “abandonat” es referia exactament al meu comportament en respecte a ella, tot i que m’havia autoconvençut que era el millor per a la dona. No, certament no era el millor per a ella sinó per a nosaltres, per al meu matrimoni. Que bé que maquillem les realitats al nostre gust quan ens convé.
La meva mare havia estat abandonada, amb totes les lletres, des de feia anys, en una residència d’avis. La meva dona i jo l’havíem aparcat allà com qui guarda una vella andròmina en el traster i de tant en tant li va a treure la pols tot recordant que era un moble estimat, però que ja no serveix per a les noves necessitats dels temps presents.
Aquell mateix dia vaig fer cas al missatge de la meva consciència i me’n vaig anar a la residència on era la meva mare. Abans, però, vaig parlar amb la meva dona sobre la possibilitat de corregir el meu error i, potser perquè em va veure absolutament convençut, es va mostrar més comprensiva amb mi del que m’esperava. La decisió estava presa!
La imatge que vaig contemplar amb els ulls recent estrenats m’oferí un panorama molt diferent del que fins aleshores havia estat capaç de veure cada cop que apressadament hi anàvem de visita. Lluny de la manipulació interessada de la realitat que tenia davant, el que vaig veure va ser desenes de persones grans amuntegades en un espai reduït i amb un denominador comú: una mirada de desil·lusió. Desenes de persones a prop de marxar d’un món que finalment havia estat injust amb ells. Desenes de persones decebudes i resignades que es feien companyia mútuament en la desesperança. No podia seguir essent còmplice d’aquella estafa vital que entre tots els “joves” i “útils” els havíem perpetrat en la recta final de la seva vida.
La meva mare estava en l’habitació mirant-se una telenovel·la amb la seva gosseta Mirna a la falda. No tenia massa ganes de companyia humana i per això es passava moltes hores tancada a la cambra.
-Saps fill? Estar tot el dia envoltada de vells em deprimeix molt. Els vells necessitem joventut a prop per sentir-nos rejovenir una miqueta. Aquí només hi ha les “tres emes”
-Les “tres emes”?
-Sí! Aquí només hi ha malaltia, mala llet i marujones!
-I també algun “marujón”, no?
-I tant! Aquests són els pitjors!
-Ha ha ha...
-I?
-I què?
-Avui no tocava visita. Només veniu una vegada a la setmana i a tota pressa. Sempre teniu el cotxe mal aparcat. T’has comprat una bicicleta per venir-me a veure?
-Ha ha ha... No, mama! He vingut per una cosa molt important.
-Has vingut a veure la telenovel·la amb mi? Està molt interessant. Resulta que la Florinda María ha deixat el marit pel bomber que li va salvar la vida quan se li va posar foc al bany mentre es depilava... Té uns pèls com un raspall. No m’estranya que se li posés foc a la màquina! Realment el bomber està com un tren... o potser millor com un cotxe de bombers... ha ha ha...
-Ha ha ha... Et veig contenta, mama!
-No és la tònica general, però quan véns a veurem em poso molt feliç. Aquí tot és tant monòton, penós i claustrofòbic... Sort en tinc de la Mirna que m’alegra els dies. Estic contenta que me la deixin tenir, Hi ha residències d’avis que no ho permeten...
-Mama, venia a demanar-te perdó!
-Collons... vull dir cordills! Què has fet ara? M’has tornat a amagar el bistec sota l’estora? Mira que es fan bitxos! O potser has tornat a pegar el teu germà mentre jugàveu amb els Clicks de Famòbil? Quines batalles campals que organitzàveu! Tot començava bé, però acabaven volant els clicks d’una forma, que ni un estol d’ocells emigrants!
-Et demano perdó per haver-te condemnat a viure en aquest “traster humà”. No t’ho mereixies. Volia demanar-te que vinguessis a viure amb nosaltres. Els nois ja són grans i ara tot serà més fàcil si ens fas l’honor de venir a casa.
-Cordills... vull dir collons fill, quina sorpresa més inesperada i gran! T’accepto les disculpes i vull dir-te que em fa molt feliç sentir-te, però no sé si és oportú que em posi en la vostra casa. I la Nuri què opina?
-No, mama, no és la nostra casa, és la teva casa i tens tot el dret a viure-hi si tu vols. Per a nosaltres seria tota una satisfacció. La Nuri està encantada amb la idea.
-Doncs imagina’t per a la Mirna i per a mi! Tindrem una tele per veure la telenovel·la? Això del bomber m’interessa. T’he dit que està com un...
-I tant! De noranta polzades!
-No sé que és això però sona bé! I un llitet ben còmode per a la meva Mirna?
-Fet! El millor llit de la casa!
-Se la veu emocionada amb la novetat també. Sembla que li agradarà dormir al vostre llit! Ha ha ha... Doncs apa, Mirna, anem a fer les maletes. Abandonem per sempre aquest traster humà!
Finalment vaig corregir el greu error i vaig reparar la injustícia. Quina alegria més gran tenir la mama a casa i aprendre tant de la saviesa que donen els anys. Ah, i també estem molt feliços de tenir la Mirna! Preciós animal que gairebé ens alegra tant les jornades com la pròpia mama. Per cert, la protagonista de la telenovel·la ja s’ha acabat de depilar les cames i sense cap més incendi. Tot un récord! Ara que tenia el bomber a casa!
Comentarios
Publicar un comentario