 |
| NILL: L'ESTRELLA DEL CINEMA I DE LA PUBLICITAT (I DELS LLIBRES DE MEMÒRIES) |
Me’l vaig trobar arrossegant-se pel carrer. Al seu costat hi anava un conillet blanc de la raça cap de lleó. Em vaig preocupar immediatament, donat que mai l’havia vist amb aquell aspecte tan descurat.
-Què et passa, Jota? Em preocupa el teu aspecte.
-La gent ho vol tot gratis! No donen valor a res. Et pots matar a fer un gran esforç, però ningú està disposat a rascar-se la butxaca per la teva obra. De què creuen que hem de viure els “artistes”, de l’aire del cel? Els agrada cantar les nostres cançons, llegir els nostres llibre i mirar els nostres quadres, però la gent ho vol tot gratis, tot gratis...
-Et veig molt emprenyat, de debò! Crec que tens part de raó, però la gent és sobirana per fer el que li sembli amb els seus diners i si pot tenir les coses gratuïtament, per què ha de pagar?
-Bé, home bé! Tothom tranquil que arribarà un dia que no quedaran artistes, almenys no corromputs pel gran mercat d’obres culturals en format xurro, i ja veurem llavors que serà de les nostres vides grises i avorrides... Jo ja he plegat d’escriure! Em posaré en el primer carrer que trobi i segur que demanant amb el Nill al costat faré més diners que amb les meves obres literàries que tothom diu que són boníssimes... Serà de gust! Si així és com volen que visquem els artistes...
-Et veig molt tocat avui!
-Gratis, gratis, gratis... Ningú dóna valor a les nostres obres. Tothom em dóna copets a l’esquena i em diu com en sóc de bo i genial, però alhora de rascar-se la butxaca no solten ni un miserable euro. Ja t’ho he dit abans, guanya més un pidolaire pel carrer que una persona que dedica el seu esforç a fer la vida agradable als altres. Que se’n vagin tots a prendre...
-Pel color de la cara diria que no et trobes massa bé, no?
-Com m’he de trobar bé? Si mengés del que guanyo amb la meva creació artística ja estaria mort fa dies! He intentat de sobreviure menjant-me les obres completes del Benito Pérez Galdós, però se’m van indigestar. Crec que va ser el tipus de paper. N’he provat de millors! Total, que he acabat “robant-li” el pinso al Nill. No està gens malament de gust i diuen que és vitaminat... Certament, generós com és, li fa il·lusió veure’m a terra menjant al seu costat i jo m’alimento per un mòdic preu.
Pocs dies després me’l vaig tornar a trobar. Acabava d’aparcar un cotxe amb nom de dona que celebra el Sant coincidint amb la Festa Major de la capital de Catalunya i anava luxosament vestit amb roba d’una firma italiana amb nom de sant d’enamorats... Al seu costat, el Nill vestia una indumentària casual i alhora molt elegant, d’allò més adient amb la seva bellesa ressaltada, espectacularment, per un gran collaret d’or i on hi havia inscrit el seu nom.
-Collons, Jota! Què us ha passat? Ara si que em preocupa el teu aspecte! Heu robat un banc o potser us heu casat amb una viuda rica?
-Què va home! La nostra vida va canviar en rodó cinc minuts després que ens trobéssim.
-Així us vaig portar sort, no?
-I tant!
-Resulta que un home em va aturar pel carrer per preguntar-me pel Nill. Necessitava un conill de la seva raça per fer un anunci i el meu responia exactament al perfil que buscava.
-Quina sort, no?
-I tant! Abans que me n’adonés estava firmant un contracte en nom d’ell per a la participació de la bestiola en la publicitat d’una coneguda marca de pinsos. L’anunci va resultar un èxit i ara acabem de firmar un contracte per propers anuncis i per a una pel·lícula on diuen que ell serà l’estrella. Un film, per cert, on farà un cameo ni més ni menys que l’Angelina Jolie...
-Oh, estic al·lucinant! Em sembla tot plegat de pel·lícula! Si ho veiés escrit en un relat no m’ho creuria ni fart de Bourbon de Kentucky!
-Faries bé! Ha ha ha... I ara la bomba total!
-Ah, però hi ha més sorpreses...
-I tant! El Nill s’ha fet tan famós que volen que escrigui les seves memòries. Han sabut que jo era escriptor i...
-D’això se’n diu fer el ple...
-I ja m’han avançat una bona part de diners perquè treballi tranquil·lament en l’obra. He pensat que el Nill i jo ens n’anirem a Formentera uns mesos per escriure tranquil·lament. S’anuncia que serà un best-seller... És l’oportunitat de la meva vida i no la penso deixar escapar!
-Estic molt content per tu, i pel Nill, és clar! No pateixis que seré el primer en comprar-te el llibre quan surti publicat. Espero que me’l signeu i dediqueu, oi que sí?
I tant! És sorprenent que ara que te’l volia regalar, me’l vols comprar i quan era pobre com una rata i no et podia regalar cap dels meus llibres, no vas fer mai cap gest de comprar-me’n un... Sembla que ja no sóc el mateix! No pateixis que te’l regalaré amb la firma en ploma de plata i la dedicatòria dels dos amb molt de “carinyo”. Potser sí que la gent està disposada a pagar pels llibres. Però, per quina mena d’obres?
Comentarios
Publicar un comentario