No sé massa de lletres i per això li he demanat al meu nét que em faci el favor d'escriure les meves reflexions sobre l'amistat a partir d’un exemple magistral. Primer de tot, per tant, voldria agrair al Miquel que s'hagi avingut a fer aquest esforç. (De res, avi! Encantat!).
Des de molt jove vaig començar a treballar a la casa de pagès dels meus pares. Poc temps vaig tenir per als estudis. Potser molts de vosaltres no ho sabeu, però la feina de pagès és molt sacrificada. Sí que és veritat que es compensa amb escreix pel fet d'estar en continu contacte amb la natura, animals inclosos. Tenim tan d'aprendre de les bèsties i, en canvi, els maltractem de mala manera. Els anomenem bèsties i els bèsties som nosaltres. Bé, potser me'n vaig del tema. Volia dedicar aquest escrit sobre l'amistat al que fou durant més de seixanta anys el meu més gran i millor amic. Fins i tot m'atreviria a dir que era més amic que la meva pròpia dona, la Juanita. I és que considero que una cosa és la parenta i una altra cosa molt diferent són els amics, els bons amics. Diguem que cada categoria mereix un tracte i una estimació diferents. Us preguntareu per què li vull dedicar un modest escrit al meu amic més coral. Bé, el pobre ens va deixar fa un mes i per a mi va ser com si m'haguessin arrencat un tros de l'ànima.
Al Pere el vaig conèixer d'una manera molt rocambolesca. Teníem els dos vint anys i vàrem coincidir casualment a la Festa Major de Castellciutat. Jo hi havia anat amb el ruc des d'Estamariu i ell a peu des d'Anserall. Els dos, que no ens coneixíem de res, ens vàrem fixar en la mateixa noia i la vàrem voler treure a ballar al mateix temps. Davant d'ella, en la disputa per sol·licitar-li el ball, no vàrem arribar a les mans, però va faltar poc. El Pere, ho he de reconèixer, era molt més ben plantat que jo. Vaig pensar que seria una lluita molt desigual i difícil, però estava disposat a tot per aconseguir aquella preciositat. Les nostres ànsies amoroses, però, aviat es varen fer fonedisses quan va arribar un personatge de dos metres i la noia, que semblava conèixer-lo molt bé, es va desfer en els seus braços com un sucret a l'aigua i va acabar desapareixent de les nostres vistes, i de les nostres vides. Com uneix la derrota, collons! Potser més que la victòria, mireu que us dic!
!
Des d'aquell episodi, curiosament, les nostres vides varen seguir camins paral·lels. Els dos, casualment, vàrem anar a fer el servei militar a Cartagena, els dos vàrem acabar vivint a la Seu en tornar d'aquell calvari murcià i el dos vàrem treballar durant més de quaranta anys a la Cooperativa de la Seu. En tots els moments més importants de la meva vida ha estat present el meu AMIC, amb majúscules. Al meu casament, però no pas al llit de noces, eh! És que s'ha de puntualitzar tot! També en el bateig dels meus cinc fills. La meva Juanita i jo el vàrem fer padrí de la més gran, l'Adelaida. Per als meus fills sempre va ser l’estimat tiet Peret. És que era un home entranyable que es feia voler. Es va quedar conco. Solter, vull dir. Crec que no va poder superar mai l'episodi de Castellciutat. Li agradaven les dones, però sempre deia que no havia nascut per viure en parella. Jo us ben asseguro, però, que si la noia del ball li hagués dit endavant i la cosa s'hagués embolicat més, tota la seva vida hauria canviat completament. I la meva també, és clar!
La vida del meu amic, però, va estar plena de belles representants del sexe femení. Alto alto que no era un don Juan, eh!! Ha ha ha! Ara m’he fet gràcia! Això últim no ho posis, Miquel, que vull que quedi un text serio! (Tranquil avi!). Deia que va estar acompanyat de boniques femelles, però no pas humanes, sinó de quatre potes i ben peludes que es varen anar succeint al llarg de la seva vida. A totes, curiosament, les va anomenar Rosalia. Com la dama del ball de Castellciutat. Ell sempre deia que era perquè li agradava el nom. Quina casualitat, no?
Tenia una especial devoció pels animals. Sempre em comentava que se sentia molt més ben tractat per les bèsties que per les persones. "Mai cap animal m'ha defraudat, Ramon" m'havia dit més d'una vegada. "Els animals són francs i planers. La seva mirada no té cap rerefons rebuscat ni pervers, com sí que té el de moltes persones."
Des de la mort de la meva Juanita, el meu amic es va convertir pràcticament en la meva única companyia i en el màxim puntal de la meva vida. Ja se sap que els fills sempre estan ocupats i tenen poc temps per dedicar als vells avorrits i perepunyetes com nosaltres. Passàvem hores i hores esgotant les nostres vides junts. Asseguts al Parc de la Valira, mentre contemplàvem amb certa enveja la joventut de la majoria de la gent que ens feia companyia des de la distància, repetíem mil i un cops les mateixes històries de l’any de la Maria Castanya i ens sentíem rejovenir per un moment. Érem feliços a la nostra manera.
El dia de la seva mort va ser, sens dubte, un dels pitjors de la meva vida. És terriblement dur i colpidor veure desaparèixer del teu costat una persona amb qui has compartit bona part del camí, no sempre pas fàcil, de la vida. Amb la seva terrible desaparició vaig sentir-me morir també jo. Em vaig desfer de tanta tristesa, abraçat a la seva darrera Rosalia. Un preciositat de gossa beagle amb qui va compartir el dos darrers anys de la seva existència en aquest món de bojos. Els dos vàrem plorar amargament. M’emociono quan hi penso. Perdona, Miquel però ara no puc seguir.
El meu amic era més pobre que una rata, econòmicament parlant, però tenia una riquesa molt especial que va saber compartir amb gran generositat i no sols amb els humans que ens honràvem de ser els seus amics, sinó també amb criatures com les Rosalies. Pocs dies abans de morir, essent conscient que els seus dies en aquest món estaven arribant a la seva fi, em va demanar, amb un posat d’extrema seriositat i preocupació, que em fes càrrec de la seva gossa i que li donés tan amor com ell mateix li havia donat. Segurament que el que em demanava era impossible perquè la seva capacitat d’estimar era inabastable per a mi. Tanmateix, li vaig prometre que els poquets anys de vida que em quedessin faria tot el possible per estar a l’alçada d’una criatura tan extraordinària. Sí, el meu amic, entre moltes altres coses, em va donar una gran lliçó d’amor.
En la mirada de la Rosalia reconec el meu amic. I crec que el mateix li passa a ella. També el delicat animal veu en mi el reflex d’aquella persona que físicament ens manca. La nostra bella companyia ha fet possible que l’essència del nostre AMIC continuï viva al nostre costat. T’estimem, Pere!
Comentarios
Publicar un comentario