10. LA CARTA A MARIA / 10. LA CARTA A MARÍA

[CAT]

Una simple carta va canviar la meva vida. Ara això seria més difícil, es clar. Ja ningú escriu cartes en paper ni res que s’assembli. Bé, amb l’internet aquest tothom es passa el dia escrivint i la majoria de coses són bajanades. Abans les cartes eren una cosa important i seriosa. Les esperaves amb impaciència i quan veies el carter arribar al teu carrer resaves perquè finalment et portés aquelles anhelades paraules ensobrades de l’estimat, la mare o la tieta que havia marxat de viatge. Capítol a part mereixerien les meravelloses postals... Bé, ja m’estic enrotllant massa i jo volia parlar en concret d’una carta que, com deia en començar, em va marcar per sempre ja fa molts i molts anys.

L’any 1954, quan tenia 20 anyets em va passar una cosa que és difícil d’explicar sinó es justifica dient que són coses del destí. Va arribar una carta al meu nom. Estranyada perquè no tenia ningú que m’escrivís la vaig començar a llegir bocabadada.

 

Hola Maria!

Em prenc l’atrevida llibertat d’escriure-li unes lletres per expressar-li que li sóc un fidel admirador. No vull que pensi que sóc molt agosarat enviant-li a casa aquesta carta sense haver-li presentat abans els meus respectes en persona, però és que sóc un home tímid i he pensat que d’aquesta manera podria expressar els meus sentiments  amb més facilitat que si ho faig cara a cara. Des del primer cop que la vaig veure no he pogut parar de pensar en vostè. La seva bellesa majúscula il·lumina la meva vida fosca...

[...]

Treballo a la botiga de Betes i Fils de la Rambla on vostè té costum de comprar la llana per a la seva tia. Ja sap qui sóc. Vostè mateixa.

         [...]

                                                            El seu admirador,

                                                        Antoni Bonamussa Prats             

 

Com que “ja sap qui soc”? Llana? Tia? Si en ma vida havia anat a aquella botiga i jo no comprava llana per a la meva tia. Si la dona no sabia ni cosir un botó. Estava clar que es tractava d’una lamentable confusió. Em sabia greu tot plegat i vaig prendre la decisió de tornar-li la carta i que l’adrecés a qui tocava realment.

L’endemà me’n vaig anar a la botiga a veure l’enamorat Antoni. La seva cara d’estupor quan em va veure amb la carta a la mà és inesborrable. Li vaig explicar l’errada en l’entrega i m’ho va agrair profundament i em va demanar excuses. Vam aclarir que era per a la meva veïna. No us negaré que em vaig quedar admirada per la bellesa d’aquell home d’una edat propera a la meva. Me’n vaig anar pensant que era una llàstima que la carta no fos realment per a mi. Les seves paraules d’amor m’havien emocionat i no anaven dirigides a mi. Imagineu si les hagués dedicat a la meva pobre persona. M’hauria fos com un sucret...

Mesos més tard, quan ja m’havia oblidat del curiós episodi de la carta, en va arribar una altra a la meva casa. També dirigida a la Maria. Em va molestar un xic perquè vaig pensar de seguit que s’havia reproduït l’errada. Em temia que estava vivint un dejà-vu certament enfadós. Tanmateix he de reconèixer que en el fons albergava l’esperança que fos realment per a mi i per això em vaig atrevir a obrir-la de nou. Doncs sí! La carta anava realment dirigida a mi i en ella m’agraïa profundament la meva generositat de tornar-li la carta i em deixava anar que no m’havia oblidat i que m’havia trobat una noia encantadora i molt bonica. Caram! Què us sembla? Us diré el que voleu sentir: ens vam tornar a veure, ens vam enamorar profundament i ja portem més de cinquanta anys de matrimoni. Això és un final feliç! (i encara no ha acabat!)

 

[ESP]

 

Una simple carta cambió mi vida. Ahora esto sería más difícil, por supuesto. Ya nadie escribe cartas en papel ni nada parecido. Bien, con el internet este todo el mundo se pasa el día escribiendo y la mayoría de cosas son tonterías. Antes las cartas eran algo importante y serio. Las esperabas con impaciencia y cuando veías al cartero llegar a tu calle rezabas para que finalmente te llevara aquellas ansiadas palabras ensobradas del amado, la madre o la tía que se había ido de viaje. Capítulo aparte merecerían las maravillosas postales... Bien, ya me estoy enrollando demasiado y yo quería hablar en concreto de una carta que, como decía al empezar, me marcó para siempre hace ya muchos años.

En 1954, cuando tenía 20 añitos me pasó algo que es difícil de explicar si no se justifica diciendo que son cosas del destino. Llegó una carta a mi nombre. Extrañada porque no tenía a nadie que me escribiera la empecé a leer boquiabierta.

 

¡Hola María!

Me tomo la atrevida libertad de escribirle unas letras para expresarle que le soy un fiel admirador. No quiero que piense que soy muy osado enviándole a casa esta carta sin haberle presentado antes mis respetos en persona, pero es que soy un hombre tímido y he pensado que de este modo podría expresar mis sentimientos con mayor facilidad que si lo hago cara a cara. Desde la primera vez que la vi no he podido parar de pensar en usted. Su mayúscula belleza ilumina mi vida oscura...

[...]

Trabajo en la mercería de la Rambla donde usted tiene costumbre de comprar la lana para su tía. Ya sabe quién soy. Usted misma.

         [...]

                                                            Su admirador,

                                                        Antonio Bonamussa Prats

 

¿Cómo “ya sabe quién soy”? ¿Lana? ¿Tía? Si en mi vida había ido a esa tienda y yo no compraba lana para mi tía. Si la mujer no sabía ni coser un botón. Estaba claro que se trataba de una lamentable confusión. Me sentía mal  y tomé la decisión de devolverle la carta y que la dirigiera a quien tocaba realmente.

Al día siguiente me fui a la tienda a ver al enamorado Antonio. Su cara de estupor cuando me vio con la carta en la mano es imborrable. Le conté el error en la entrega y me lo agradeció profundamente y me pidió disculpas. Aclaramos que era para mi vecina. No negaré que me quedé admirada por la belleza de aquel hombre de una edad cercana a la mía. Me fui pensando que era una lástima que la carta no fuera realmente para mí. Sus palabras de amor me habían emocionado y no iban dirigidas a mí. Imagínense si las hubiera dedicado a mi pobre persona. Me habría derretido como un azucarillo.

Meses más tarde, cuando ya me había olvidado del curioso episodio de la carta, llegó otra a mi casa. También dirigida a María. Me molestó un poco porque pensé en seguida que se había reproducido el error. Me temía que estaba viviendo un dejà-vu ciertamente lamentable. Sin embargo debo reconocer que en el fondo albergaba la esperanza de que fuera realmente para mí y por eso me atreví a abrirla de nuevo. ¡Pues sí! La carta iba realmente dirigida a mí y en ella me agradecía profundamente mi generosidad de devolverle la carta y me soltaba que no me había olvidado y que le había parecido una chica encantadora y muy bonita. ¡Caramba! ¿Qué les parece? Les diré lo que quieren oír: volvimos a vernos, nos enamoramos profundamente y llevamos ya más de cincuenta años de matrimonio. ¡Esto es un final feliz! (¡y todavía no ha terminado!)





Josep Maria Palaus Planes (2022)


JMP a AMAZON

Comentarios