13. UNA GRAN CAGADA

 

[CAT]

M’ho feia a sobre des de feia estona. Buscava com un desesperat on buidar la gran i pesada càrrega cada cop més insuportable. Ja en el taxi que m’havia portat fins l’aeroport d’Alacant havia patit d’allò més per no fer-li un desastre al taxista.

Arribats a l’aeroport, després de preguntar-ho a una hostessa,  vaig trobar per fi la porta dels banys i m’hi vaig llançar de cap talment com si fos l’entrada al paradís. Tal era la meva urgència que no vaig ni parar atenció als ròtols identificatius d’home i dona de rigor. No podia ni pensar! Tots els meus esforços estaven concentrats en controlar l’esfínter, prop de claudicar. Dins del wc totes les portes estaven ajustades. L’angoixa i el malestar creixien exponencialment mentre provava una a una les manetes sense èxit. Finalment una em va cedir pas, tot i que vaig notar un sospitós soroll metàl·lic de trencadissa mentre s’obria.  L’alegria va durar poc. Em vaig trobar cara a cara amb una persona que seia desconcertada en el tro reial. La seva mirada matadora no l’he oblidat encara. Si hagués sigut a l’aeroport de Dallas possiblement no estaria aquí per contar-ho. M’haurien volat el cap donat que la invasió a la intimitat que vaig cometre tenia un agreujant clar: era una dona!

Els crits de la noia van ser tan forts que d’immediat es va presentar una persona de seguretat del l’aeroport. Sent-ho dir-ho, però tot allò em va superar i finalment la porta del castell va cedir i ja us podeu imaginar el trist, lamentable i terrorífic espectable que vaig donar en un dia que recordo com el més terrible de la meva jove vida.

Dins l’avió, un cop canviat de roba i mínimament arreglat, vaig adonar-me’n de seguida que la jove del WC formava part dels passatgers que, com jo, es dirigien a Palma de Mallorca. Jo no sabia on amagar-me quan, un cop assegut al meu seient, la vaig veure venir per l’estret passadís. Vaig resar perquè no li correspongués justament al meu costat. Hauria estat inassumible per a mi. La vergonya que sentia era infinita. Per sort va passar de llarg. No ho vaig veure, cap cot com estava, però ho vaig celebrar intensament en silenci.  La resta del viatge va ser tan plàcid com la por a volar em va permetre.

L’arribada a Son San Joan va ser bastant alliberadora. A poquet a poquet vaig anar deixant enrere aquella vivència tan negativa i em vaig centrar en passar-ho bé en companyia d’uns amics mallorquins que ja m’esperaven a la recepció de passatgers. Vaig pensar que una forma de desdramatitzar-ho passava per explicar-los el que m’havia passat. Encara riuen.

Després d’uns dies feliços de xiringuito, platja, sol i bona companyonia l’hora dels adéus va arribar.  L’episodi de WC ja estava completament oblidat quan vaig tornar a l’Aeroport de Palma per prendre l’avió de tornada. L’oblit, tanmateix, va durar poc quan, ja dins l’avió a la recerca del meu seient, vaig descobrir aterrit la maliciosa jugada de l’atzar. I és que el juganer fat havia assegut al meu costat la noia del WC! Em volia fondre! Tot l’horror d’aquell dia se’m va tornar a fer present. No tenia més remei que afrontar el repte. Confiava que no se’n recordaria de mi. I així ho vaig entendre quan em va rebre amb certa indiferència. Poc després vam iniciar una plaent conversa, certament tímida al principi per la meva part. Em vaig adonar que era una jove molt bonica i intel·ligent. No semblava estar a disgust xerrant amb mi, ans al contrari.  A més, amb certa alegria vaig descobrir que era de Santa Pola, com jo. Aparentment no m’havia reconegut com l’invasor infaust de la seva intimitat al WC. Això pensava fins que em va deixar anar una pregunta que em va paralitzar: “Ja has anat de ventre abans de pujar a l’avió?”  seguit d’un riure contagiós i d’una seductora picada d’ullet que em va acabar d’enamorar.


[ESP]

 

Me lo hacía encima desde hacía rato. Buscaba como un loco un lugar donde vaciar la gran y pesada carga cada vez más insoportable. Ya en el taxi que me había llevado hasta el aeropuerto de Alicante había sufrido mucho para no provocar un desastre al taxista.

Llegados al aeropuerto, después de preguntarlo a una azafata,  di por fin con la puerta de los baños y me lancé de cabeza como si fuera la entrada al paraíso. Tal era mi urgencia que no presté atención a los rótulos identificativos de damas y caballeros de rigor. ¡No podía ni pensar! Todos mis esfuerzos estaban concentrados en controlar el esfínter, cerca de claudicar. Dentro del wc todas las puertas estaban ajustadas. La angustia y el malestar crecían exponencialmente mientras probaba una a una las manijas sin éxito. Finalmente una me cedió paso, aunque noté un sospechoso ruido metálico como de rotura mientras se abría. La alegría duró poco. Me encontré cara a cara con una persona que se hallaba sentada i desconcertada en el trono real. Su mirada asesina no la he olvidado aún. Si hubiera estado en el aeropuerto de Dallas posiblemente no estaría aquí para contarlo. Me habrían volado la cabeza dado que la invasión a la intimidad que cometí tenía un agravante claro: ¡era una mujer!

Los gritos de la chica fueron tan fuertes que de inmediato se presentó una persona de seguridad del aeropuerto. Siento decirlo, pero todo aquello me superó y finalmente la puerta del castillo cedió y ya podéis imaginar el triste, lamentable y terrorífico espectáculo que di en un día que recuerdo como el más terrible de mi joven vida.

Dentro del avión, una vez cambiado de ropa y mínimamente arreglado, me di cuenta de que la joven del WC formaba parte de los pasajeros que, como yo, se dirigían a Palma de Mallorca. Yo no sabía dónde esconderme cuando, una vez sentado en mi asiento, la vi venir por el estrecho pasillo. Recé para que no le correspondiera sentarse justamente a mi lado. Habría sido inasumible para mí. La vergüenza que sentía era infinita. Por suerte pasó de largo. No lo vi, cabizbajo como estaba, pero lo celebré intensamente en silencio. El resto del viaje fue tan plácido como el miedo a volar me permitió.

La llegada a Son San Joan fue bastante liberadora. Poco a poco fui dejando atrás tan negativa vivencia y me centré en pasarlo bien en compañía de unos amigos mallorquines que ya me esperaban en la recepción de pasajeros. Pensé que una forma de desdramatizarlo pasaba por explicarles lo que me había ocurrido. Todavía se ríen de mi desgracia.

Después de unos días felices de chiringuito, playa, sol y buen compañerismo, la hora del adiós llegó. El episodio de WC ya estaba completamente olvidado cuando volví al Aeropuerto de Palma para tomar el avión de regreso. El olvido, sin embargo, duró poco cuando, ya en el avión en busca de mi asiento, descubrí aterrorizado la maliciosa jugada del azar. ¡Y es que el juguetón hado había sentado a mi lado a la chica del WC! ¡Me quería morir! Todo el horror de ese día se volvió a hacer presente. No tenía más remedio que afrontar el reto. Confiaba en que no se acordaría de mí. Y así lo entendí cuando me recibió con cierta indiferencia. Poco después iniciamos una placentera conversación, ciertamente tímida al principio por mi parte. Me di cuenta de que era una joven muy bonita e inteligente. No parecía estar a disgusto charlando conmigo, al contrario. Además, con cierta alegría descubrí que era de Santa Pola, como yo. Aparentemente no me había reconocido como el invasor infausto de su intimidad en el WC. Esto pensaba hasta que me soltó una pregunta que me paralizó: "¿Ya has ido de vientre antes de subir al avión?" seguido de una risa contagiosa y de un guiño seductor que me acabó de enamorar de ella.





 Josep Maria Palaus Planes (2022)


JMP a AMAZON

Comentarios