18. SEGUR-ATRACK


[CAT]


Realment estava molt acollonit. No és fàcil de viure tranquil en una casa situada en una urbanització que estimen tant els lladres com per visitar-la dia sí i dia també. Tampoc no va ajudar a relaxar-me saber que el meu veí s’havia trobat el xalet desmantellat en tornar de les vacances a Rio de Janeiro.

Decidit per fi a prendre mesures serioses, vaig trucar a la seu de SEGUR-ATRACK, una empresa de seguretat que estava proliferant per la zona després que els seus agents no paressin de visitar-nos i posar-nos la por al cos d’una manera pornogràfica. Al cap de deu minuts ja tenia un noi jove i espigat a la porta amb una capsa gran sota el braç.

Ni una hora més tard ja tenia l’alarma instal·lada amb totes les novetats del sector: fum invisibilitzador, boira, neu, pedregada, càmeres d’última generació amb fil musical, raig paralitzador i desintegrador,  etc. Només faltava la música de l’últim disc de la Rosamía ("CochePapi") per acabar matant els atracadors (atropellats). Torturats i morts... Massa fort!

La primera nit amb alarma vaig dormir tranquil, tot i que quan pensava amb el que m’havien cobrat els amics de SEGUR-ATRACK i les quotes mensuals se’m treia una mica el son: potser millor que m’haguessin atracat els lladres, pròpiament anomenats.

Un mes després, però, l’idil·li amb la meva alarma d’última generació va acabar molt malament. En mig de la nit em vaig despertar sobresaltat. Un estrany soroll a la cuina em va posar en guàrdia. Fent el mínim soroll em vaig dirigir fins el focus de l’enigmàtic so. Efectivament, era el que m’imaginava: un lladregot remenant a la cuina, i més concretament dins la nevera. Quina manera de començar un atracament, vaig pensar. Tindrà gana, em vaig dir mentre m’hi apropava i l’agafava d’imprevist pel coll i el reduïa a terra. Llastimosament, el tupper de les croquetes de la tia Maria va sortir disparat i es va trencar just al nostre costat. Malaguanyat menjar boníssim malmès. Això em va emprenyar encara més del que estava i d’una revolada li vaig arrencar el passamuntanyes. No em podia creure el que veia:

 

-No és el que sembla senyor Martínez!

-Com que no és el que sembla? Em prens per ximple?

-No, simplement estem provant l’efectivitat de l’alarma que li vam instal·lar...

-Ah sí, doncs ara provarem l’efectivitat del meu puny...

 

[ESP]

 

Realmente estaba muy acojonado. No es fácil  vivir tranquilo en una casa situada en una urbanización que quieren tanto los cacos como para visitarla día sí y día también. Tampoco ayudó a relajarme saber que mi vecino se había encontrado el chalé desmantelado al regresar de sus vacaciones a Río de Janeiro.

Decidido por fin a tomar medidas serias, llamé a la sede de SEGUR-ATRACK, una empresa de seguridad que estaba proliferando por la zona después de que sus agentes no pararan de visitarnos y ponernos el miedo en el cuerpo de un modo pornográfico. A los diez minutos ya tenía un chico joven y espigado en la puerta de mi casa con una gran caja de cartón bajo el brazo.

No había pasado ni una hora que ya me habían instalado la alarma con todas las novedades del sector: humo invisibilizador, nieve, niebla, granizada, cámaras de última generación con reconocimiento facial de idiotas peligrosos, rayo paralizador y desintegrador, etc. Sólo faltaba la música del último disco de Rosamía (“CochePapi”) para exterminar totalmente a los atracadores (suicidados o atropellados).

La primera noche con alarma dormí tranquilo, aunque cuando pensaba en lo que me habían cobrado los amigos de SEGUR-ATRACK y las cuotas mensuales se me quitaba un poco el sueño: quizás mejor que me hubieran atracado los ladrones, propiamente dichos.

Un mes después, sin embargo, el romance con mi alarma de última generación acabó muy mal. En medio de la noche me desperté sobresaltado. Un extraño ruido en la cocina me puso en guardia. Haciendo el mínimo ruido me dirigí hasta el foco del enigmático sonido. Efectivamente, era lo que me imaginaba: un ladronzuelo revoloteando por la cocina, y más concretamente dentro de la nevera. Qué forma más rara de empezar un atraco, pensé. Tendrá hambre, me dije mientras me acercaba y lo agarraba de imprevisto por el cuello y lo reducía en el suelo. Lamentablemente, el tupper de las croquetas de la tía María salió disparado y se rompió en mil pedazos justo a nuestro lado. Triste final para tan selecta vianda. Esto me cabreó aún más de lo que estaba y con un movimiento veloz le arranqué el pasamontañas. No podía creer lo que veía:

 

-¡No es lo que parece señor Martínez!

-¿Cómo que no es lo que parece? ¿Me tomas por tonto?

-No, simplemente estamos probando la efectividad de la alarma que le...

-Ah sí, pues ahora probaremos la efectividad de mi puño en tu cara.


 


 

 Josep Maria Palaus Planes (2022)


JMP a AMAZON

Comentarios