19. LA BELLESA DEL QUADRE / 19. LA BELLEZA DEL CUADRO

 

[CAT]


Si algun lloc, en aquest cas virtual, té fama  de no ser el que aparenta és internet, i concretament les xarxes socials. Molts dels que hi “habiten”, en major o menor mesura, presenten davant la pantalla la imatge que els  convé d’un mateix, molt sovint bastant distorsionada i allunyada de la realitat. Pobres fent de rics, lletjos passant per guapos, delinqüents exercint de la reencarnació de la mare Teresa de Calcuta, vells rejovenits miraculosament...

No feia massa temps que m’havia incorporat  a la segurament més famosa de les xarxes socials amb la simple intenció de conèixer gent i potser fins fer alguna amistat, tot i que ja m’havien advertit que no hi posés massa en joc els sentiments perquè molt sovint tot és simplement teatre i del dolent. Segurament l’advertència més escoltada de la boca de les meves amigues, tanmateix, passava per anar amb molt de compte amb els llops vestits de corder. “Tranquil·les, amigues, que sóc seguidora de Crims a la Xarxa”  els deia sempre entre grans  riallades contagioses.

Amb aquestes premisses clares vaig establir relacions de divers grau. Una de les amistats més profundes va arribar de la mà d’un pastor d’ovelles de Bescaran, a l’Alt Urgell. Tenia una personalitat increïble i una saviesa arrelada a la terra que m’enamorava. I dic “enamorava” conscient que la paraula vol dir exactament el que vol dir: vaig acabar bogeta per ell. Us ho podeu creure? Una noia de vint-i-cinc anys d’un barri popular de Barcelona enamorada d’un pastor d’ovelles de seixanta del Pirineu? Una bogeria, ho reconec.

Però l’amor és una bèstia insaciable que no en té mai prou amb el que se li dóna. Ben aviat el tracte a través de la pantalla se’ns va fer curt, almenys a mi. Li insistia i li insistia que ens havíem de conèixer en persona, però l’home, potser per vergonya donada la seva edat i la seva condició tan humil, sempre em deia el mateix: “Ja sóc massa vell jo per sortir amb criatures”. Unes paraules que m’ofenien una mica donat que jo ja em considerava una dona feta i dreta.

Finalment vaig donar un pas decidit i em vaig presentar a La Seu d’Urgell sense avís previ. Vaig fer bé? Jutgeu vosaltres mateixos. Sempre em parlava que el dimarts, dia de mercat, baixava del poble per comprar i trobar-se amb vells amics i “arreglar el món” a un popular cafè del Passeig de la Seu. Cap allà vaig anar sense encomanar-me ni a Déu ni a diable. Dins hi vaig trobar gent de totes les edats, alguns de la quinta del Joan, el meu singular estimat. Com que no el vaig reconèixer entre ells vaig preguntar-li al barman pel “Joan de Bescaran”, com era conegut, i em va dir que estava a punt d’arribar.

Minuts més tard, l’encarregat del local em va fer signes amb la mà mentre pronunciava un “ja el tens aquí” que vaig rebre absolutament descol·locada. Per què? Doncs perquè el suposat pastor de seixanta anys ni tenia l’edat que deia ni tenia cap pinta de pastor.

 

-Carme, ets tu? Què fas aquí. No m’has avisat que venies...

-Bé, ja veig que m’has enganyat com has volgut.

-No pretenia enganyar-te, simplement volia que em volguessin per com era i no pel meu físic jove i atractiu o pel meu èxit com a artista, en realitat sóc pintor.

-Caram, ja es veu que no tens iaia! Tot són paraules buides. Jo m’havia enamorat d’una persona que no existeix.  M’has enganyat vilment. És molt dur. Tot i això, gràcies per aquesta amistat “fingida” meravellosa que avui s’acaba aquí.

 

I vaig marxar corrent entre plors de  desesperació mentre bloquejava el Joan de la xarxa social amb un tremolor a les mans que no m’ho va posar fàcil. La tornada a Barcelona va ser dura, però tenia de passar pàgina ràpidament, o almenys intentar-ho.  Va ser senzill? No! Sobretot quan mesos després, mirant un programa cultural, em vaig quedar atònita davant la pantalla. Mostraven l’exposició d’un famós pintor de l’Alt Urgell. Era el Joan i estava guapíssim! El vaig reconèixer mentre l’entrevistaven davant d’un dels seus quadres.

 

-I aquesta bellesa del quadre?

-Un amor fugaç que mai no he pogut oblidar. Se’n va anar i jo la vaig pintar per tenir-la sempre amb mi. El quadre no es ven. No té preu per a mi. Me l’emporto a totes les exposicions i allà on vaig. Em dona sort i em fa feliç mirar-la, tot i que és un sentiment agredolç perquè mai més la veuré en persona.

 

Vaig començar a plorar com una desesperada. Aquell jove pintor extraordinari no m’havia oblidat i m’estimava. M’havia dedicat un quadre i m’havia pintat més guapa del que sóc! Tot això mereixia un retrobament i una vida feliç junts. No creieu? Doncs així va ser.

 

[ESP]


 

Si algún sitio, en este caso virtual, tiene fama de no ser lo que aparenta es sin duda internet, y concretamente las redes sociales. Muchos de los que “moran” en ellas, en mayor o menor medida, presentan ante la pantalla la imagen que les conviene de uno mismo, muy  a menudo bastante distorsionada y alejada de la realidad. Pobres haciendo de ricos, feos pasando por guapos, delincuentes ejerciendo de la reencarnación de la madre Teresa de Calcuta, viejos rejuvenecidos milagrosamente...

No hacía demasiado tiempo que me había incorporado a la seguramente más famosa de las redes sociales con la simple intención de conocer gente y quizás hasta incluso hacer alguna amistad, aunque ya me habían advertido de que no pusiera demasiado en juego los sentimientos porque muy a menudo todo es simplemente teatro y del malo. Seguramente la advertencia más escuchada de la boca de mis amigas, sin embargo, pasaba por ir con mucho cuidado con los lobos vestidos de cordero. “Tranquilas, amigas, que soy seguidora de Crímenes en la Red” les decía siempre entre grandes carcajadas contagiosas.

Con estas premisas claras establecí relaciones de diverso grado. Una de las amistades más profundas llegó de la mano de un pastor de ovejas de Bescarán, en el Alt Urgell. Tenía una personalidad increíble y una sabiduría arraigada en la tierra que me enamoraba. Y digo “enamoraba” consciente de que la palabra significa exactamente lo que quiere decir: terminé loca por él. ¿Se lo pueden creer? ¿Una chica de veinticinco años de un barrio popular de Barcelona enamorada de un pastor de ovejas de sesenta del Pirineo? Una locura, lo reconozco.

Pero el amor es una bestia insaciable que nunca tiene suficiente con lo que se le da. En poco tiempo, el trato a través de la pantalla nos supo a poco, al menos a mí. Le insistía y le insistía en que debíamos conocernos en persona, pero el hombre, quizá por vergüenza dada su edad y su condición tan humilde, siempre me decía lo mismo: “Ya soy demasiado viejo yo para salir con niñas”. Unas palabras que me ofendían un poco dado que yo ya me consideraba una mujer hecha y derecha.

Finalmente di un paso decidido y me presenté en La Seu d'Urgell sin previo aviso. ¿Hice bien? Juzguen ustedes mismos. Siempre me contaba que el martes, día del mercado en la localidad, bajaba del pueblo para comprar y encontrarse con viejos amigos y “arreglar el mundo” en un popular café del Paseo de la Seu. Hacia allí fui sin encomendarme ni a Dios ni al diablo. Dentro del local encontré a gente de todas las edades, algunos de la quinta de Juan, mi singular amado. Como no lo reconocí entre ellos le pregunté al barman por “Juan de Bescarán”, como era conocido, y me dijo que estaba a punto de llegar.

Minutos más tarde, el encargado del local me hizo señas con la mano mientras pronunciaba un “ya lo tienes aquí” que recibí absolutamente descolocada. ¿Por qué? Pues porque el supuesto pastor de sesenta años ni tenía la edad que decía ni tenía ninguna pinta de pastor.

 

-Carmen, ¿eres tú? Qué haces aquí. No me has avisado de que venías...

-Bueno, ya veo que me has engañado como te ha dado la gana.

-No pretendía engañarte, simplemente quería que me quisieran por cómo era y no por mi físico joven y atractivo o por mi éxito como artista. En realidad soy pintor.

-¡Caramba, ya se ve que no tienes abuela! Todo son palabras vacías. Yo me había enamorado de una persona que no existe. Me has engañado vilmente. Es muy duro. Sin embargo, gracias por esta amistad “fingida” maravillosa que hoy acaba aquí.

 

Y me fui corriendo entre llantos de desesperación mientras bloqueaba a Juan de la red social con un temblor en las manos que no me lo puso fácil. La vuelta a Barcelona fue dura, pero tenía que pasar página rápidamente, o al menos intentarlo. ¿Fue sencillo? ¡No! Sobre todo cuando meses después, mirando un programa cultural, me quedé atónita frente a la pantalla. Mostraban la exposición de un famoso pintor del Alt Urgell. ¡Era Juan y estaba guapísimo! Lo reconocí mientras le entrevistaban delante de uno de sus cuadros.

 

-¿Y esa belleza del cuadro?

-Un amor fugaz que nunca he podido olvidar. Se fue y yo la pinté para tenerla siempre conmigo. El cuadro no se vende. No tiene precio para mí. Me lo llevo a todas las exposiciones y allá donde voy. Me da suerte y me hace feliz mirarla, aunque es un sentimiento agridulce porque nunca más la veré en persona.

 

Empecé a llorar como una descosida. Aquel joven pintor extraordinario no me había olvidado y me amaba. ¡Me había dedicado un cuadro y me había pintado más guapa de lo que era! Todo esto merecía un reencuentro y una vida feliz juntos. ¿No creéis? Pues así fue.




 

 Josep Maria Palaus Planes (2022)


JMP a AMAZON

Comentarios

Publicar un comentario