El meu gat siamès Tet havia canviat. El seu
comportament s’allunyava molt del que era habitual en ell. De ser juganer i
trapella a passar-se el dia al sofà amb posat trist i comportament displicent
envers la meva filla i jo mateixa. El moix aquell que si em distreia ja havia
passat la porta, i després estàvem força dies sense veure’l, no tenia res a
veure amb el nou Tet. No feia massa
temps, per exemple, la meva filla petita se l’havia trobat fent el perdulari per
un parc amb un gos juganer corrent darrere i l’havia tornat a casa entre
esbufecs del pobret. Fins havia perdut el collaret amb el picarol. Ara, encara
que deixés la porta de bat a bat i l’empenyés no es movia del sofà entre somnis
plaents. Es passava el dia jaient i menjant, bàsicament. De fet començava a
tenir panxeta i tot. Què li passava al nostre Tet? Semblava un gat deprimit i
sense il·lusió de viure.
La preocupació va arribar a tal punt que
finalment vàrem anar al veterinari a explicar-li el cas. L’home, molt seriós, va
remenar el gat sense articular paraula durant una estona. Finalment va agafar
el telèfon i se’n va anar a parlar a la sala de cures, després de tancar la
porta. Em va semblar molt estrany tant de secretisme. Potser necessitava el consell
d’un altre professional davant d’un cas complicat i li feia vergonya quedar com
un inepte? “Deu ser un pacient molt
difícil d’aclarir, el meu Tet” em vaig dir mentre alguna llagrimeta
intentava obrir-se pas pels meus ulls fixats en el pobret animal trist.
Quan va tornar de parlar per telèfon, el senyor
veterinari em va deixar anar una notícia que em va afectar profundament.
- No hi ha res
a fer amb aquest gat. No li queda massa temps de vida.
-Com? Per què?
Quin mal té el pobret?
-Té un mal
incurable: la vellesa! No té massa ànsia de viure ja.
-La vellesa?
Sí no arriba a cinc anys. Està a la flor de la vida. Quina mena de veterinari és
vostè?
En mig d’una indignació creixent, barrejada
d’un cert sentiment d’impotència, vaig sentir que trucaven a la porta de la
consulta. Les paraules del veterinari em van tornar a sorprendre.
-Ara ho
aclarirem tot.
I abans que acabés la frase es va presentar a
la consulta una dona de mitjana edat amb un gat siamès als braços. L’animal
quan em va veure va començar a forcejar per abandonar la protecció de la dona i
se’m va apropar ràpidament fins que va iniciar un alegre ball al meu entorn,
amb fortes fregades a les meves cames incloses, a part de roncs sense aturador.
-Qui és aquest
gat tant eixerit?
-No el
reconeix? És el Tet, el seu gat, es clar! No s’ha
fixat en el collaret, posa Tet, no?
-El Tet, no pot ser! Sí està aquí al meu
costat. L’he portat jo de casa...
-El seu gat va ser recollit no fa gaire per una
protectora del poble. He pensat de seguit que era el seu, perquè el que m’ha
portat vostè es diu Ximi, té vint anys i és d’una clienta nostra, que segur que
tindrà una gran alegria quan el vegi. El
va perdre en un parc i estava
desesperada, la pobra. Se l’estima com un fill curtet!
-La curteta sóc jo, però una curteta feliç!
Ⓒ Josep Maria Palaus Planes (2022)
Comentarios
Publicar un comentario