4. L’ALEGRIA DE MORIR / 4. LA ALEGRÍA DE MORIR

 

[CAT]

Vaig veure la seva esquela penjada al carrer i vaig sentir d’immediat una enorme emoció. No m’ho podia creure. Era el meu dia de sort; no en tenia cap dubte. Bé, no sóc un home tan insensible com es pot desprendre del que acabo d’escriure. No li desitjava cap desgràcia al finat, però ja que havia abandonat aquesta vall de llàgrimes s’havia de celebrar que per fi ja no patia de res i alguna cosa més... Vaig convidar a una ronda a tots els meus amics del bar.  No em sabia greu gastar uns poquets euros ja que amb la mort del meu amic Joan Garcia me n’havia estalviat uns quants milers. Per què? Doncs perquè li devia ni més ni menys que 6000€. Afortunadament ja no calia retornar-los-hi. Em sentia eufòric davant d’aquell meravellós regal del destí.

Vaig assistir a l’acte funerari mostrant el més gran dels respectes i condol per la vídua i la família. Gent que no coneixia de res  però que vaig trobar realment afligida. No se li sabia cap mal important però, pel que vaig descobrir al funeral, si una activitat perillosa que va acabar amb la seva vida: l’escalada. Em va sorprendre que es dediqués a pujar pel dret muntanyes amb el gran panxot que lluïa, però tots tenim cops amagats i el seu va ser definitiu.

Pocs dies després, encara amb l’alegria de la lucrativa pèrdua del Joan ben present, em trobava amb uns col·legues com de costum al bar, quan inesperadament algú em va donar un fort cop al clatell. La sorpresa del mastegot no va ser res comparat amb l’impacte de la visió de l’autor. No me’n sabia avenir. Era ni més ni menys que el mort.  Bé, semblava viu, però jo el creia mort.

 

-Què, em pagaràs algun dia el deute?

-Però tu no estaves mort i ben enterrat?

-Ah, que em volies matar, eh canalla!

-Si vaig anar al teu enterro i tot...

-Com no em paguis d’una vegada hi haurà un enterro aviat i em pixaré sobre la teva tomba.

 

No sabia si havia tornat del més enllà per cobrar el deute o tanta cervesa m’havia acabat de cremar les poques neurones que em quedaven. Finalment no va ser la primera, però potser sí que hi va tenir a veure la segona. I és que, malauradament, m’havia equivocat de mort a causa d’una desafortunada confusió d’identitat i vaig haver de pagar-ne les conseqüències. Mai millor dit!

 

[ESP] 

Vi su esquela colgada en la calle y sentí de inmediato una enorme emoción. No podía creérmelo. Era mi día de suerte; no tenía ninguna duda. Bien, no soy un hombre tan insensible como se puede desprender de lo que acabo de escribir. No le deseaba ninguna desgracia al finado, pero ya que había abandonado este valle de lágrimas debía celebrarse que por fin ya no sufría los sinsabores de la vida,  y algo más... Invité a una ronda a todos mis amigos del bar. No me dolía gastar unos pocos euros ya que con la muerte de mi amigo Juan García me había ahorrado unos cuantos miles. ¿Por qué? Pues porque le debía nada menos que 6000€. Afortunadamente ya no tenía que devolvérselos. Me sentía eufórico frente a aquel maravilloso regalo del destino.

Asistí al acto funerario mostrando el mayor de los respetos y duelo ante la viuda y su familia. No se le conocía ninguna enfermedad importante pero, por lo que descubrí en el funeral, sí una actividad peligrosa que acabó con su vida: la escalada. Me sorprendió que se dedicara a subir temerariamente montañas con la gran barriga que lucía, pero todos tenemos secretos bien guardados y este sin duda era impactante, nunca mejor dicho.

Pocos días después, aún con la alegría de la lucrativa pérdida de Juan muy presente, me encontraba con unos colegas como de costumbre en el bar, cuando inesperadamente alguien me dio una fuerte colleja. La sorpresa del inesperado golpe no fue nada comparado con el impacto de la visión del autor. No me lo podía creer. Se trataba nada más y nada menos que del muerto. Bien, parecía vivo, pero yo le creía en el otro barrio.

 

-¿Qué, me pagarás algún día la deuda?

-¿Pero tú no estabas muerto y enterrado?

-Ah, que querías matarme, ¡eh hijo de la gran puta!

-Si fui a tu entierro...

-Como no me pagues de una vez habrá un entierro pronto y con gran gusto me mearé sobre tu tumba.

 

No sabía si había vuelto del más allá para cobrar la deuda o tanta cerveza me había acabado de quemar las pocas neuronas que me quedaban. Finalmente no fue la primera, pero quizás sí tuvo que ver la segunda. Y es que, desgraciadamente, me había equivocado de muerto a causa de una desafortunada confusión de identidad y tuve que pagar las duras consecuencias. ¡Nunca mejor dicho!


Josep Maria Palaus Planes (2022)



[foto JMP: Cementiri Modernista de Canet de Mar]


JMP a AMAZON


Comentarios