5. LA PROVA D’ADN / 5. LA PRUEBA DE ADN

 

[CAT]

Què hi ha més bonic que assistir al naixement del teu propi fill? Res. El problema apareix quan l’alegria es transforma en malestar davant d’un dubte que no et deixa viure: és meu realment aquest fill? Una terrible incertesa que t’arruïna uns moments que haurien de ser de felicitat absoluta. Sé del que parlo.

Passades les primeres setmanes del nostre recent nascut, vaig començar a dubtar de la meva paternitat en veure que el nen lluïa uns bonics ulls blaus i un pèl ros com l’or. “A qui s’assembla el nen?” era la pregunta recorrent  de les iaies desvagades que havia de suportar ara i adés i que sempre tenia la mateixa resposta: “a mi segur que no, i a la seva mare menys”. Efectivament, ni nosaltres ni cap familiar tenia cap semblança amb l’Eric, el “nostre” fill. Tots nosaltres bruns de la terra ferma a més no poder i la meva dona, d’origen andalús, una morenassa  de Cadis espectacular.  

La terrible incertesa que no m’abandonava ni de dia ni de nit em va empènyer a prendre una decisió dolorosa, però necessària: Que la ciència determinés si els meus dubtes eren fundats. Estava disposat a acceptar els resultats, fossin els que fossin i encara que, dramàticament, representés el final del nostre, fins aleshores, exemplar  i meravellós matrimoni.

Finalment, passades unes setmanes vaig tenir davant meu el sobre amb els resultats de la prova d’ADN. Tot el meu cos tremolava davant un moment que podia ser decisiu per a la meva vida i també per a la del nen i la meva dona. Simplement amb una breu llambregada al paper ho vaig tenir clar: la criatura indefensa que havia mirat amb una barreja de tendresa i de recel no era meva. Tot el meu món es va esfondrar sota els meus peus.

Amb els tràgics resultats a la mà vaig arribar a casa decidit a prendre  solucions dràstiques. Abans d’obrir la boca, però, la meva dona, molt exaltada, va cridar el meu nom i em va comunicar entre plors una notícia que em va deixar més bocabadat encara que la novetat que acabava de descobrir.

 

-Manel, no t’ho creuràs però m’acaben de trucar de l’Hospital per dir-me que l’Eric no és el nostre fill. Es van confondre i ens van donar el fill d’uns finlandesos. Quin desastre!

-No és fill nostre? De cap dels dos? Viscaaaaaaa!

 

La meva dona no podia entendre res. Em va mirar com si mirés un boig. Sobretot quan va veure estupefacta com em menjava, literalment, l’informe d’ADN


[ESP]

 

¿Qué hay más bonito que asistir al nacimiento de tu propio hijo? Nada. El problema aparece cuando la alegría se transforma en malestar ante una duda que no te deja vivir: ¿es realmente mío este niño? Una terrible incertidumbre que te arruina unos momentos que deberían ser de absoluta felicidad. Sé de lo que hablo.

Pasadas las primeras semanas de nuestro recién nacido, empecé a dudar de mi paternidad al ver que el niño lucía unos bonitos ojos azules y un pelo rubio como el oro. "¿A quién se parece el niño?" era la pregunta recurrente de las abuelas aburridas que debía soportar a todas horas y que siempre tenía la misma respuesta: “a mí seguro que no, y a su madre menos”. Efectivamente, ni nosotros ni ningún familiar tenía ninguna semejanza con Eric, “nuestro” hijo. Todos nosotros de tez morena y mi mujer, de origen andaluz, una morenaza de Cádiz espectacular.

La terrible incertidumbre que no me abandonaba ni de noche ni de día me empujó a tomar una decisión dolorosa, pero necesaria: Que la ciencia determinara si mis dudas eran fundadas. Estaba dispuesto a aceptar los resultados, fueran los que fueran y aunque, dramáticamente, representara el fin de nuestro, hasta entonces, ejemplar y maravilloso matrimonio.

Por último, pasadas unas semanas tuve delante de mí el sobre con los resultados de la prueba de ADN. Todo mi cuerpo zozobraba ante un momento que podía ser decisivo para mi vida y también para la del niño y mi esposa. Simplemente con una breve ojeada al papel lo tuve claro: la criatura indefensa que había mirado con una mezcla de ternura y de recelo no era mía. Todo mi mundo se derrumbó bajo mis pies.

Con los trágicos resultados en la mano llegué a casa decidido a tomar medidas drásticas. Antes de abrir la boca, sin embargo, mi mujer, muy exaltada, pronunció mi nombre y me comunicó entre llantos una noticia que me dejó más boquiabierto aún que la novedad que acababa de descubrir.

 

-Manuel, no te lo creerás pero me acaban de llamar del Hospital para decirme que Eric no es nuestro hijo. Se confundieron y nos dieron el hijo de unos finlandeses. ¡Qué desastre!

-¿No es hijo nuestro? ¿De ninguno de los dos? ¡Vivaaaaaaa!

 

Mi esposa, claro, era incapaz de entender mi actitud. Me miró como si mirara un loco. Sobre todo cuando vio estupefacta cómo me comía, literalmente, el informe de ADN




JMP a AMAZON

 Josep Maria Palaus Planes (2022)

Comentarios