6. INJUSTÍCIA, SORT I LLIBERTAT / 6. INJUSTICIA, SUERTE Y LIBERTAD

 [CAT]


Passar anys tancat en una garjola és segurament una de les experiències més dures que hom pot afrontar en la seva vida. Si entrar a la presó per la realització d’un delicte ja és dur, més complicat d’afrontar-ho és quan sents que la teva reclusió és absolutament injusta. I, si a sobre, el dol de perdre una esposa estimada s’ha de passar entre sumaríssims interrogatoris, escarni públic i cruels judicis amb sentència fora de lloc, el còctel indigest i pertorbador està servit.

El malson inacabable va començar quan una tarda, a l’arribar de treballar, vaig trobar la meva dona morta al sofà del menjador amb clars signes de violència, també sexual. És veritat que sovint discutíem i que la policia s’havia presentat més d’un cop avisada pels veïns. El nostre fort geni ens jugava males passades i ens embrancàvem en disputes inacabables que derivaven més d’un cop en violència per les dues parts. Aquest fet inapel·lable va jugar en contra meu i encara no sé com vaig acabar acusat i condemnat per la seva mort. El desconsol i la frustració van ser totals.

Quinze anys de reclusió per endavant em van semblar una llosa molt dura que difícilment podria suportar.  Vaig intentar més d’un cop de treure’m la vida de les formes més rocambolesques, sempre sense èxit. El darrer cop hauria estat definitiu si no m’hagués salvat la vida en el darrer moment un altre reclús. Vaig intentar ofegar-me provocant-me un ennuec amb una mandonguilla. No li ho recomano ni al suïcida més recalcitrant i obtús.

Les següent setmanes van ser un xic més plàcides. L’”amic” que m’havia salvat la vida va ser fonamental per afrontar unes jornades tedioses i monòtones sense fi. Mai li vaig preguntar perquè estava tancat en aquell infern, però un dia es va obrir completament i em va explicar mil i una històries escabroses a més no poder. Certament era un home sanguinari malgrat el seu aspecte de bon jan. Una de les històries em va exacerbar fins a límits bíblics. Es vantava que un altre estava pagant la culpa del terrible acte que ell havia comès sobre una dona. No podia creure el que sentia. Tenia davant meu l’assassí confés de la meva esposa. Vaig sentir un irrefrenable desig d’escanyar-lo, tanmateix jo no era un assassí malgrat el que tothom pensava. A més, paradoxalment, aquell home malvat que m’havia salvat la vida un cop ara podia tornar a fer-ho, donat que per a mi estar reclòs era pitjor que estar mort.  A partir de la seva confessió vaig aconseguir que es reobrís el meu cas i que, no sense una nova i feixuga investigació, finalment es fes justícia. 

 

[ESP]

 

Pasar años encerrado en el trullo es seguramente una de las experiencias más duras que se puede afrontar en una vida. Si entrar en prisión por la comisión de un delito ya es duro, más complicado de afrontarlo es cuando sientes que tu reclusión es absolutamente injusta. Y, si encima, el duelo de perder a una esposa querida se pasa entre sumarísimos interrogatorios, escarnio público y crueles juicios con sentencia fuera de lugar, el cóctel indigesto y perturbador está servido.

La pesadilla inacabable empezó cuando una tarde, al llegar de trabajar, encontré a mi mujer muerta en el sofá del comedor con claros signos de violencia, también sexual. Es verdad que a menudo discutíamos y que la policía se había presentado en casa en  más de una ocasión avisada por los vecinos. Nuestro genio fuerte nos jugaba malas pasadas y nos enzarzábamos en disputas interminables que derivaban más de una vez en violencia por ambas partes. Este hecho inapelable jugó en mi contra y aún no sé cómo acabé acusado y condenado por su muerte. El desconsuelo y la frustración fueron totales.

Quince años de condena me parecieron una losa muy pesada que difícilmente podría soportar. Intenté en más de una ocasión quitarme la vida de las formas más rocambolescas, siempre sin éxito. La última vez estuvo a punto de ser definitiva si no me hubiera salvado la vida en el último momento otro recluso. Intenté ahogarme provocándome un atragantamiento con una albóndiga. No se lo recomiendo ni al suicida más recalcitrante y obtuso.

Las siguientes semanas fueron algo más plácidas. El “amigo” que me había salvado la vida fue fundamental para afrontar unas jornadas tediosas y monótonas sin fin. Nunca le pregunté por qué estaba encerrado en ese infierno, pero un día se abrió completamente y me contó mil y una historias escabrosas a cual peor. Ciertamente era un hombre sanguinario a pesar de su aspecto bonachón. Una de las historias me exacerbó hasta límites bíblicos. Se jactaba de que otro estaba pagando la culpa del terrible acto que él había cometido sobre una mujer. No podía creer lo que estaba oyendo. Tenía ante mí al asesino confeso de mi esposa. Sentí un irrefrenable deseo de estrangularlo, sin embargo yo no era un asesino a pesar de lo que todo el mundo pensaba. Además, paradójicamente, aquel hombre malvado que me había salvado la vida una vez podía volver a hacerlo, dado que para mí estar recluido era peor que estar muerto. A partir de su confesión conseguí que se reabriera mi caso y que, no sin una nueva y pesada investigación, finalmente se hiciera justicia.





Josep Maria Palaus Planes (2022)


JMP a AMAZON

Comentarios