8. DINERS TACATS DE SANG / 8. DINERO MANCHADO DE SANGRE

 


[CAT]

Sóc plenament conscient que la història/aventura que vull contar-vos pot semblar increïble. Assumiré el risc amb totes les conseqüències i començaré per explicar que jo solet vaig resoldre un crim i gràcies a mi hi ha un home molt perillós i una pèrfida vidua negra entre reixes. És que sóc policia o investigador? Doncs no, sóc poeta. Prometo que el relat intentarà ser fidel als esdeveniments i que us l’explicaré  en prosa. Tothom tranquil!

Un assoleiat i càlid dia de maig em trobava assegut en un banc de la Plaça Catalunya de Barcelona. Per seguretat sanitària, en aquella terrible època de la Covid-19,  portava una gran mascareta que em cobria bona part de la cara. En plena lectura de l’Sport de paper (per veure si em venia la inspiració poètica) se’m va acostar una dona alta, prima i molt elegantment vestida. Darrere de la mascareta s’intuïa una gran bellesa i una joventut encara en plena vigència. Les seves paraules em van deixar perplex, però els seus actes encara em són  difícils d’entendre.

 

-Bon treball! Aquell gran cabró ja té el que es mereixia. Aquí té el que havíem pactat.

 

I acte seguit es va treure un sobre gruixut de la butxaca i me’l va posar sobre diari, just damunt la cara somrient del Laporta. Es va girar i se’n va anar per on havia vingut sense obrir boca. Jo, es clar, vaig donar una ràpida ullada al contingut del sobre i sí, ho haureu intuït,  estava farcit de bitllets. No els vaig comptar, ni ganes, perquè era clar que tot allò feia molta ferum a podrit. Si que vaig tenir la bona pensada d’agafar el mòbil i fotografiar àmpliament la persona que me l’havia entregat.

Vaig abandonar l’emblemàtic indret de la capital cames ajudeu-me. No se’m va passar per alt, però, que de seguit que vaig marxar un altre home es va seure al banc i també portava un diari Sport a la mà. Havia crescut l’afició pel Barça darrerament i tothom comprava diaris esportius de paper com bojos per delectar-se per la bona temporada de l’equip post-Messi? No seria el cas, sinó més aviat que la casualitat havia portat aquella dona a confondre’s de persona. També una certa semblança amb aquell individu i la mascareta explicarien de bon segur que el sobre anés a parar a mans equivocades.

A la comissaria dels Mossos de Ciutat Vella vaig explicar la increïble experiència viscuda. Vaig entregar el sobre i els vaig mostrar les fotos de la misteriosa dona. No van tardar a identificar-la com la viuda de l’empresari Josep Puig, recentment mort a trets al pàrquing de casa seva. No cal que us expliqui res més. Vaig ser ric a mans plenes durant uns minuts, però eren diners tacats de sang. Prefereixo ser pobre i poeta, que ve a ser el mateix.


[ESP]


Soy plenamente consciente de que la historia/aventura que quiero contaros puede parecer increíble. Asumiré el riesgo con todas las consecuencias y empezaré por explicar que yo solito resolví un crimen y gracias a mí hay un hombre muy peligroso y una pérfida viuda negra entre rejas. ¿Es que soy policía o detective? Pues no, soy poeta. Prometo que el relato intentará ser fiel a los acontecimientos y que lo contaré en prosa. ¡Todos tranquilos!

Un soleado y cálido día de mayo me encontraba sentado en un banco de la plaza Catalunya de Barcelona. Por seguridad sanitaria, en esa terrible época de la Covid-19, llevaba una gran mascarilla que me cubría buena parte del rostro. En plena lectura del diario deportivo Sport de papel (para ver si me llegaba la inspiración poética a través de sus páginas) se me acercó una mujer alta, delgada y muy elegantemente vestida. Detrás de la mascarilla se intuía una gran belleza y una juventud todavía en plena vigencia. Sus palabras me dejaron perplejo, pero sus actos todavía me resultan difíciles de entender.

 

-¡Buen trabajo! Aquel gran cabrón ya tiene su merecido. Aquí está lo que habíamos pactado.

 

Y acto seguido se quitó un gran sobre del bolso y me lo puso sobre el diario, justo sobre la cara sonriente del presidente del Barça, Laporta. Se dio la vuelta y se fue por donde había venido sin decir nada más. Yo, claro, di un rápido vistazo al contenido del sobre y sí, lo habéis intuido, estaba lleno de billetes. No los conté, ni ganas, porque estaba claro que todo aquello olía muy mal. A pesar de la tensión del momento, tuve la sangre fría de coger el móvil y fotografiar ampliamente a la persona que me lo había entregado.

Abandoné el emblemático lugar de la capital a toda velocidad. Sin embargo, aún tuve tiempo de ver que en el preciso momento de levantarme otro hombre ocupaba sospechosamente mi lugar en el banco. Éste también llevaba un diario deportivo como el mío  en la mano. ¿Había crecido la afición por el Barça últimamente y todo el mundo compraba diarios deportivos de papel como locos para deleitarse con la buena temporada del equipo post-Messi? No sería el caso, seguramente, sino que más bien el azar de mi presencia allí había llevado a esa mujer a confundirse de persona. Estaba claro que el diario formaba parte de la señal para identificar al individuo que debía recibir el dinero. También ayudó a la confusión un seguro parecido mío con aquel personaje inquietante, más allá de que la mascarilla me escondía buena parte del rostro.

En la comisaría de los Mossos de Ciutat Vella conté la increíble experiencia vivida. Entregué el sobre y les mostré las fotos de la misteriosa mujer. No tardaron en identificarla como la viuda del empresario José Puig, recientemente fallecido a tiros en el parking de su casa. No hace falta que os cuente nada más. Fui rico por unos instantes, pero era dinero manchado de sangre. Prefiero ser pobre y poeta, que viene a ser lo mismo.






Josep Maria Palaus Planes (2022)


JMP a AMAZON

Comentarios