Portava justament vint-i-cinc anys de casada i
amb el mateix home! No m’ho podia ni creure. Que quedi entre nosaltres: el meu
marit era un sòmines. Molt encantat i bastant curtet, però bona persona, a
estones. I pensar que vaig estar a punt de deixar-lo a última hora a l’altar per
un que ha fet carrera exitosa en el món de l’hosteleria. Estava boget del tot
per mi. En el darrer moment no sé que em va passar al cap de greu i em vaig
decidir per aquest pobre desgraciat. Vint-i-cinc anys que podria haver passat navegant en un enorme iot, conduint un bmw
descapotable i vivint com una reina en el seu palau, però en canvi l´únic que
pilotava era una aspiradora, el més semblant a un iot que tenia a prop era la
lavadora i vivia en un cinquè sense ascensor caient-se a trossos. Quina
desgràcia de vida!
Teníem previst celebrar modestament, quin
remei, el nostre vint-i-cinquè aniversari de boda amb parents i amics en un
“conegut i prestigiós” xiringuito de la platja de Canet de Mar. El Lluís, el
meu marit el va triar perquè era amic de l’amo i li va prometre un bon preu. El
meu home sempre mirava la pesseta, o el cèntim d’Euro, això sí que ho tenia.
Tot i que potser a vegades es passava, tot s’ha de dir.
Finalment va arribar el dia de la celebració. Em
vaig posar ben mudada, com un bon
xiringuito de categoria mereix, i cap a la platja falta gent. L’arribada al
lloc del convit, però, no va ser com m’esperava. A les portes del rústic local
de la platja es trobaven dempeus la majoria dels convidats amb posat impacient
i fins neguitós, entre ells la meva filla, que se’m va apropar amb cara de
preocupació i em va deixar anar una notícia que em va gelar la sang.
-He parlat amb
l’encarregat per veure on ens posàvem i diu que no hi ha lloc, que està tot fins
els topalls, com correspon a un diumenge de ple agost...
-Què? Com?
Però si el papà ho va reservar per avui. On és ton pare?
-Al bar de la
cantonada fent les primeres cerveses del dia i tontejant amb la cambrera.
No m’ho podia creure. El vaig anar a buscar i
el vaig arrossegar fins al xiringuito de males maneres, ho reconec. Quan va
sortir de parlar amb el seu “amic” em va deixar sense paraules, o gairebé.
-Ja em
perdonaràs, Raquel, amor meu, però resulta que li vaig dir malament el dia. Una
lamentable confusió. Tenim taula reservada per a la setmana que ve. Tampoc
falta tant!
-Ets un
imbècil de categoria, Lluís! I ara què fem amb tots els convidats, dir-los que
se’n vagin a casa i que tornin la setmana que ve? Et sembla presentable?
-Podem anar al
Kebab de la cantonada...
-Sí, home sí,
a celebrar una data tan important menjant un Kebab drets... Estic fins al cap
de munt de tu! M’havia d’haver casat amb l’Antonio, l’empresari, i ara ho
estaria celebrant al Carib, en algun dels seus hotels de luxe. Sóc una
desgraciada. N’estic tipa de tu! Hem acabat!
-Què?
-El que sents!
Me’n vaig a dinar al seu meravellós i exclusiu Restaurant Modernista. És una
joia, com ell... A veure si encara se’n recorda de mi. Tu ja t’apanyaràs amb
els convidats. Te’ls emportes al Kebab si vols. A mi ja m’has vist prou!
I vaig marxar sense mirar enrere. No es podia
queixar, li havia regalat vint-i-cinc anys de la meva vida i havia renunciat a
molt per ell. A la porta del restaurant em va rebre, casualment, un somrient
Antonio. El dinar va ser únic i irrepetible, com els anys següents. Rectificar
és de savis, encara que pugui semblar tard.
Ⓒ Josep Maria Palaus Planes (2022)
Comentarios
Publicar un comentario