Heu passat terror algun cop al bosc? Sols,
enmig del nores, sense ningú prop que us pugui ajudar davant d’un perill que s’intueix
greu i imminent. No parlo de perdre’s i no trobar el camí de tornada; em
refereixo a sentir que la mort és a prop, que uns criminals et poden fer mal i
que mai més es cantarà de tu ni gall ni gallina.
Un dia que s’imaginava plaent i divertit, va començar, per contra, tort i va seguir un
camí absolutament fora de guió. A les cinc del matí, em va trucar el meu
col·lega d’excursió per dir-me que no es trobava bé i que no podia venir a
caminar amb mi al Montseny. Davant d’aquest gran contratemps només tenia dues opcions
de solució: oblidar-me de l’excursió i tornar-me’n al llit o fer-la jo sol, amb
el risc que això suposava. Finalment la meva gana de muntanya i natura es va
imposar per davant de recances peregrines.
Quan ja portava bona estona caminant, la pau i
l’alegria que hom sent en mig de la natura es va convertir en neguit i
malestar. No havia estat mai en aquella part de la muntanya i no sé com vaig
anar a parar prop d’una vella construcció, que potser algun dia havia estat una
cabanya de pastors i que ara clarament havia estat okupada per algú o alguns. Just
quan anava a girar per tornar per on havia vingut, em va semblar sentir un fort crit que arribava
del seu interior. D’immediat un contundent calfred va recórrer el meu cos ja
que aquell so pertorbador, lluny d’apaivagar-se, anava en augment en la seva
freqüència i força.
Podia haver marxat corrents, sí, però la meva
consciència humana, encara vigent, em va paralitzar davant la construcció
mentre em banyava en un mar de dubtes sobre què havia de fer. Finalment, potser
aparentment de forma imprudent, vaig optar per apropar-me més a la casa. El
nivell d’estrès va arribar al màxim quan vaig descobrir un regueró de sang que
provenia del camí i s’endinsava dins la casa. “Això és més greu del que semblava”, em vaig dir mentre un gran
tremolor s’apropiava del meu cos fins a l’extrem que em va caure el mòbil de la
mà, just quan anava a trucar la policia, convençut que estava davant d’un greu
delicte que jo sol no podia aturar.
Quan intentava recordar el número d’urgències,
no sense certa dificultat per pensar, unes paraules que provenien de l’interior de la casa em van
acabar de glaçar la sang.
-L’haurem d’acabar
de matar Joan, collons! Ja ha patit
massa. Fes alguna cosa! Fot-li un cop al cap amb la pedra...
-Fes-ho tu, no
et fot!
Finalment, davant l’evidència clara que s’estava a punt de cometre un assassinat, em
vaig allunyar de la casa i vaig parlar amb emergències. El problema va ser
indicar on ens trobàvem. Ho vaig fer com vaig poder. Era més que clar que la
policia tardaria un munt de temps i que mentrestant aquella vida en perill es
perdria per sempre.
Què més podia fer? Arriscar i perdre la pròpia
vida per salvar la d’algú que ja potser no tenia remei. Quina bogeria! Quin
dilema més gran! Finalment la decisió absolutament suïcida em va sorprendre
fins a mi. Em vaig dirigir de nou cap a la casa i vaig trucar la porta. Em
faria el despistat i demanaria ajuda per retrobar el camí de tornada. Així els
entretindria durant una estona mentre venia la policia, amb l’esperança d’aturar
l’execució d’aquella víctima innocent.
Després de trucar uns quants cops a la porta,
finalment es va obrir. Just quan anava a deixar anar les meves frases
estudiades, em vaig quedar congelat davant l’escena que contemplaven els meus
ulls i no vaig poder articular paraula, quan un home, banyat en sang, em va
deixar anar amb veu nerviosa i indignada:
-Què vol?
Estem ocupats intentant salvar el nostre gos. Li ha disparat un fill de puta de
caçador... Està més mort que viu el pobret!
No massa més tard va arribar un policia sobre
un quad i se’l va emportar fins a la consulta d’un veterinari. No va ser fàcil,
però va sobreviure sense importants seqüeles, entre d’altres i potser
principalment, gràcies a mi.
Ⓒ Josep Maria Palaus Planes (2022)
Comentarios
Publicar un comentario