És dura la vida de divorciat. Sobretot si tu no
volies trobar-te en aquest estat i t’ha arribat inesperadament per una decisió
unilateral de la teva parella, amb tot el dret, això sigui dit per endavant,
però no per això menys dolorós. Has de
començar a fer tasques que mai havies ni olorat amb la consegüent poca traça
per fer-les que hom té quan és novell en qualsevol camp. I no parlo de posar
una rentadora o planxar les camises, només, sinó també de coses bàsiques i
essencials com fer el menjar o anar al supermercat a comprar.
La meva Paula em tenia molt ben criat, com en
el seu dia la meva mare que al cel sia, i ara em tocava fer un pensament i
espavilar com si tot just en aquell moment despertés a la vida dels adults.
Molt trist, ho reconec, sobretot perquè amb quaranta anys ben bons un ja hauria
de fer estona que hagués deixat enrere la vida plàcida del fill consentit o del
casat panxacontenta. Ara ho havia de fer sí o sí, sense dones a la meva vida
que s’ocupessin de les dures, sacrificades,
pesades, i menysvalorades tasques de la casa que durant tants anys havia
rebutjat amb la típica, i impresentable frase, d’”això és cosa de dones”.
Uns mesos després del divorci, ja em començava
a adaptar a la nova vida, tot i que sent franc, seguia sense agradar-me gens ni
gota haver de netejar el wc o treure els pèls de la dutxa, malgrat que només
podien ser meus. Anar a comprar al MercaHome, en canvi, no em desagradava del
tot. Com un explorador em dedicava a cercar nous aliments, nous sabors i a
descobrir verdures i fruites que no sabia ni que existien, com ara la fruita de
la Passió.
Precisament, en una ocasió, mentre em trobava
intentant aclarir quina mena de fruita tenia a la mà, em va desaparèixer el
carro de la compra. De seguit vaig entendre que no es tractava d’un expedient
X, sinó que més aviat algú me l’havia pres, segurament al confondre’l amb el
seu. Reforçava la meva teoria
detectivesca nivell avançat, el fet que a prop meu hi hagués un carro abandonat
i sol que clarament no era el meu. En
aquella hora del dissabte al migdia, ple com un ou com es trobava l’afamat
supermercat, no em resultaria fàcil de recuperar-lo però ho havia d’intentar.
Després d’una estona, gens agraïda, de recerca
i captura de la meva compra desapareguda, per fi la vaig localitzar, just al
costat del paper de WC. Hi havien afegit
productes que no eren meus i, per això mateix, vaig esperar que vingués la
persona que se me l’havia emportat per aclarir la confusió. Després d’una
estona breu, va aparèixer una dona de mitjana edat, de bon veure, que va buidar dins el carro tot el que portava, que
no era poc, de bosses de menjar per a gats.
-Perdoni però
aquest carro és meu...
-Com? Que
vostè és l’amo del supermercat? ha ha ha!
-No, vull dir
que m’ha pres el carro...
-M’està
tractant de lladre?
-No, dona no! Volia
dir que jo estava comprant fruites i vostè, segurament a causa d’un confusió, s’ha
emportat el meu carro... El seu està davant dels tomàquets.
-Ai, vostè
perdoni, senyor...
-Pau, Pau
Llopis, per servir-la!
-Vostè
perdoni, però sóc nova en tot això de comprar menjar i altres tasques de la
casa. Ho feia tot el meu Aureli, que en pau descansi. Era un home tan
apanyat... Com el trobo a faltar! Em tractava
com una reina...
-Collons, així
com jo a la meva dona... més o menys!
-Està casat?
-Ho estava, ho
estava... Ara mateix torno a estar solter i sense compromís.
-Sense
compromís? Molt interessant... Vull dir que al que li agradi estar sol molt bé,
però a mi des que estic soleta se’m cau la casa a sobre. Veig que li agrada la
fruita de la Passió, a mi em torna boixa...
-Com, per què
ho diu?
-Per la fruita
que porta a la mà: la fruita de la
Passió.
-Ah, sí sí
sí... Aquesta fruita m’encanta... Tot el que tingui passió em torna boig!
-I a mi! Ha ha
ha!
No estava gens malament la senyora vídua. Tenia
un somriure encisador i contagiós. Un gran descobriment casual que no podia
deixar passar així com així. Convençut que valia molt la pena, no la vaig
perdre de vista en la resta de la compra, controlant-la a distància.
Finalment vaig fer per manera d’anar a
parar al mateix temps a la llarga cua de les caixes. La xerrada no va tardar a
tornar a fluir, cada cop més plaent, mentre esperàvem el torn.
Sí, efectivament, després d’una beneïda
confusió, aquell dia del MercaHome ens en vam emportar alguna cosa més que
xirivies, préssecs o enciams; vam carregar, sobretot, gran quantitat de fruita
de la Passió. Una fruita deliciosa, farcida d’antioxidants, minerals i vitamines,
principalment bona per al cor.
Ⓒ Josep Maria Palaus Planes (2022)
Comentarios
Publicar un comentario