Què pensaríeu si a l’hora de cercar qualsevol
cosa a internet us adonéssiu que algú altre (en el meu cas només podia ser el
meu marit) ha estat buscant informació sobre com acabar amb algú de forma lenta
i dolorosa? Exactament, el mateix vaig pensar jo: que estava casada amb algú
que no coneixia i que més valia prendre alguna decisió dràstica abans que la
cosa fos pitjor. Em semblava clar que l’objectiu
de la seva maldat no era altra que jo, sobretot quan vaig recordar que mesos
enrere havia insistit molt en fer-me firmar una sucosa pòlissa d’assegurança de
vida, o millor de mort, amb ell com a únic beneficiari.
D’entrada havia d’extremar les precaucions, la
qual cosa passava per no tocar cap beguda o menjar preparat per ell i dormir
amb un ull obert, o potser els dos! Almenys fins que trobés la manera de
desaparèixer sense deixar rastre. Certament les meves sospites no feien res més
que augmentar per moments, ja que darrerament estava actuant d’una forma molt
sospitosa. Es passava hores i hores davant l’ordinador i tenia unes xerrades
llargues per telèfon. Estaria parlant amb l’amant? Em matarien entre els dos i
viurien com reis amb els diners de la meva assegurança de mort? Totes les meves
terribles sospites van semblar confirmar-se quan un dia vaig sentir part d’una
conversa gràcies a que es va deixar la porta del seu estudi de treball
entreoberta.
-Tranquil·la,
Irene, que el final ja es prop. La veritat és que ja tinc ganes d’acabar amb
ella i prendre’m un dies de relax. Això és més dur del que em pensava, però al
final haurà valgut molt la pena, sobretot quan comencin a arribar els calerons.
Poc s’espera la pobreta la sorpresa que li tinc preparada. Ha ha ha! No és
fàcil viure amb algú que tot el dia et diu que ets un inútil... Ara veurà de
què es capaç aquest inútil! Ha ha ha!
- [...]
-Què com la
mataré al final? Tal com et vaig dir, un accident de cotxe estarà bé.
S’incendia amb l’impacte contra una pilona de l’autopista i així no deixarà
proves. Ben cremada i l’enterro barat. Ha ha
ha! Que es noti que som catalans! Ha ha ha!
No ho vaig poder resistir més i vaig entrar
gairebé tirant la porta a terra.
-Així que em
vols matar vilment, no Francesc?
-Com? Jo? Però què dius?
-No et facis
l’innocent, sé perfectament que tu i la teva amant ho teniu tot preparat. Les
recerques de BUSCON.COM, les teves paraules ara per telèfon... Pensava que eres
un home bo i ets un monstre.
-Ha ha ha!
Això sí que és còmic...
-Et sembla
còmic voler-me matar. Ets una rata vil i cruel.
-Vine vine
aquí a l’ordinador que t’ensenyaré el pla per portar a terme el teu vil
assassinat.
I em vaig apropar, no sense certa recança donat
que no me’n fiava d’ell ni un pèl. Finalment vaig llegir el contingut de la
pantalla i em volia morir, mai millor dit.
Era un dia
d’hivern del 1987, el Joan es va presentar a l’habitació amb una safata plena
de dolces menges per a la seva dona. Ella el va rebre amb una mirada tendra,
pròpia d’una recent casada que encara viu en el núvol dels primers joiosos dies
de vida en comú amb el seu estimat. Poc s’imaginava els plans perversos del seu
recent marit [...]
-Però què és
això?
-Una novel·la
de crims i malvestats a dojo...
-Estàs
escrivint una novel·la, tu?
-Sí, què
passa? Et volia donar una bona sorpresa...
-I me l’has
donada, a fe de Déu!
-Te la
llegiràs, No?
-Si no hi ha
més remei... Potser hauria preferit la mort! Ha ha ha!
Ⓒ Josep Maria Palaus Planes (2022)
Comentarios
Publicar un comentario