No us ha passat mai que us confonguin pel
carrer i que us saludin afectuosament sense saber qui és el que us rep amb tant
d’entusiasme? És un fet curiós ja que, en realitat, per a aquella persona sou
un altre i, per tant, tot el que feu, de bo o de dolent, anirà a parar
directament al deure o a l’haver del seu compte personal de relacions
interpersonals, i no al vostre.
No se m’ha esborrat mai de la memòria un fet
viscut que en el seu dia no em va fer cap gràcia, tot s’ha de dir, però que ara
que ja han passat els anys, lluny de crear-me malestar, em fa néixer un somriure inevitable a la boca.
Mentre passejava tranquil·lament pel Parc
Central de Mataró amb el meu gos, vaig reconèixer de lluny la cara del meu amic
d’escola Albert, també sostenint la corda d’un ca, en el seu cas un xic més
pacífic que el meu. Feia dècades que no
el veia però estava igual. Ningú diria que passava de la cinquantena com jo.
Semblava que hagués fet un pacte amb el diable.
Malgrat que el meu gos era molt poc amistós amb
altres de l’espècie, vàrem creuar unes paraules, això sí, amb la banda sonora
dels desagradables lladrucs del meu gos Frankfurt de fons. Després de
preguntar-li breument per la seva vida, li vaig consultar què sabia d’alguns
dels nostres excompanys d’escola.
-I d’en Jofre,
saps que se n’ha fet?
-El Jofre?
Mort i ben mort! Portava molt mala vida i tenia amistats molt perilloses. El
van trobar com un colador en una casa de barrets. Sembla que feia de xulo. Justament
demà dissabte a la una celebren el funeral a Sant Josep. Si vols venir. Ens
retrobarem vells amics de l’escola.
-Bé, no ho
sé... Collons! Però si era un tros de pa i es passava el dia a missa amb els
seus pares... El darrer que en vaig saber és que anava per mossèn. M’has deixat
parat.
-La vida dóna
moltes voltes, amic...
-Massa, a
vegades podem acabar marejats!
La notícia em va trasbalsar profundament.
Realment havíem estat molt amics i mai de la vida m’hauria esperat un final tan
dramàtic com el que m’anunciava l’Albert. En record dels bons moments viscuts
junts vaig voler donar-li l’últim adéu fent-me present en el seu funeral.
Afortunadament l’església de Sant Josep era ben prop de casa meva. No hi havia entrat de feia molts anys ja que
jo no era molt de missa.
Quan vaig arribar a l’estret carrer Sant Josep
no em podia creure el que veia. Lluny d’haver-hi un funeral, el que em vaig
trobar va ser una boda. No entenia res de res. En una tarda de sorpreses, vaig
veure arribar el nuvi elegantment vestit per a l’ocasió. Amb uns ulls com plats
vaig comprovar que el coneixia molt bé. Suposadament era el meu amic Albert, el
generador d’aquell desconcert que estava vivint.
-Però Albert,
em pots explicar què significa això?
-Ha ha ha!
Doncs res, que em caso! Estic feliç!
-Bé,
felicitats, però perquè em vas dir que avui enterraven el Jofre?
-Ah, sí, ha ha
ha! Era una broma! Estic de molt bon humor darrerament i com que em vas
confondre amb mon pare vaig aprofitar per seguir la confusió i dir-la grossa.
I en el mateix
moment que descobria que tot plegat havia estat una gran presa de pèl, vaig
veure arribar el mossèn. Va estrènyer la mà del nuvi mentre em dirigia una
mirada plena d’estupefacció.
-Tomàs? Quants
anys sense veure’t amic! Véns a la boda del fill de l’Albert?
-Bé, de fet
venia al teu funeral, però sempre és millor anar de boda que d’enterro! Ha ha
ha! Visca el nuvi, encara que sigui una
mica “cabronet”. Ha ha ha!
Ⓒ Josep Maria Palaus Planes (2022)
Comentarios
Publicar un comentario