Ja heu fet la declaració d’amor de l’exercici
fiscal? He dit d’amor? Perdoneu, volia dir d’IRPF. En què estaria pensant!
Potser tenia el cap en aquell any 2017 que vaig presentar una declaració a
ingressar i que al final va resultar que em vaig emportar una gran i sonada
sorpresa.
Mesos després de rendir comptes al fisc d’aquell
any 17, em van trucar de la seu d’Hisenda a Benidorm. Una veu que pretenia ser
amable, em van fer saber que la declaració havia presentat diverses errades i
que, per tant, devia anar a parlar amb un inspector per aclarir aquests
extrems.
No us negaré que fins arribar a la cita amb el
tècnic d’Hisenda no vaig estar molt i molt intranquil·la. De quina dimensió era
l’errada? Em clavarien alguna mena de multa? Només em faltaria això ja que la
meva situació econòmica i laboral era més que precària, sobretot després del
turmentós divorci de l’any anterior.
L’arribada al recinte del fisc no va ser del
tot afortunada ja que per poc que no em quedo en bragues només entrar. Direu
que pot servir de metàfora del que sovint ens passa davant de la totpoderosa Hisenda,
no? Bé, podeu dir-ho perquè és una mica o bastant així, però jo no parlo en
sentit figurat, parlo d’un fet que per poc es produeix després de deixar el meu
cinturó, format per anelles metàl·liques, en una safata abans de passar per
l’arc detector de metalls de la porta d’entrada.
De cop i volta, però, aquell inici certament
accidentat va quedar enrere ràpidament i l’escenari va girar com un mitjó (per
seguir amb metàfores amb roba interior tan gràfiques i útils). Després
d’esperar uns breus instants en una cadira de l’entrada, va sortir el meu
número a la pantalla: A2. “A” d’Amor
potser? Qui sap!
Potser em direu enamoradissa, potser em direu
frívola en un moment en què m’estava jugant els quartos, però la veritat és que
quan vaig veure el tècnic d’Hisenda em vaig enamorar instantàniament. Sí, sí,
sembla una bestiesa. En un lloc a les antípodes del que consideraríem idoni per
al romanticisme vaig descobrir l’home dels meus somnis. Quan va obrir la boca
amb aquell castellà tan pur que semblava de Salamanca em va acabar de desfer.
-Bien
señora Dalmau, parece que su declaración está incorrecta en diversos apartados.
Según nuestras estimaciones se ha confundido...
Mentre ell anava parlant d’aspectes tècnics jo
me’l mirava embadalida fent-me creus de com un home tan elegant i guapo havia
acabat sent tècnic d’hisenda. Si semblava un artista de Hollywood!
-...
y por lo tanto, mi querida señora, debo darle buenas notícias. Su declaración,
por todo lo dicho con anterioridad, sale a devolver la cifra de 1234,45€
-Sí,
¿de verdad? Gracias amor mío!
-Señora,
ehem... De nada!
Vaig tenir un momentani lapsus de raó i em vaig
aixecar sense manies i li vaig regalar una forta i sentida abraçada mentre li
deia coses que millor no reprodueixo aquí, però que van tenir el seu efecte...
Heu de comprendre que quan un home a mig camí entre el Paul Newman i el Brad
Pit et diu que Hisenda et deu diners és molt difícil de controlar-se.
Us preguntareu si d’aquell lluït matí a la seu
d’Hisenda me’n vaig emportar alguna cosa més que 1234,45€. Podria ser... Ha ha
ha!
Comentarios
Publicar un comentario