41. LA BODA DE LA MEVA MILLOR ENEMIGA

 


Feia dies que esperava amb candeletes l’estrena de Crit Mortal VI. Els anteriors cinc episodis m’havien fet xalar d’allò més i no veia el moment de descobrir les sorpreses ensangonades de la nova entrega. Vaig acudir al cinema molta estona abans de l’hora prevista per a la projecció i em vaig afegir a la gran cua d’espectadors que ja gairebé envoltava l’illa de cases on es trobava el cinema. Per passar més ràpid l’estona, i per anar escalfant motors, em vaig entretenir mirant Crit Mortal V al mòbil, i certament no vaig parar massa atenció a la gent que davant i darrere meu passaven l’estona com podien. Un fet que no va impedir que em sorprengués de la mena de públic que m’envoltava, però fins em vaig alegrar que hi hagués dones de totes les edats i no els típics homes d’aspecte fosc que m’havia trobat en anteriors ocasions. Semblava que a poc a poc el públic femení començava a valorar les obres d’art cinematogràfiques fetes a partir de la mort i la violència. Per què no? El mal està present en les nostres vides, ho vulguem o no, i veure’l reflectit en l’existència, encara que fictícia, d’altres té un efecte catàrtic i alliberador certament recomanable per a la nostra salut mental.

Després de pràcticament una hora de cua vaig poder per fi seure a la butaca del cinema. A diferència d’altres vegades, en aquesta ocasió vaig tenir la sort, perquè no confessar-ho, de gaudir de la companyia, encara que estranya, de dues dones de bellesa notable a dreta i esquerra. Aparentment venien soles ja que no interactuaven amb ningú del seu entorn. “Espero que no se’m posin histèriques quan comenci a rajar la sang”, em vaig dir amb un mig somriure conseqüència d’un pensament un xic massa paternalista, ho reconec. “Si cal jo les calmo” vaig acabar concloent sense millorar massa el pensament anterior.

Una estona després de l’hora prevista per al passi de la pel·lícula es van tancar el llums. Un senyal inequívoc que el gran moment tan esperat havia arribat. Després d’uns sempre inoportuns anuncis comercials per fi van fer-se presents a la pantalla els crèdits d’entrada del film. I amb ells la més terrible de les sorpreses ja que on esperava llegir Crit Mortal VI va aparèixer La Boda de la Meva Millor Enemiga. No m’ho podia creure. Em vaig fregar els ulls diversos cops sense èxit. La realitat no millorava, ans al contrari empitjorava a cada fotograma que contemplava. Finalment li vaig preguntar a la veïna de la dreta de què anava allò.

 

-És una comèdia romàntica. M’han dit que és molt divertida. A mi m’encanten les històries d’amor... A tu no?

-Si acaben en assassinat... Igual l’enemiga acaba morta cruelment el dia de la boda...

-Ha ha ha! Què graciós! Crec que ets l’únic home sol que ha vingut a veure-la. Els altres vénen  arrossegats per la dona o la nòvia. Deus ser molt sensible, com a mi m’agraden els homes...

 

La nostra “interessant” conversa es va interrompre abruptament en el millor moment quan la veïna de l’esquerra, guapa però molt malcarada,  ens va fer callar amb un sorollós retret.

 

-Shhhhh! Facin el favor! Shhhhh!

-Ja callem, ja callem... Que sembla molt interessant.

 

Vaig dir, sorneguerament, mentre estava començant a aixecar el cul del seient per marxar discretament abans de penedir-me d’haver-me quedat.  Tanmateix, en el darrer moment, alguna força estranya em va impedir de fer-ho. Potser perquè em vaig adonar, després de mirar el rellotge, que m’havia confós de dia. L’estrena de Crit Mortal VI era l’endemà. La impaciència segurament m’havia portat a precipitar-me i anar abans d’hora al cinema. Un cop ja allà, i amb l’entrada pagada, vaig decidir de quedar-me assegut on estava, a risc molt alt d’acabar dormint com un bebè en poca estona.

Sorprenentment, la pel·lícula tenia la seva gràcia sense que hagués de morir ningú salvatgement. També tenia els típics moments pensats per provocar la llàgrima fàcil de l’espectador com es va poder comprovar aviat amb la meva veïna de butaca. 

 

-És que sóc molt ploranera. M’emociono enseguida... A vegades no sé si ploro de pena o d’alegria... No tindrà un mocador de paper?

-Tingui, quedi-se’ls... Li faran més menester a vostè que a mi, senyora?

-Roser Julià. I vostè?

-Molt de gust! Jaume Bosch per servir-li mocadors i el que faci falta...

-Ha ha ha! Gràcies Jaume!

 

Mentre la pel·lícula avançava entre grans riallades del públic i fins algun aplaudiment, la Roser s’anava entusiasmant i entusiasmant a un ritme frenètic. Tan va ser així que en el moment del clímax final en què la protagonista va besar apassionadament  el guaperes de torn ella se'm va llançar a sobre sense fre a fi d'emular l'acció de la pantalla, suposo.

 

-Roser! Què fa?

-Ai Déu meu, perdoni! He perdut els estreps lamentablement. Estic molt avergonyida. És que m'he sentit tan concernida per aquest final tan bonic. Això no passa a la realitat!

-Que no passa? Ara veuràs si passa...

 

I en aquell moment vaig ser jo el que em vaig abalançar sobre la Roser i ens vam fondre en un petó apassionat que va deixar en propi d'aficionats el de la pantalla. 

 

-Que consti que has començat tu, eh Roser?

-Sí, sí, Jaume i no ho lamento pas... Ha ha ha! Repetim el final?

-I tant, però més que un final crec que és un principi.

-Sí, un principi prometedor. Ha ha ha!

 

Finalment l'endemà no vaig ni recordar d'anar a veure Crit Mortal VI. Qui vol "crits mortals" si pot tenir besades d'amor apassionades?




 Josep Maria Palaus Planes (2022)


JMP a AMAZON


Comentarios