No heu enviat mai cap missatge compromès a qui
no tocava? No heu sentit mai el terror de qui veu que les seves paraules, en
teoria privades, ara estan en mans d’una persona que no n’havia de conèixer el
contingut? Un receptor per error que també es pot veure, sense cap culpa,
involucrat en una situació delicada si parla de coses sensibles i afecta
terceres persones de forma important.
Parlant d’això, en una ocasió, no fa massa
anys, vaig rebre un missatge al mòbil d’un antic amic d’escola que em va deixar
perplex.
Morta la rata, morta la ràbia... No
ha estat un treballet fàcil, Rosa, però ja tornes a ser una dona lliure. Ara a
viure la vida... i a pagar-me el que em deus. Ha ha ha!
Què significava aquell estrany missatge?
Parlaven de rates realment, o la rata rabiosa morta a què es referien tenia
dues potes i no era precisament un rosegador? Qui era aquella Rosa a qui anava
dirigit el missatge? I una altra pregunta encara més important em va venir al
cap de seguit: estava en perill jo mateix ara que coneixia el final de la
“rata”, si aquesta bestiola era, en realitat, un ésser humà, tal com em temia?
El Jaume Pi, el remitent, va esborrar de seguit
el missatge. Desconeixia si havia vist que jo l’havia llegit. Conscient que
quan veiés la confusió de destí l’esborraria, vaig tenir la bona pensada de
prendre una foto de la pantalla. Certament, tot plegat m’estava trastornant
fora mida. Què havia de fer? Una possibilitat passava per fer veure que no
havia passat res i seguir la meva vida. Tanmateix, aquesta via era més que
complicada ja que la meva consciència no em permetria de cap manera passar
pàgina a un possible delicte tan greu com el que s’albirava darrere del
missatge. Així doncs, només em quedava una altra possibilitat: fer-ho saber a la policia d’immediat i que
ells, amb la foto del missatge davant, decidissin si hi havia cas o no.
No vaig tardar a presentar-me en una comissaria
i els vaig posar en antecedents. Em temo que quan van llegir el missatge es van
quedar sorpresos i fins un xic contrariats. La meva sospita es va fer evident
quan un dels policies no va poder evitar llançar-me un dard un xic enverinat.
-Vostè
veu moltes pel·lícules de lladres i serenos, no? Aquí diu el que diu: un home
mata una rata, o similar, i li demana a qui n’era afectada que compleixi el
pacte i el compensi monetàriament per l’esforç. On és el problema?
-Jo
pensava...
-Jo
pensava, jo pensava... Coneix el remitent?
-Sí,
és un vell amic meu.
-I
té més pinta d’assassí de persones o de rates?
-Vist
així... Ni d’una cosa ni de l’altra, però si em fa triar potser més de rates,
no?
-Apa
doncs. Ja ho tenim clar.
Em va convèncer que n’havia fet un gra massa. De
bon segur que la meva afició a serials d’assassinats, tan reals com ficticis, m’havia
influenciat a l’hora de veure fantasmes on simplement hi havia un escrit sense
cap rerefons malèvol. Em vaig proposar d’oblidar-ho i certament que durant una
bona temporada ho vaig aconseguir.
Uns quants mesos després, la casualitat em va
portar a trobar-me el meu amic aturat, com jo, en un semàfor en vermell. Feia
temps que no el veia i fins em va costar de reconèixer-lo ja que el canvi en la
seva manera de vestir i en la motorització eren notables. També em va sobtar la
companyia femenina que l’acompanyava: una dona espectacular d’una bellesa poc
habitual. El vaig saludar com vaig poder. Malgrat el notable soroll de la via i
el dels nostres propis cotxes vaig aconseguir creuar unes paraules amb ell.
-Caram
Jaume! Quin cotxe descapotable més espectacular que portes. Què t’ha tocat la
loteria?
-No
home no! Ja m’agradaria... Ha ha ha! Això de matar per encàrrec que dóna bons
beneficis... Ha ha ha!
-Matar
per encàrrec?
I en aquell precís moment es va posar verd i
l’amic es va acomiadar amb un lleu gest de la mà mentre arrancava deixant la
meitat dels pneumàtics al terra. Matar per encàrrec? D’immediat em va venir al
cap el missatge que m'havia enviat per error temps enrere. I aquell estrany
canvi en el status del meu amic?
Tot allò feia molt mala ferum. Estava decidit a
tornar a la policia amb els nous descobriments i després de sentir les seves
pròpies paraules incriminatòries. De fet ja estava enfilant de nou el carrer de
la comissaria quan casualment vaig veure un cartell amb la imatge d’un ratolí
atrapat en una trampa. Quan vaig llegir el nom de l’empresa anunciadora, al
costat d’un rodoli en castellà poc elaborat, em vaig adonar de com de perillosa
és sovint la imaginació quan es desboca.
LOS RATONES Y OTROS
BICHOS NO OS DEJAN VIVIR,
CON
DESRATIZACIONES JAUME PI SE ACABÓ SUFRIR.
Comentarios
Publicar un comentario