43. EL PETIT GERARD

 

 

La vida, amb l’atzar d’instrument que usa capriciosament per guiar la nostra existència, sovint ens posa davant de circumstàncies inesperades que ens marquen per sempre. A vegades hi sortim guanyant i ens atorguem tot el mèrit, altres la derrota és contundent i difícil d’assumir com a pròpia, però en ambdós casos certament mai n’hem tingut el control total i s’ha d’acceptar i assumir amb modèstia i humilitat.

Un dia que havia començat com qualsevol altre, l’atzar em va posar en el lloc oportú i en el moment oportú per trobar-me en el nucli d’una aventura totalment inesperada i, encara avui, mereixedora de ser recordada amb sorpresa i fins incredulitat.

Em trobava mal aparcat en una zona de parada de taxis. Com que estava buida de cotxes em va semblar que podia restar allà uns minuts mentre el meu germà anava a entregar uns papers a una notaria. De cop i volta, mentre passava l’estona remenant el mòbil algú es va introduir dins del meu vehicle per la porta del costat dret del darrere.

 

-Em pot portar a l’hospital de Mataró, és urgent...

-Però senyora, això no és un taxi. Estic esperant...

-Ai, perdoni però estic molt malament... Està a punt de néixer!

-Qui està a punt de néixer? No foti que...

-Sí, sí, estic embarassada de nou... Ai les contraccions... Ai Déu meu que està venint... Ja he trencat aigües...

-Pebrots! I què fem? Truco una ambulància?

-No, no, porti’m vostè i ja li pagaré la carrera quan em recuperi...

-Que no sóc un taxi... Li faré gratis i de gust! Posi’s el cinturó, si pot, que marxem a tota merda.

 

Quina altra opció tenia? Simplement vaig decidir que havíem d’arribar el més ràpidament possible a l’hospital i vaig prémer l’accelerador al màxim, dintre del que moure’s pels carrers de Mataró em permetia.

 

-Com es troba?

-Ai Déu meu, quin mal! Tinc unes rampellades que m’estan ma...

-Tranquil·la que ja queda poc. Pot treure un mocador per la finestra...

-Ho intentaré.

 

Al cap d’uns deu minuts vàrem arribar a l’entrada d’urgències de l’Hospital. De seguit es van fer càrrec de la dona i jo, es clar, no vaig voler anar-me’n sense conèixer com acabava tot. Tant em vaig involucrar que no sé ni com em van prendre pel marit i vaig acabar en una habitació amb vistes a la sala de parts. En aquell moment va sonar el telèfon. No podia ser altre que el meu germà.

 

-Però Gerard, on ets? Jo ja he sortit de la notaria i no et veig per enlloc.

-On he de ser? A l’hospital!

-Collons, què t’ha passat?

-No res res, a mi no m’ha passat res. Estic aquí assistint a un part...

-Va tio! Passa de fer-me bromes sense sentit i vine’m a buscar d’una puta vegada. No té gràcia!

-No pots tornar a casa sol? Agafa un taxi. Jo tardaré una estona. Vull veure com estan la mare i la criatura.

-La mare que et va parir, Gerard!

-Sí, sí, de mares parint va la cosa. Ha ha ha!

 

Com era normal, el meu germà no entenia res. Tanmateix, no era aquesta ara la meva preocupació. El més important passava perquè l’aventura tingués un final feliç i a fe que ho semblava quan finalment vaig veure que la llevadora lluïa un preciós bebè recent nascut als braços i li ensenyava a la feliç, i jove, mare. Després me’l va apropar al vidre com si jo en fos el pare. Em va semblar meravellós, dins que un recent nascut difícilment guanyaria un concurs de bellesa.

La meva alegria en aquell moment no era comparable a la que sent un pare en un moment tan transcendental, de bon segur, tot i que s’hi apropava ja que em sentia part important de l’èxit en un moment tan màgic com aquell. Era tal la meva alegria i satisfacció que no trobava el moment de marxar. Volia almenys saludar i felicitar aquella jove mare en un moment tan important per a ella. Tampoc ella no es va oblidar de mi, i passada una estona una infermera em va venir a buscar a la sala d’espera i, després de felicitar-me per la meva nova paternitat, com no, em va acompanyar fins una habitació on es trobava la mare primerenca sola.

 

-Moltes felicitats noia!

-Oh gràcies, moltes gràcies. Encara t’he de pagar la carrera...

-Que no sóc un taxi! Ha ha ha!

-Ah no? Però estaves a la parada del taxi, no?

-Ha ha ha! Estava esperant el meu germà... Però com estàs?

-Molt bé i molt feliç. Gràcies de tot cor per haver-me portat tot i no ser un taxi...

-Això, ja t’ho has après! Molt bé. Estic molt feliç per tu, tot i que no ens coneixem de res. Coses de la vida!

-Sí, sí... Saps que és un nen?

-Ah, fantàstic... Com li diràs?

-Encara no ho sé... Com et dius tu?

-Gerard.

-Un nom preciós! El nen ja té nom...

-Però falta que li agradi al pare, no?

-No té pare... Bé, va fugir com una rata...

-Caram, ho sento molt. I gràcies per posar-li el meu nom. Em sento molt honrat.

-És el mínim que puc fer per agrair-te el que has fet per mi.  

 

Parlant i parlant, i entre mirades còmplices, em vaig acabar enamorant d’aquella noia tan extraordinària, en un moment tan important de la seva vida. També ella va rendir-se aviat al meus encants... Ha ha ha! És broma! Total, que aquell dia memorable em vaig ben firar. Dona i nen pel mateix preu. Ah, per cert, d’antologia la cara que se li va quedar al meu germà quan ens va veure arribar a casa, amb el meu petit Gerard als braços.

Ⓒ Josep Maria Palaus Planes (2022)

JMP a AMAZON