La vida del borratxo és molt dura. Sé del que
parlo perquè jo n’era un i dels més importants i famosos del meu modest poble
de pagès. La logística del bevedor recalcitrant mai no em fallava: el porró a
l’entrada de casa; la bota, o botes, per estar sempre ben hidratat al treball
sota el dur sol del Pirineu i el vell bar del poble per si de tan mamar mentre
treballava al camp se m’acabava el vi i em faltaven les forces per arribar a
casa sense la dosi oportuna del fruit del raïm o similar beguda alcohòlica.
No entraré en detalls de com va acabar de
malament la meva destructiva afició a l’alcohol. Només us diré que va comportar
accidents greus; un trist i dolorós divorci; misèria física i mental per donar
i per vendre i fins intents frustrats de suïcidi. Gairebé tot el que em podia
passar de dolent em passava en aquella
llarga i nefasta època i sempre m’enxampava begut. No cal explicar més. Els
diaris en van plens de problemes, sovint greus, provocats per aquesta terrible
droga. Tothom sap que l’alcohol és capaç de fer sortir el nostre Mr. Hide
particular a mostrar la pitjor cara de l’espècie humana.
Afortunadament, després d’una lluita interna
terrible i d’un auxili exterior necessari i imprescindible, vaig poder passar
pàgina, que no tancar el llibre, i deixar de beure totalment durant més de
quatre anys. L’esforç va valdre molt la pena fins al punt que em sentia un home
lliure –fins on aquesta enganxosa droga et permet– per primer cop a la meva
vida, després d’haver fugit d’aquella presó invisible, però fatal, en què vivia
atrapat d’engatada en engatada.
Justament el dia del meu quaranta-cinquè
aniversari, però, tot es va tornar a complicar. La celebració preparada per la
meva extensa família realment estava resultant d’allò més emocionant per a mi,
però la confusió d’un jove cambrer a l’hora de servir-me una cervesa amb
alcohol en lloc de la 0’0 que jo li havia demanat, em va provocar un daltabaix
sense precedents en la meva lluita per sortir del clot.
Alguns diran: “per una trista cervesa amb alcohol tot
aquest drama?”. I jo els puc respondre que sí, que em va representar
un daltabaix i un contratemps molt gran. Aquelles venes lliures d’alcohol
durant tant de temps van rebre la dosi de droga provinent de la beguda com una
autèntica bomba de rellotgeria. I és que de seguit vaig sentir un gran malestar
general que podria resumir dient que el cos m’urgia a subministrar-li més
d’aquella droga que accidentalment havia tornat a consumir, ara en contra de la
meva voluntat. Una voluntat que se les veia i se les desitjava per aturar una
necessitat imperiosa de dirigir-me a la barra del bar i prendre’m qualsevol cosa que contingués alcohol.
La decisió era ferma i just quan anava a
demanar un gintònic ben carregat al cambrer algú se’m va apropar i em va tocar l’esquena.
Just en girar-me vaig descobrir, amb immensa
alegria, que era l’Àngela, la meva, i encara estimada, exdona.
-Hola
Enric! Per molts anys!
-Oh,
gràcies Àngela! Quina meravellosa sorpresa.
-No
volia deixar passar l’oportunitat de saludar-te i felicitar-te en aquest dia
tan important per a tu i la teva família.
-T’ho
agraeixo molt, moltíssim. Sovint penso en tu i com de desgraciat va ser el
nostre final. Mai no t’he demanat
perdó...
-No
pateixis, Enric! Jo sé que no eres tu, era l’ampolla qui manava en el nostre
matrimoni i va sembrar el caos i va acabar amb tot.
-Tens
tota la raó... L’alcohol dirigia i controlava tota la meva vida.
-M’han
dit que portes quatre anys net...
-Sí,
és veritat... Tot i que avui...
-Meravellós,
Enric! Estic molt orgullosa de tu. Mai no has de tornar a caure. Ja saps com és
aquesta droga. Què t`he d’explicar! Vaig a saludar la teva família. Els trobo
molt a faltar.
-Ells
a tu també, però sobretot jo...
-Gràcies
Enric.
Aquell retrobament tan oportú com inesperat em
va transportar al dur passat que havíem protagonitzat junts. Després d’una
primera etapa meravellosa, tot es va començar a torçar irremeiablement a mesura
que l’alcohol era més i més present en les nostres vides. Volia tornar a aquell
desastre de passat? De cap manera! Seria capaç d’evitar-ho? Això ja eren figues
d’un altre paner. La proximitat al bar i la gran quantitat d’ampolles curulles
d’aquell desitjat elixir suposaven un gran contrapès a la magnitud del meu
anhel de no tornar a caure. Finalment em
vaig apropar al cambrer i li vaig fer explícit el meu desig.
-Amic,
posa’m un... got d’aigua, ben fresca!
-De
València?
-No
del Pirineu... ¡Ha ha ha!
La visió de l’Àngela i tot el que ella havia
representat, i representava encara a la meva vida, em va donar les forces
suficients per aturar en sec aquella nova espiral de destrucció de la mà
d’aquella droga letal. Sense ser-ne conscient la meva exdona m’havia
obert els ulls en un moment crític possiblement sense retorn i li ho vaig voler
reconèixer i agrair oferint-li un ball que, feliçment, va acceptar de bon grat.
No va ser l’única gran sorpresa de la nit ni de la resta dels nostres dies,
altre cop en comú. Des d’aquell dia l’anomeno Àngela de la meva guarda i somriu
sorneguerament mentre m’abraça dolçament.
Comentarios
Publicar un comentario